Ayahuasca
De Viquipèdia
Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:
L'ayahuasca és una mixtura líquida, amb efectes psicoactius, considerada sagrada per milers de persones indígenes de Sud-Amèrica.
Taula de continguts |
[edita] Planta de l'ayahuasca
El nom d’ayahuasca prové de la llengua quítxua, popular ètnia tradicional que viu als Andes. És el resultat de la unió de dues paraules: Aya: que vol dir esperit o mort Huasca: que vol dir liana, soga. La traducció literària de ayahuasca seria "Planta enfiladissa de la mort o planta que porta a visitar als morts”, donat que els quítxues creien -i creuen- que quan s’està sota l’efecte psicoactiu de l’ayahuasca, es poden tenir visions del mon habitat pels esperits dels avantpassats. El seu nom científic és Banisteriopsis Caapi i és una liana que pot créixer massivament entornant un arbre de fins a 10 o 15 mts d’alçada. La liana té tendència a enroscar-se sobre si mateixa i pot arribar a tenir una amplitud de 10-15 cm. La seva crosta és llisa i de color marró verdós ; les seves flors s’obren en 2 carrassos que són de color rosat, lila o blanc. Altres noms amb que es denomina l’ayahuasca : Natema (Equador),Daime, jurema, chá (Brasil i Perú), yagé o yagué (Veneçuela i Colòmbia)... L’ayahuasca es pren per via oral. La preparació consisteix en l'ebullició de les plantes amb aigua. El líquid que surt després de 2 a 12 hores d’ebullició és el brevatge.
Fig 1. Banisteriopsis Caapi
[edita] Plantes utilitzades per al brevatge
La Psychotria Viridis, és un dels arbusts el qual es barreja amb la Banisteriopsis Caapi per produir l’ayahuasca. Aquest arbust és un parent del cafè i és el que conté la DMT , que barrejat amb l’harmilina de la Banisteriopsis Caapi produeix les al·lucinacions. Tot i que la DMT que conté la planta i la seva extracció són il·legals a tots els països del món, el cultiu i el comerç de la psychotria viridis no ho són. Aquesta planta es troba al llarg de l’Amazones i a les zones tropicals de tots dos hemisferis.
Fig 2Psychotria Virdis
La Diplopterys cabrerana creix a la zona amazònica colombiana i equatorial, al nord del Perú i l’oest de Brasil i és una liana tropical d’aspecte semblant a la Banisteriopsis Caapi amb fulles que acaben en punta que es diferencien de la anterior per ser més amples, més punxegudes i més grans, a més de tenir un color verd més fosc. Tot i que és estrany que floreixi, a la unió de les fulles amb el tall, poden aparèixer quatre flores petites de color rosaci i amb cinc pètals. Es considera entre 3 i 10 cops més potent que la Psychotria viridis. A Sud-Amèrica se la coneix com a chaliponga i en algunes zones se l’anomena ayahuasca negra, ja que és fosca.
Fig 3. Diplopterys cabrerana
La Mimosa Hostilis creix al nord-est de Brasil i a Mèxic. És un arbre espinós de 6 a 8 metres d’alçada. El tronc té uns 10 o 15 cm de diàmetre. Les flors són blanques i aromàtiques. La seva ingestió pot provocar dolors d’estómac. A aquesta planta també se la coneix pel nom de Jurema o Vi de Jurema. Aquesta última denominació es fa servir al nord del Brasil on l’utilitzen per celebracions festives.
Fig 4 . Mimosa Hostilis
[edita] Història
[edita] Origen de l’al·lucinogen
La planta de l’ayahuasca i dels altres components del brevatge són originàries d’Amèrica. La Banisteriopsis Caapi creix en la vall de l’Amazones, a l’est de l’Equador i a algunes zones de Perú, Colòmbia i Veneçuela. En l’actualitat segueixen prenent aquesta barreja psicoactiva unes 75 ètnies indígenes de l’alt i el baix Amazones i als Andes peruans.
Fig 5. Localització de l’ayahuasca
En referència a l'origen, existeixen documents etnogràfics que remunten el coneixement de l’ayahuasca entre els pobles amazònics a 10.000 anys enrere aproximadament. Les diferents cultures que l’utilitzen tenen el seu propi mite sobre la seves divinitats i esdeveniments associats amb l’origen de les mateixes tribus. També se sap que aquest al·lucinogen va ser utilitzat per la civilització Inca. Des del 1930 algunes comunitats religioses de Brasil l’utilitzen en les seves cerimònies.
[edita] Descobriment occidental de l’ayahuasca
Les pràctiques de l’ayahuasca no es van revelar al món occidental fins al 1851, quan l’explorador anglès Richard Spruce va viatjar a Perú i allà va descobrir que aquella beguda es feia servir en diversos rituals. Però no va ser fins 7 anys després que Manuel Villavicencio, un geògraf equatorià, es va convertir en el primer no indígena en provar els efectes de l’ayahuasca després de ser invitat a participar en un ritual indígena. Villavencencio explica en el seu llibre Geografia de la República del Ecuador que va “veure els paisatges més acollidors, grans ciutats, meravelloses torres, bonics parcs i altres coses magnífiques”.
A principis de la dècada dels 50, l’escriptor americà Williams Burroughs va sentir parlar d’aquesta beguda i al 1953 va viatjar a Colòmbia per provar-la. Més tard un altre nord-americà, el poeta Allen Ginsberg, també va fer el viatge per provar-la. Tots dos van intercanviar cartes per compartir les seves experiències. A partir d’aquestes cartes va néixer un llibre: Les cartes del yagé . Aquest llibre a més a més de les investigacions de l’etnobotànic Richard Evan Schultes, van ser els factors determinants perquè l’ayahuasca donés el pas de ser una planta utilitzada només per tribus amazòniques en certs països, a estar en el punt de mira del món occidental. A partir dels anys 50 s’utilitza en el camp de la psicoteràpia i des dels anys 70, se’n fa un ús estès com a tractament de toxicomanies i comportaments compulsius.
[edita] Utilització
[edita] Funció curativa
L’ayahuasca té una funció curativa molt potent, tant a l’Amazones com en el món occidental.
[edita] Funció curativa indígena
Des de temps immemorials els indígenes han fet servir aquesta planta per als seus efectes curatius. Per a ells l’ayahuasca és un remei per tot tipus de malaltia o dolor, que els hi faci mal el canell o en cas de depressió. Certes persones afirmen que l’ayahuasca cura el que la medicina tradicional no pot curar com explica l’Erika Jaramillo (una de les persones entrevistades) : una coneguda seva patia de forts dolors a un dit , sense que els metges o psicòlegs poguessin trobar-li l’origen. Aquella persona havia sentit parlar de l’ayahuasca i del seu poder curatiu i va decidir provar-la. Des de la primera presa, el dit va parar de fer-li mal.
[edita] Funció curativa en el món occidental
A partir del coneixement dels efectes de l’ayahuasca per part dels científics a la dècada dels 50, s’ha incrementat l’interès per estudiar el brevatge, per entendre la seva forma d’actuar en el cos i en la ment humana i per buscar aplicacions en psicoteràpia i a altres camps relacionats amb la persona humana. En aquest sentit, a partir dels treballs realitzats a Brasil, per equips d’investigadors nord-americans (en especial l’equip dirigit pel psiquiatre Dr. Ch. Grob, de la Universitat de Los Angeles, EEUU, a l’any 1995, i per l’equip del farmacòleg Dr. J. Callaway, de la Universitat de Kuopio, Finlàndia. ) ; també a partir dels treballs realitzats pel metge francès, Dr. J. Mabit, que ha fundat el centre Takiwasi, a Tarapoto, Perú, per atendre a toxicòmans amb tractaments basats en efectes de l’ayahuasca. Encara que no existeixin resultats estadístics definitius, la psicoteràpia utilitzant l’ayahuasca com a mitjà per trencar les resistències dels pacients te efectes altament beneficiosos. Ara mateix s’està portant a terme una investigació molt interessant en diversos pobles que giren al voltant de la religió del “Santo Daime”. Donat que els seus adeptes ingereixen la substància diàriament, són la població més indicada per analitzar de forma definitiva, els efectes mèdics, socials i psicològics de l’ayahuasca a llarg termini. A Catalunya, el psiquiatra Dr. Josep Mª Fábregas, director del prestigiós centre CITA (Centre d’investigació i Tractament de les Addicions, a Barcelona i Dosrius.) està treballant intensivament en aquest camp amb persones addictes.
La clínica ofereix tractaments que utilitzen la presa del brevatge, el qual provoca visions o reaccions que poden ser de gran ajuda en casos de persones enganxades a les drogues.
El procés sol ser llarg. Sabem que el mètode és fiable, ja que anteriorment s’han fet experiments amb el mètode placebo L’ altre gran centre d’investigació de l’ayahuasca a Catalunya és sense dubte la Fundació Neuropsicològica de l’Hospital Sant Pau de Barcelona que ha estudiat particularment el caràcter tòxic de l’ayahuasca. El resultat més significatiu d’aquesta investigació és la no hepato-toxicitat de l’ayahuasca sobre el cos humà. Aquest descobriment pot permetre la utilització futura del brevatge en la fabricació de medicaments. En aquest moment, s’han trobat amb una barrera important, ja que l’efecte benefici de l’ayahuasca només es produeix amb la solució original.
[edita] Funció social
L’ayahuasca forma part del rituals sagrats dels pobles indígenes amazònics i andins. La consumeixen per prendre decisions, per curar i curar-se, per resoldre conflictes, intrafamiliars i intratribals, etc.
El Dr. Fericgla fa una descripció força interessant sobre el consum de l’ayahuasca a la zona amazònica. Compara el seu ús (religiós, festiu, social, medicinal...) a La funció que ocupa el vi a la nostra societat.
Un xaman és l’individu el qual té facultats per curar, es pot comunicar amb els esperits i que té visions, les quals interpreta per endevinar el futur.
Normalment la figura del xaman es troba relacionada amb les tribus primitives, és a dir, les caçadores i recol·lectores. De xamans n’hi ha als cinc continents sigui a Sud Amèrica, sigui a qualsevol altre continent.
Els xamans són una de les peces claus de les tribus, ja que són els encarregats de transmetre la saviesa i coneixement dels avant-passats als joves aprenents. Els xamans ho són de naixement, és a dir que reben el do per herència, l’altre funció molt important dels xamans és la de curar, i això ho fan a través de plantes, arrels i substàncies vegetals barrejant-ho amb coneixements seus.
Fig 6. Xaman
Ara m’estendré en la definició en relació als xamans de l’ayahuasca:
El xaman és una persona que experimenta, un guia religiós (la seva religió és la de la naturalesa i dels esperits) que intenta superar els límits naturals del coneixement per tal de poder accedir a fonts superiors: Per això els xamans prenen ayahuasca per que els ajudi a arribar a l’estat on es troba tot el coneixement. El xaman de fet no és ni un “curandero”, ni un bruixot ni res d’això, és un "especialista" en la seva matèria i que inicia la seva formació de molt jove amb un xaman vell del qual aprèn tot el que s’ha de saber. Per ser un xaman, fa falta tenir una gran vocació d’aprendre i una gran resistència física i mental, ja que les dosis que beuen diàriament són molt fortes. Per això l’aspecte d’un xaman és sempre el mateix, persona molt prima, però amb múscul fibrós i amb trets físics particulars i propis de l’ayahuasca. La fi que té un xaman a la vida és trobar la veritat. Així, amb l’aprenentatge l’aspirant arriba al seu punt més alt de referència sobre descobriments sanitaris, religiosos i ètics. Aquesta última paraula, l’ètica, per a ells és molt diferent a la nostre ja que ells donen molta més importància en els conceptes de la vida i de la mort que els occidentals. Actualment, molts xamans estan anant a les ciutats i viatjant bastant per dur a terme una funció, que ells anomenen salvar i curar la gent que viu a la ciutat, ja que està contaminada (contaminació, estrès...) Per últim vull mencionar l’important per a una tribu que el xaman sigui poderós (poderós en aquest cas s’entén el qui sap fer més i millor pocions, qui cura més bé, qui té les millors visions..), ja que és un prestigi entre les diferents tribus amazòniques. El fet de voler ser els millors, també els empenya a superar el desconeixement, trobar la solució de la veritat i descobrir altres plantes al·lucinògenes.
[edita] Funció religiosa
Des de la dècada del 1930, a més a més del consum xamànic indigent cal mencionar l’ús que donen a l’ayahuasca uns quants sincretismes religiosos que neixen a Brasil. El primer d’ells és Raimundo Irineu Serra fundador del Santo Daime.
El Santo Daime i Raimundo Irineu Serra
Fig 7. Raimundo Irineu Serra
El “Santo Daime” és un culte cristià que va sorgir a l’estat brasiler de Acre, a l’Amazones. Raimundo Irineu Serra, més tard anomenat Pare o Mestre Irineu, va ser el creador d’aquest moviment que combina elements catòlics, tradicions espirituals europees, africanes i indígenes. L'altre element important d'aquesta religió, és l'ayahuasca, la beguda que utilitzaven els Inques i actualment algunes tribus indígenes. S'estima que aquesta religió consta més de 20 000 seguidors per tot el món, i això es veu reflexat en que ja hi han esglésies legals en quasi tots els estats brasilers i en països com Espanya i Holanda entre altres, ja que hi han altres països que no tenen esglésies legals però que practiquen la religió com: Estats Units, Portugal, Canadà, Japó, Argentina, Xile, Uruguai i Veneçuela. Ara bé per entendre bé una religió, s’ha de saber a partir de que i com s’ha creat, per això ara us explicaré la vida de Raimundo Irineu Serra. Raimundo va fundar l’església el 1930. La va crear després d'una experiència amb l'ayahuasca. Va passar un temps treballant a la selva amazònica a la regió corresponent a Brasil on va posar-se en contacte amb uns indígenes. Aquesta gent li va deixar provar l'ayahuasca, i després d'aquesta experiència singular, va decidir aprendre més sobre aquesta planta al·lucinògena.
La raó la qual va seguir Raimundo per crear la religió, va ser la següent: Durant una presa d’ayahuasca, se li va aparèixer la reina del bosc, la qual va anomenar "la nostra senyora del concepte", i aquesta li va dir que trobés una doctrina espiritual en la qual la central adoració ritualista seria beure l'ayahuasca. Una altra cosa que la reina del bosc va dir a Irineu va ser el nom que s’hauria d’utilitzar per anomenar el brevatge: Daime. Daime en portuguès significa: "em dóna", i s'ha interpretat per significar que és un regal i una pregària "em donen amor, i em donen força". Apart de l’ús de l'ayahuasca el Santo Daime adora la naturalesa de Jesús Crist, de la Verge Maria i altres símbols de la religió cristiana. Aquesta barreja de religió cristiana i de la naturalesa és comuna en tota Sud-Amèrica i crea un sistema de creença d'unificació on tothom pot trobar comoditat i curació de l’esperit i l’ànima.
Una de les metes originals dels membres de “Santo Daime” era crear comunitats sostenibles en àrees rurals. La seva fi era prendre gent de les ciutats "verinoses" i establir-se a la selva, tornar al seu lloc d’origen, on els nens podrien conduir vides sanes.. Això va crear un sentit fort de la comunitat i història entre els devots. De fet, l'energia de l'experiència de l'ayahuasca per als membres de “Santo Daime” prové en part d'aquesta experiència col·lectiva.
[edita] Altres sincretismes religiosos actuals
A part del “Santo Daime”, existeixen altres organitzacions per les quals l’ayahuasca és motiu de culte, com a “A Barquiña” i l’UDV (Uñiao do Vegetal) , una secta brasilera que, com l’església de “Santo Daime”, utilitza l'ayahuasca com a seducció per possibles “víctimes”. Aquests dos cultes han sigut aprovats per diversos governs iberoamericans i beneficien d’un gran prestigi social amb membres provenint del mon artístic i intel·lectual brasiler. Tot i que aquests moviments tenen molt a veure amb sectes, existeixen estudis denegant-lo (exemple de l’estudi realitzat per l’antropòleg escocès E. McRae, en el seu llibre “Tocat per la Lluna, ed. Abya Yala, Quito)
[edita] Dos noms relacionats amb l’ayahuasca
[edita] Richard Evans Schultes
Fig 8. Richard Evans Schultes
Richard Evans Schultes (1915-2001) va néixer el 12 de gener de 1915 a Boston, Massachusetts. El que el Schultes va fer per l’ayahuasca al igual que per les altres plantes psicoactives és incomparable, ja que en va descobrir moltes i va ser un dels impulsors que va fer possible que l’ayahuasca esdevingués el que és ara, ja que amb el seu llibre, Las Plantes dels Deus, va catalogar centenars de plantes una de elles, l’ayahuasca. Schultes per tant, no va ser el descobridor de l’ayahuasca ni va fer un descobriment important, però és gràcies a ell que el món occidental coneix l’ayahuasca i que la seguim investigant. Les seves investigacions en l’ayahuasca, es basaven en que tenien un potencial mèdic i no de droga com deien per exemple les autoritats nord-americanes
[edita] Josep Maria Fericgla
Fig 9. Josep Maria Fericgla
Josep Maria Fericgla (1955-?) ha sigut un gran personatge dins de la investigació de l’ayahuasca, ja que ha realitzat nombrosos estudis sobre la planta, tant aquí com a la selva sud-americana. Fericgla ha publicat diversos llibres on es veu el seu gran treball en vers l’ayahuasca i la consciència. Per tant, es pot dir que és una autoritat en aquesta matèria, ja que és un dels pioners de l’ús de l’ayahuasca en aplicacions terapèutiques i és el que va iniciar el tractament de l’ayahuasca per la desintoxicació de drogaaddictes.
[edita] Característiques de l'ayahuasca
[edita] Principis actius
La dimetiltriptamina, més coneguda com DMT, és un alcaloide que va ser sintetitzat per primer cop l’any 1931 per Manzke i aïllat de dues plantes per dos investigadors diferents l'any 1946 i 1955. Però no seria fins al 1956 que es descobririen les seves característiques al·lucinògenes. La DMT la tenim dins el cos, però no ens causa cap efecte, ja que en fa falta un inhibidor (explicat a la forma de presa per via oral). Aquesta substància és la que ens provoca els somnis.
Fig 10. Molècula de DMT
Actualment la DMT es troba en plantes com: Acàcia, Anandenanthera, Mimosa, Piptadenia, Virola, Syrian rue, Psychotria viridis, Psychotria carthaginesis, B. rusbyana etc.
La DMT és una substància psicoactiva molt potent, però que té una duració curta i es pot prendre per diferents vies:
Fumada: Els seus efectes poden arribar a durar entre 5 i 30 minuts i els seus efectes més potents, normalment arriben al minut d’haver fet una inhalació ràpida. Per aquest fet ha rebut un sobrenom a causa del seu ràpid efecte : se l’anomena businessman trip. Si se’n pren una dosis massa alta o es fuma alguna impuresa, es poden produir vòmits.
Nasal: Si la DMT és pres per la via nasal els seus efectes tenen la mateixa duració que si és fumat, però els efectes són menys potents. Aquesta via d’entrada era la utilitzada juntament amb la oral (ayahuasca) pels pobles primitius. Per tal de que pogués ser introduïda per la via nasal, el mètode que feien servir era la trituració de la planta.
Venal: Té les mateixes característiques que la esnifada, però és la què es fa servir als hospitals.
Oral: Oralment la DMT no produeix cap efecte, ja que l’estómac quan detecta la DMT, l'elimina. Així doncs, només actua si és barrejat amb un inhibidor de monoamina oxidat. En la beguda de l’ayahuasca és la Caapi Banisteriopsis la que conté l’inhibidor, el qual en aquest cas és l’harmilina. Pres oralment, l’efecte té una duració de 3 hores aproximadament i produeix una experiència llarga, lenta, però molt profunda des de l’inici. La barreja produeix al·lucinacions visuals i auditives i altres experiències.
[edita] Efectes
La DMT és una substància que recorre l'organisme i detecta les malignitats, “escorcolla” el cor i les emocions, la ment i els pensaments, l’esperit i l'estat d’ànim i en aquest recorregut va detectant els problemes en manera de diagnòstic. Pot ser que alhora, faci un efecte de neteja, de depuració, de purificació i de purga , que es manifesta físicament pel vòmit i la diarrea, a nivell mental i emocional, per una catarsi que s'acompanya amb l'acceptació de la malaltia. S'ha de remarcar que aquest procés és el més important de l'efecte del yagé, que el pacient adquireixi la consciència de la malaltia. El més significatiu del que ocorre durant la presa de l'ayahuasca és la claredat del pensament que fa que el pacient entengui el seu problema i que programi canvis d'actitud en la seva vida, mirant envers la salut o el benestar que el pacient buscava quan es va fer el propòsit de participar a la sessió.
En el context de la investigació científica practicada per mentalitats occidentals, les coses es perceben d’una manera bastant diferent. Per exemple, en les seves investigacions, Schultes i Hofmann diuen que amb l’ayahuasca sense addictius, la intoxicació pot ser agradable, produeix visions lluminoses amb els ulls tancats després d’un període de vertigen, nerviosisme, profunda respiració i, alguns cops, nàusees. Durant una etapa de fatiga s’inicia el joc de colors; al principi blanc, després blau apagat que augmenta en intensitat, finalment hi ha qui dorm, però interromput per somnis i febre.
L’efecte més violent i freqüent és la diarrea que ocorre després de la intoxicació. Amb l’additiu de la triptamina (es troba en la DMT) molts d’aquests efectes s’intensifiquen, a més apareixen palpitacions, convulsions, midriasi ( la midriasi és la dilatació de la pupil·la) i per últim la taquicàrdia. L’efecte més fort que pot senyalar una forta intoxicació és una mostra d’agressivitat o de temor.
Resumint, els efectes físics que pot provocar l’ayahuasca són: nàusees, forts vòmits, diarrea, dilatació de pupil·les, l’augment del ritme cardíac i de la pressió sanguínia. Aquests són els efectes que poden ocórrer durant la intoxicació (quan em refereixo a la intoxicació, em refereixo a la presa de l’ayahuasca. D’efectes a llarg termini no n’hi ha de registrats, però si hi ha observacions de desenvolupament de canvis a llarg termini en el sistema nerviós central després d’un ús continu. Així ho afirma l’investigador J.C.Callaway que en un estudi que ell va fer, va trobar un canvi significatiu en la densitat dels nexes d’activació de serotonina en les plaquetes sanguínies. Callaway diu que aquests canvis extensos i duradors són el resultat del flux setmanal o bisetmanal de neurotransmissors, en aquest cas serotonina, que provoquen una estimulació la qual causa el canvi en la funció neuronal. A Callaway li sembla una nova forma i inexplorada d’aplicar l’ayahuasca a les disfuncions neuronals: induir un síndrome de serotonina “terapèutic” que actuï com una espècie de sedant “mental”.
[edita] Dependència i Control
[edita] Dependència
No s’han reportat casos de dependència física, psicològica, tolerància o morts per intoxicació entre les cultures andines i amazòniques que tradicionalment l’han anat utilitzant.
Actualment hi ha gent que divergeix en la qüestió. Hi ha uns que diuen que sí provoca dependència, com el director d’una clínica experimental per tractar les addicions amb l’ayahuasca, el doctor Jaques Mabit , que diu que l’ús de les substàncies psicotròpiques en el marc ritual, amb les precaucions de la iniciació, no et porta mai a una dependència o una addició. Per l’altre banda un seguidor de la religió del Santo Daime divergeix de l’opinió del doctor i senyala que s’ha d’anar amb compte amb les dependències que pot produir certs estats d’harmonia induïts pel seu efecte.
Una tercera opinió per tal d’acabar de concretar més si l’ayahuasca és o no addictiva, prové de la doctora Helen Flix que assegura que com diu ella: hi ha un mecanisme intern que et diu que has d’estar un temps sense fer cap sessió perquè no ho necessites, que el que hauries de col·locar ja està al seu lloc, el que hauries d’entendre ja està entès i allò que necessitaves saber ja ho saps. Llavors pots passar llargs anys sense apropar-te a un ritual de l’ayahuasca. Jo vull afegir una menció que em van fer tots els entrevistats que a més de no ser una droga addictiva, és una droga que si es pren amb regularitat, cada cop te’n fa falta menys quantitat. Ja que t’ajuda a obrir la ment i com que cada cop que en prens aprens a tenir més control, cada cop pots baixar la dosis i l’efecte seguirà sent el mateix.
[edita] Control
L’ayahuasca és un entògen el qual tu mateix pots arribar a controlar com vols estar, és a dir que si tu vols parar de tenir les al·lucinacions pots fer-ho, ja que aquesta beguda com ja ho he dit anteriorment, t’obra la ment, et fa veure el que tu vols veure i que no et fa perdre el control . A més, si no poguessis controlar-ho, normalment per raons d'inexperiència, el xaman està allà per alguna raó i et pot ajudar.
[edita] Risc i Precaucions
[edita] Risc
L’emergència més comuna és l’anomenada “mal viatge”, que per a moltes persones és una experiència positiva ja que significa que estàs veient les teves pors i tens l’oportunitat d’identificar-les i enfrontar-t’hi. En aquests casos s’ha d’intentar calmar al consumidor proporcionant-li serenitat i confiança per ajudar-lo en el seu procés. Això es pot traduir de diverses maneres, ja que a la selva el que fan és tocar una música rítmica al seu costat amb gran força i velocitat, colpejar-lo amb branques de fulles en les seves quatre direccions mentre està assentat a sobre un tronc en posició vertical mentre se l'escup “aigua florida” o una barreja de “alcanfor i “vodka”. En les situacions molt extremes la medicina acadèmica aconsella administrar un antipsicòtic que contingui clorpromazina o heloperidol, el qual és bastant “salvatge” als ulls de la medicina tradicional i als mateixos xamans.
[edita] Precaucions
Les precaucions o normes a seguir abans de la presa de l’ayahuasca són les següents: Entre 1-5 dies sense menjar carn ( sobretot porc), cítrics, no fumar i abstinència sexual. El dia de la presa menjar el menys possible i si pot ser, res. És importat no ser un gran consumidor de marihuana ja que segons els xamans les dues plantes són femenines i es repel·leixen o es disputen, ja que segons els xamans, són dues plantes reines i les dues lluiten per dominar. S’ha d’intentar tenir el mínim de THC al cos. Després de la presa convé tenir alguna cosa per menjar i beure, ja que durant la presa pots arribar a “vomitar” molt. Després de la presa s’ha d’estar un cert temps sense fer el ja esmentat abans. Aquest període varia segons cada persona. Depèn de quan li duri l’efecte a una persona i pot anar de 3 dies a 2 setmanes.
[edita] Comparació amb altres plantes psicoactives
Fig 11. Peyote
El peyote és un cactus de tamany petit que es troba al sud dels Estats-Units i al centre de Mèxic. Com l'ayahuasca, també té un psicoactiu molt potent que el consagra com un dels al·lucinògens més forts actualment. La seva utilització també és similar a la de l'ayahuasca, ja que des de fa temps és utilitzada per tribus natives. Un altre aspecte que té relació amb l'ayahuasca és que també s'ha format una església al voltant dels seus efectes. L’església, que té com a nom "Església nativa americana" la fa servir per curar malalties socials com l'alcoholisme.
Fig 12. San Pedro
Una altre variant del peyote, és el "San Pedro" que és també un cactus, però que a diferència de l’altre, te uns dimensions molt més grans. Aquest cactus es troba a Mèxic, Bolívia, Equador i Perú. La seva funció és la mateixa a la del peyote.
[edita] L'ayahuasca vista com a droga
[edita] Lleis
(Lleis que regulen la ayahuasca i les altres plantes amb les quals es combina)
La legislació vigent que regeix l’ayahuasca a nivell mundial és bastant ambigua. De moment la part de la planta de l’ayahuasca és legal, és a dir, cultiu, comercialització i consum, ja que el principi actiu que és l’harmilina més altres alcaloides d’aquesta planta no estan inclosos en cap de les llistes internacionals de substàncies internacionalment controlades. La part il·legal del brevatge prové des les plantes amb les quals es barreja ; aquestes plantes tenen un alcaloide anomenat DMT (diemetriltriptamina) que és una substància prohibida pertanyent a la llista I de substàncies internacionalment controlades dels Estats Units (s'ha de dir que la llista dels EUA és la més seguida pels altres països).
Tot i això s’ha de dir que la quantitat de DMT existint en una dosis d’ayahuasca molts cops no arriba o no està subjecte a les taules de penalització que existeixen en algunes de les diferents legislacions nacionals, no obstant hi ha hagut alguns casos d’incautament, principalment a Espanya, Alemanya, França i Holanda.
A continuació posaré les llistes dels Estats Units, ja que és la més seguida pels països europeus, excepte el Regne Unit:
Llista publicada pels Estats Units: Classe I : Es basa en tres característiques: 1. La droga o l’altra substància té un alt potencial per l’abús 2. La droga o l’altra substància no té cap ús mèdic actualment acceptat en el tractament en els Estats Units 3. Hi ha una falta de seguretat acceptada per l’ús de la droga o de l’altra substància sota supervisió mèdica. Algunes drogues d’aquesta classe: § Cànem (inclou la marihuana i el haixix) § DMT § MDMA § LSD/àcid § Peyote
Classe II Es basa en tres característiques: 1. La droga o l’altra substància té un alt potencial per l’abús 2. La droga o l’altre substància té un ús mèdic actualment acceptat en el tractament en els Estats Units o té un ús mèdic amb dures restriccions 3. L’abús de la droga pot conduir a la dependència psicològica o física severa. Algunes drogues d’aquesta classe: § Cocaïna § Opi, morfina... § Barbitúrics § Amfetamines
Classe III: Es basa en tres característiques: 1. La droga o l'altra substància té un potencial per l'abús menor que les de la classe I i II. 2. La droga o l'altra substància té un ús mèdic actualment i està acceptat per al tractament en els Estats Units. 3. L’abús de la droga o de l’altra substància pot provocar una dependència física o psicològica baixa. Algunes drogues d'aquesta classe: § Asteroides § Ketamina § Marinol, una forma sintètica del THC utilitzada per tractar les nàusees i vòmits causats per la quimioteràpia.
Classe IV: Es basa en tres característiques
- La droga o l'altra substància té un potencial baix per l'abús en referència a les drogues o altres substàncies de la classe III.
- La droga o l'altra substància té un ús mèdic actualment acceptat per al tractament als Estats Units.
- L'abús de la droga o de la substància pot conduir a la dependència física o psicològica limitada basant-se en les drogues de la classe III
Algunes drogues d'aquesta classe:
- Benzodiaxepins
- Zolpidems
Classe V: Es basa en tres característiques:
- La droga o l’altra substància té un ús mèdic actualment acceptat en el tractament en els Estats Units
- L’abús de la droga o substància pot conduir a la dependència física o psicològica limitada basant-se en les drogues de la classe IV.
- La droga o l’altra substància té un potencial baix per l’abús basant-se en la classe IV.
Aquestes drogues són disponibles sense recepta mèdica.
- Codeïna
- Preparacions amb petites quantitats d’opi
- Pregaalin.
[edita] La cara oculta de l’ayahuasca
L’ayahuasca no surt gaire als mitjans de comunicació, i si hi surt ho fa de manera discreta. Però tot i això, ocorren fets com la detenció a Madrid d’uns integrants de l’església del Sant Daime, acusats de traficar DMT. En aquell cas, les autoritats van afirmar que la solució de l’ayahuasca contenia un 87% de DMT, un cop absolts, resulta que s’havien equivocat, la concentració era del 0,087%. En països com França, Espanya o Alemanya, s’han produït incautaments de l’ayahuasca. Un altre gran problema que esta ocorrent és la venda de ayahuasca falsa, això es produeix a Sud-Amèrica, on la gent l’elabora pel seu compte, sense coneixença dels riscos que pot provocar una alta dosis de DMT, o fins i tot gent que ven un líquid que no té res a veure amb l’ayahuasca, aquests dos fets l’estan “desprestigiant” pel simple fet que això dóna i porta als governs a prohibir-la i a perseguir-la.
Els estats i persones amb desconeixença són els principals causants de què l’ayahuasca sigui una droga. Els estats fins i tot després d’haver fet experiments, la consideren una droga il·legal. Per l’altre banda, els internautes per exemple, quan van a una web que parla sobre drogues com en el cas de Erowid o Midi-Surf, llegeixen sobre l’ayahuasca i ja la consideren una droga forta i molt perillosa. Un exemple clar i que he viscut de molt a prop, va ser dos amics als quals els hi vaig comentar el tema del meu Treball de Recerca, un cop sentit el nom es van quedar atònits, no pel fet de que no la coneguessin, sinó pel fet d’haver-la vist en una web, en concret Erowid, i van començar a dir-me que era una droga molt forta i que com l’havia conegut... És a dir, majoritàriament la gent quan un tema no els interessa molt es creu lo primer que llegeix o veu, i això provoca un cert “rebuig” al fet que van difamant que és una droga dura en tots els sentits (dependència, riscos...)
[edita] L'Ayahuasca no vista com a droga
Les persones que defensen que l'ayahuasca no és una droga, ho fan per raons diferents. Per un costat estan els de les sectes i el Santo Daime, que al·leguen que és una beguda espiritual i que els obra la ment per parlar millor amb Deu. Per una altre banda estan els indígenes que ells no la consideren una droga, i ho seguirien defensant si tingues totes les característiques d’una d’elles, ja que per a ells és una planta sagrada la qual els cura i els protegeix, a més aquest cas és una mica ambigu, ja que el seu concepte de droga i el nostre (l’occidental) són diferents. Per una altra banda estan els antropòlegs, psicòlegs i gent que fa servir l’ayahuasca per fins no lucratius.
Aquests no et neguen que es pugui considerar una droga, ja que alguns dels seus efectes són com els al·lucinògens, però té altres efectes que la desacrediten i aquests serien la no addicció, el gran control que tens sobre ella... Uns altres antropòlegs no neguen que sigui una droga, però la consideren una droga curativa, és a dir que no és nociva pel cos, sinó que al contrari ajuda al cos a desenganxar-se de les drogues i cura psicològicament i psíquicament.
Hi ha un fet que vull remarcar, i aquest és la predisposició de certs governs a investigar pel seu compte els vertaders efectes i perills de l’ayahuasca. Aquest és el cas de Brasil o França, que van investigar i van veure la realitat. Brasil va legalitzar la beguda, ja que no sols va veure que la droga en qüestió no era dolenta.,sinó que consumidors habituals presentaven un millor estat de salut que altres membres d’una mateixa comunitat no consumidora. En el cas de França, va declarar legal l’ayahuasca, ja que no és una preparació de DMT.
En tot cas tots els defensors de l’ayahuasca, potser exceptuant els indígenes, tenen clar que la DMT és una droga, però que l’ayahuasca no té per que ser una droga al mateix nivell que la DMT.
