Caxico

De Biquipedia

Caxicos

Caxico

Dominio:	Eukaryota
Reino:	Plantae
Dibisión:	Magnoliophyta
Clase:	Magnoliopsida
Orden:	Fagales
Familia:	Fagaceae
Chenero:	Quercus

Ista fuella ye escrita en sobrarbés.

Ra parabla Caxico, d'orichen zelta, se pronunzia caixico en dialeutos centro-orientals (belsetán), ó caixigo en dialeutos orientals de tot (chistabín). Tamién esiste en aragonés a denominazión latina, Robre, paixita a Roble en castellán y Roure en catalán, pero que se usa poco (Ballibió, Fraxén) y teneba más uso en o Baxo Aragón y Baxa Ribagorza. Mesmo on ye ra unica selba de caxicos de ros Monegros, en o Bedau de Robres, se diz "cajico".

Caxico, robre, pued estar empregada ta referir-se a muitas espezies d'o chenero Quercus, natius de l'hemisferio norte, y ocasionalment enta belas espezies arredoladas d'a mesma familia (Fagazias). En español de Latinoamerica también ye usual referir-se ent'as espezies d'o chenero Nothofagus (familia sud-americana d'as Notofagazias) como á Robles, anque estén d'autra familia.

l'Emprego més frecuén d'o terme ye te referir-se ent'as espezies de fuella caduca con marguin sinuosa, propias d'es climas temprados y ozianicos, ó ent'as espezies mediterranias d'as bersanz más frescas.

l'Uno més entaltable d'es caxigos europeyos ye ra espezie Q. robur (Ro Carballo), espezie dominant á ras mans atlanticas d'Europa.

Autra espezie d'ecolochía semilar yé Quercus petrea, abitant d'as obagas de muitos sarratos. En l'Alto Aragón se troba en o piso bioclimatico Montano, parixe que a espansión de o fau en o periodo subatlantico, l'ha feito fuera de muitas selbas. Se troba tamién una selba de Quercus petrea en o Moncayo y ye relicto en o Macizo d'Albarrazín y Sierras de Cuenca.

Esisten bellas espezies adaptatas a unas condizions submediterranias, (mediterranias un poquet umedas de ro Mediterranio norte u de mons): Quercus humilis, Quercus faginea y Quercus pyrenaica. As dos zagueras tienen a fuella meyo-caducifolia, (Marzeszén). A más gran parte de ros caxicos de l'Alto Aragón son Quercus faginea y l'ibrido Quercus cerrioides (Q.faginea x Q.humilis). Quercus pyrenaica tot y que con este nome, no ye comun en os Pirinés y ye tipico de zonas de suelo silizio de ra Meseta Iberica y catenas perifericas como o Sistema Iberico, ye abundán en o Moncayo. Nomes espezials, a parte de roble y rebollo, que tién en castellán y asturlionés son melhojo/marhojo y marfueyu.

No obstante tot ixo, no ye si que una beridat á meiyas, perque ye prou difizil autualment de fer-ne bela clasificazion exauta d'as espezies de Quercus caduzifolias. Muites cheneticos moleculars modernes consideran que ista clasificazión linneana que se'n feba tradizionalment ye inexauta, perque es caxigos manifiestan muita tendenzia ta hibridar-se dando libranza á nuebas bariedaz totalment fertiles. Ista considerazión fa que zaguerament s'esté pensant á considerar muitas d'as espezies Quercus (fent exzepzións d'as carrascas i d'as coscollas per ser perennifolias i no hibridar-se con es caxigos) como á simples bariedaz locals d'una mesma espezie.

Iste arbol ye poco frecuent en ras redoladas baxas d'Aragón, como en ra maior parti d'a Peninsula Iberica, perque prezeisa de suelos humidos, i temperaturas suaus á l'estíu. No ye una espezie muito explotada en silbicultura per es tiempos que li'n cuesta de crexer. No obstante, es exemplars salbachers (salbachinas) són prou rechiraus per l'industria fustera, i ent'a suia sarrallada s'han de solizitar permesos espezials.

Glans de Quercus kerrii, espezie norte-americana.

Ro suio fruito ye ro glán (d'o latín; glande), estant empregau (i ro més millor considerau) en ra medranza d'es tozíns. Como á curiosidát, en l'aragonés ye l'unico idioma peninsular an encara fa-s'ie destinzión d'entre es glans (fruitos d'o caxigo) i ras bailotas, (d'o latín; ballota, es fruitos d'a carrasca) que sí que se feba en ro latín. Ro motíu prenzipal que s'aiga conserbau ista diferenziazión en ro lenguache ye l'emprego diferent que tién ambes fruitos en l'alimentazión d'o bestiar; Asinas, mientres que ros glans, per ra millor calidat suia, yeran tradizionalment ro minchar t'es tozins, ras bailotas s'empregueban sobre tot per alimentar t'as güellas á l'ibierne.