Andrei Tarkovski

De Viquipèdia

Andrei Arsenyevich Tarkovsky (Андре́й Арсе́ньевич Тарко́вский), nascut el 4 d’abril de 1932 va ser un director de cinema rus. També va participar ocasionalment com a actor i va escriure diversos articles de teoria cinematogràfica, d’entre els quals destaca Esculpir el temps on podem trobar l’essència del seu plantejament de l’art cinematogràfic. Es reconegut com un dels més importants autors de cinema, reconegut per la crítica internacionalment. Per motius polítics, va haver d’exiliar-se de la Unió Soviètica i va morir l’any 86 a París.

[edita] Joventut i formació

Tarkovski, fill del reconegut poeta rus Arseni Tarkovski, va estudiar música, pintura i escultura a Moscou i va treballar com a geòleg a Sibèria abans de dedicar-se al cinema. En 1956, va entrar en l’Institut de Cinema de l’URSS (VGIK), on va rebre les ensenyances de Mikhaïl Romm i va tenir l’oportunitat de rodar els seus primers curtmetratges.

[edita] La seva obra a la Unió Soviètica

Molt prompte es va guanyar l’atenció i reconeixement internacionals, amb la seua primera obra important Ivanovo destvo (La infància d’Ivan) (1962), que va obtenir el Lleó d’Or al Festival de Venècia. Tanmateix, aquest fet també li va costar una estreta vigilància per part de les autoritats soviètiques, que recelaven de les seves creences religioses, principalment. Com a resultat d’aquesta vigilància, la següent pel·lícula de Tarkovski, Andrei Rublyov (1969), que narrava la vida d’un famós pintor i religiós rus, fou prohibida fins el 1971. Tot i això, Andrei Rublyov pogué ser exhibida fora de concurs i sense l’aprovació de l’URSS al Festival de Cannes, on va generar molt bones impressions. Després d’uns retalls imposats per la censura, al·legant suposades inexactituds històriques, va ser distribuïda amb normalitat a occident per guardar les aparences.

Tot i no comptar amb el control total sobre les seves obres, Tarkovski va continuar rodant i escrivint. En aquest període va redactar el seu assaig en què considerava l’art cinematogràfica una escultura del temps. El seu següent film, Solaris (1972), basat en l’obra de ciència-ficció del polonès Stanislav Lem, fou ben acollit per les autoritats, que la compararen amb 2001: Una odisea del espacio del nord-americà Stanley Kubrick. Aquesta va ser, de les seves obres, la que més agradà al mateix Tarkovski. La cinta madurava la gènere de ciència-ficció, aprofundint en diversos aspectes morals i ètics que estaven per damunt de la trama fantàstica.

Les limitacions amb què havia de treballar a la Unió Soviètica van estar a punt de tancar-lo a la presó l’any 1975, per la seua pel·lícula Zerkalo (L’espill), que va ser titllada d’elitista i críptica. Zerkalo presenta una densa i sovint autobiogràfica narració que porta als límits més radicals e innovadors les opcions estètiques i narratives del seu autor.

La següent pel·lícula, de caire fantàstico, Stalker (La Zona) (1979), hagué de tornar-se a rodar quan estava pràcticament acabada, a causa d’un accident al laboratori de velat que va destruir la primera versió filmada. Stalker presenta un aspecte i estructura molt més senzill que les seves anteriors pel·lícules.

Tot i el maltractament que la seva obra patia a la URSS, les pel·lícules de Tarkovski eren objecte d’estudi i fascinació a l’estranger, on ja als anys 70 començaren a aparèixer diversos estudis i monografies analitzant el seu treball.

[edita] La seva obra a l’exili

Tarkovski marxà, doncs, a Itàlia, per tal de rodar la seva següent obra, Nostalghia (Nostàlgia) (1983), que parla de l’enyor de l’autor per la seva terra. Poc després de renunciar al premi principal de Cannes, va convocar una roda de premsa on anuncià que no hauria de tornar mai més a la Unió Soviètica, puix que allà no hi era lliure per a treballar en condicions. Molts països europeus s’oferiren a donar acollida a l’artista, que finalment va instal·lar-se a Itàlia.

La seua darrera cinta, Offret (Sacrifici) (1986), fou rodada a Suècia amb la col·laboració de tècnics habituals d’Ingmar Bergman, com ara el seu director de fotografia Sven Nvsky. La pel·lícula guanyà quatre premis al Festival de Cannes, que hagueren d’ésser recollits pel fill del cineasta, que aleshores sofria de càncer.

Finalment, amb 54 anys i totalment allunyat de la seva terra, Andrei Tarkovski va morir de càncer pulmonar poc després de l’estrena del seu Sacrifici, el 28 de desembre de 1986, a París.

[edita] La influència de l’obra

Tarkovski ha esdevingut el cineasta soviètic més famós i reconegut des de Sergei Eisenstein, i les seves obres, belles a cada fotograma tot i la seva complexitat i controvèrsia, li han valgut el qualificatiu de poeta del cinema. La seva obra es mostra interessada en l’estudi de l’home i la seua recerca de sentit de la vida mateixa, la decadència de l’espiritualitat en la societat moderna i la incapacitat de la humanitat per respondre front a les demandes de la tecnologia que domina cada cop més aspectes de la vida humana.

Interessat, com Eisenstein mig segle abans, per anar més enllà del llenguatge cinematogràfic, Tarkovski explorà noves formes de narrativa cinematogràfica que van marcar decisivament la nova generació de cineastes. A més, va desenvolupar una interessant teoria cinematogràfica, destacant la capacitat del cinema per fixar el temps, a partir de la qual el cineasta ha d’esculpir blocs per deixar al descobert la imatge. A partir de L’Espill, la seva obra va seguir uns preceptes clars i estèticament ben definits, fins arribar a Sacrifici, que pot considerar-se la síntesi de les seves teories narratives i estètiques.

Els arxius documentals del cineasta –incloent-hi guions, fotografies i articles de premsa- es poden trobar actualment a la Fundació Andrei Tarkovski, dirigida per Andriushka Tarkovski, fill del director, amb seus a Moscou, Florència y París.