Oratori
De Viquipèdia
L'oratori és una composició d'estructura narrativa en què intervenen solistes, cor i orquestra. Sempre es basen en textos de caràcter religiós. Conreat especialment durant l'època barroca. Normalment, s'interpreten en versió de concert, sense escenari ni vestuari.
Es desenvolupà a partir de la Contrareforma per obra de Felip Neri, que en les reunions piadoses escenificava fragments de les escriptures. La primera composició que pot ésser considerada com a oratori són les Rappresentazione di anima e di corpo, d'Emilio dei Cavalieri (1600).
Una de les figures més destacades del barroc i que destacà especialment pels seus oratoris fou Georg Friedrich Händel. Els seus oratoris més conegurs són El Messies (Messiah, 1742) i Solomon (1749). Johann Sebastian Bach escriví, a més de l'Oratori de Nadal (Weihnachts Oratorium, 1734), un conjunt de passions que poden considerar-se una modalitat d'oratori.
Durant el classicisme es destacà, a la darreria del segle XVIII, Franz Joseph Haydn amb oratoris com La Creació (Die Schöpfung, 1798) i Les Estacions (Die Jahreszeiten, 1801).
Al segle XIX Ludwig van Beethoven creà l'oratori Christus am Ölberge (1803) i Felix Mendelssohn Paulus (1838) i Elias (1846). Robert Schumann, Franz Liszt, Hector Berlioz i Cesar Franck són els autors més destacats que cultivaren l'oratori en la segona meitat del segle XIX.
