Construcció social de la realitat

De Viquipèdia

La construcció social de la realitat social" és una conceptualització desenvolupada inicialment pels sociòlegs Peter L. Berger i Thomas Luckmann en el seu llibre del mateix títol «The social construction of reality» del 1966, traduït al castellà per l'editorial Amorrortu (Buenos Aires - Argentina) el 1983.

La noció original fou força estructural i contemplava l'existència de processos d'institucionalització a la societat, en un nivell primari, que permetien l'emergència d'àmbits d'interacció social autònoms, que als participants se'ls apareixia com a "naturalesa segona".

A la sociologia i antropologia contemporànies, sobretot entre els autors pròxims al paradigma postmodern, la noció ha estat emprada dins de l'anomenat gir lingüístic, i s'ha radicalitzat l'autonomització d'aquesta "naturalesa segona" respecte d'altres processos d'institucionalització.

[edita] Apunts de política social vers la "construcció social de la realitat social"

[edita] La construcció social de la realitat i la funció del llenguatge

En reconèixer que la realitat social està constituïda per un complex "entramat simbòlic" (o si més no carregat d'importants dimensions simbòliques), també s'ha de reconèixer que això ha facilitat certes conclusions de "dubtós fonament".

S'ha dit que l'única realitat (amb existència efectiva, que produeix efectes sobre nosaltres) és la realitat tal i com la veiem/interpretem. Per tant, la realitat social seria allò que creiem que és.

Fruït d'aquesta afirmació el següent cas està "justificat": només cal que algú percebi una situació, una persona o un objecte (social) com a perillós per a que actuï contra ells com si fos objectivament perillós. Confirma que aquesta atribució subjectiva de certes característiques a la realitat, és la que tindrà efectes reals sobre les nostres accions (d'aquí a legitimar el racisme, la xenofòbia, l'homofòbia, l'androcentrisme, l'etnocentrisme... està a un pas).

Vist així, costa no estar d'acord amb les crítiques que es dirigeixen al punt de vista (unilateral) de la perspectiva fenomenològica. Però això no vol dir que no hi hagi una gran "veritat" darrera aquest enfocament:

Cal reconèixer que la realitat social produeix alguns, per no dir molts del seus efectes, mitjançant la forma en la que se la defineix.

Això sí, però sense oblidar que l'enfocament fenomenològic no té en compte que allò simbòlic és constitutiu d'allò social, i que restringeix la importància d'allò simbòlic a la "lectura" que fem de la realitat. Ens presenta una realitat "objectiva" a la que se li pot aplicar diferents lectures.

I encara que es defensi contínuament que el que realment incideix sobre nosaltres és el resultat de la lectura que hem efectuat, hem d'anar en compte de no acceptar fàcilment (per no dir rebutjar) que la força d'allò simbòlic no està a la realitat sinó en el nostre cap (premissa que fàcilment es pot extreure del discurs fenomenològic). Llavors expliquem la causalitat de les conductes socials, amb allò que està "dins" els seus caps (o que s'ha "imposat" a dins).

Per tant, sense negar (per obvi que n'és) que la realitat "tal i com resulta ser per nosaltres" exerceixi uns efectes sobre nosaltres, no hem de simplificar oblidant-nos que les dimensions simbòliques no estan només al nostre cap, sinó també a la pròpia realitat social. Així doncs, la nostra lectura de la realitat incorpora a la pròpia realitat alguna de les seves característiques substancials-constitutives.

L'afirmació que la realitat social és en part simbòlica, queda força clara quan pensem en els efectes que es desprenen de l'"etiquetatge" (estereotips, tipificació...) dels fenòmens socials. Així en "etiquetar" de radical als moviments independentistes catalans, i en utilitzar-ho per a denominar certes conductes, el que estem fent és "imposar" una decisió simbòlica, en un segment de la realitat social, que passa a ser constitutiu d'aquest: estem construint una realitat social que no és definible sinó a través de les propietats simbòliques del concepte radical (i les connotacions sovint despectives per l'emissor del missatge).

Per tant la realitat és, en part, però, efectivament tal i com la construïm simbòlicament PER NOSALTRES (Ibáñez, 1991:82).

En aquesta "concepció simbòlica" de la realitat, el llenguatge té una importància fonamental, el seu paper és decisiu en les operacions simbòliques: el llenguatge és l'element central de la definició de la realitat "tal com és". Com afirmen també Berger-Luckmann (1978:39 «Hablo a medida que pienso, lo mismo que mi interlocutor (...) me oigo a mí mismo a medida que hablo: mis propios significados (...) se vuelven "más reales" para mí (...) Los hombres necesitan hablar de sí mismos hasta que llegan a conocerse a sí mismos...»), la realitat per excel·lència (la vida quotidiana) és imposada pel llenguatge (que proporciona a la gent contínuament les objectivacions indispensables).

Per tant el fet que la realitat social tendeixi a ser d'una manera determinada enlloc d'una altra depèn, en part, de que utilitzem un determinat llenguatge i no un altre per parlar "en ella" i "d'ella".

El llenguatge també és molt important en la construcció de la pròpia identitat. Aquesta construcció és molt complexa perquè no es tracta d'una única identitat, sinó de vàries identitats múltiples (sorgides, que es forgin amb el transcurs de les interaccions socials).

A més a més el tipus de persona que creiem ser, incideix fortament en la forma en què ens comportem, ja que el que som efectivament, resulta en bona part, de la mateixa forma en què ens autodefinim.

«La nostra forma de ser no és independent dels valors que realment ens importen, ni de les emocions que realment ens afecten» (Ibáñez, 1991:83).

Però la veritable qüestió està en què les categories lingüístiques, que utilitzem per a definir els valors o per a pensar (en) les nostres emocions, desenvolupen un paper essencial a la definició dels propis valors i emocions.

Així doncs, el registre lingüístic que utilitzo per donar-me a conèixer les meves pròpies emocions acotarà el ventall d'emocions que sóc susceptible d'experimentar.

El que sóc realment no és independent del llenguatge que utilitzo per a referir-me a mi mateix en públic o en privat, i per denotar quines coses m'importen o m'afecten realment.

Una vegada hem arribat en aquest punt, és quan podem apreciar l'ús del discurs/llenguatge per tal d'assegurar el manteniment de l'ordre social.

"Disciplinant" i controlant el llenguatge s'aconsegueixen els tipus de sers humans que poden permetre el funcionament d'un determinat sistema de dominació en el que no cal recórrer a la coacció directa.

Troboem que després de l'afirmació anterior caldria tocar el tema de la sedimentació (com a part petita, retinguda i estereotipada, de les experiències humanes), ja que el llenguatge és dipositari d'una gran suma de sedimentacions col.lectives, sedimentacions de les que l'origen real ha perdut importància (ja que no interessa pels que volen mantenir el sistema denotar la simplesa de l'origen, perquè obriria altres camins també "simples" per la modificació d'aquest sistema) i a més la tradició (a mans sempre d'aquells qui volen mantenir el sistema, l'status quo) podria inventar-se un origen diferent (i més adequat). Així en el procés de transmissió dels significats (sedimentats) d'una institució cal:

• reconeixement social de la institució com a sol.lució "permanent" a un problema "permanent" de la societat
• els participants de les accions institucionalitzades d'aprendre els significats de la institució
• per tant cal un "procés educatiu" que els gravi a la consciència, i per a evitar que "s'oblidin" cal també uns procediments que insisteixin i recordin (si cal coercitivament i desagradablement).

Però, el fet mateix que haguem pogut trobar un article (Ibáñez, 1991) en una revista que tractés el tema de com és d'important el control del llenguatge pel manteniment de l'ordre social, també ens demostra les grans potencialitats "subversives" que ofereix el llenguatge.

La producció de discursos ("tipus de llenguatge": plural femení, evitar paraules etiquetadores, emprar paraules "prohibides", donar èmfasi en paraules/frases reivindicatives...) "diferents" o alternatius pot contribuir a crear formes de ser diferents i realitats socials diferents. En aquest sentit és lamentable que s'hagin desvaloritzat, des de la pròpia "esquerra", l'autèntica efectivitat de els propostes i els discursos utòpics.

I com ens insta en Ibáñez (1991:83: «És precís prendre un nova consciència de l'eficàcia social de les utopies i de la necessitat d'engendrar produccions discursives radicalment utòpiques».

Però per aconseguir això, caldria tornar a trobar el gust per la retòrica, per l'argumentació, per les llargues polèmiques "abstractes" que no semblen connectar amb les exigències pràctiques de les lluites socials (encara que no deixen de ser una font essencial de possibles emancipacions socials). S'han de buscar "espais de discussió" tot i que s'hagi muntat tot un dispositiu per a convèncer-nos que "parlar és no fer res".

La legitimació és un dels altres temes interessants (és inherent/important a l'ordre social, a la institucionalització, a la internalització, a la segmentació, al control social...):

Deixant de banda els temes que exposen els autors del llibre(la funció , els 4 nivells i tots els processos en els que sorgeix o és necessària), un dels punts que més m'interessa parlar és dels problemes que sorgeixen quan el que s'ha de legitimar és un ordre institucional ja històric, quan s'ha de transmetre a una nova generació.

Cal assenyalar que en aquest cas la institució passa a ser història i es presenta com a quelcom que existeix per sobre i més enllà dels individus, amb realitat pròpia, es presenta doncs com a succés extern i coercitiu, inqüestionable...

El caràcter auto-evident de la institució ja no es pot mantenir ni pels records ni per les habituacions de l'individu, és aquí quan sorgeix la necessitat d'oferir-se "explicacions" i justificacions (procés que a la vegada és definitori de legitimació): l'explica amb l'atribució de validesa cognitiva als significats objectivats, i la justifica amb l'adjudicació de normativa.

Com és obvi, en sorgir un procés de legitimació d'un ordre social (inherent al desig de mantenir-lo), a nivell cognitiu i normatiu, el que també sorgeix és "automàticament":

• un conflicte social
• un control social (ja encetat a l'apartat del llenguatge) i un ordre social
• una repressió

Potser abans de parlar d'aquests tres temes, "caldria" ampliar potser una mica el concepte de legitimació exposat per B-L (1978) al mateix llibre:

• amb una altra tipologia-ideal de formes de legitimitat (segons tipologia clàssica d'en Max Weber): la legal (més racional, fonamentada en la creença de la validesa de la legalitat dels reglaments establerts racionalment i dels caps designats segons la llei), la tradicional (basada en la creença de la "santedat" de les tradicions vigents i dels que vinculen el poder amb la costum) i la carismàtica (o submissió dels membres al valors personal d'una persona que es distingeix per santedat, heroïcitat...)

• i amb la comú vinculació amb el poder, així, A tindrà autoritat sobre B si, ja no només si B creu en la legitimitat d'A, sinó sobretot si A disposa de suficients instruments de poder front B.

Aquest últim paràgraf crec que és decisiu en la concepció de la legitimació com a una de les eines més bones del poder, ja que manté l'ordre social sense haver d'utilitzar altres instruments més coercitius, però alhora, la legitimació també és indispensable quan cal utilitzar aquests instruments repressivo-aniquiladors dels "desviats".

L'inconvenient que trobem a (l'èmfasi en) l'explicació (de vegades sembla que es defèn, o es declara indispensable...) de l'ordre social segons B-L està, en bona part, en haver admès com a "normal" la situació establerta, considerant residual o desviat el conflicte.

Fins i tot sovint aquest (el conflicte) només es té en compte quan es troba institucionalitzat: quan és conseqüència lògica d'estructura en l'"equilibri dinàmic-dialèctic" (segons B-L: «L'aparició d'especialistes dedicats exclusivament a la legitimació del manteniment dels universos també dóna lloc a conflictes socials» (pàg. 151) o bé «(hi ha) dos tipus generals de manteniment de la realitat: manteniment de rutina i manteniment de crisi» (pàg. 187)). Terminologia compartida també per l'OIT, en definir conflicte social: «manifestacions de tipus col.lectiu que posen en perill la pau social(?)» i per Ratzenhofer que considera que «el conflicto es a todas luces un caso claro de desajuste social» (Campo et al, 1976:505).

Però les definicions que creiem que l'encerten més (a part de la mítica, però potser massa centrada en la lluita entre classes, marxista) són les que vénen a dir: que és una opció radical (en el sentit d'emprar com a últim recurs, després de la negociació-consens...) entre dos posicions irreconciliables, amb la funció de mantenir i promoure el canvi social. Això només es pot entendre a la nostra societat on una gran part d'aquesta està exclosa de la participació social i política .

Hem parlat de conflicte (evitant titllar-lo simplificant-lo a desajustament de l'ordre social), el següent pas és parlar de les "2 opcions" que hi ha en aquest (pels "sotmesos"):

El conformisme (com a manteniment de l'ordre social), que si tenim en compte que "el coneixement humà" està ple de receptes per a sol.lucionar els problemes rutinaris, i que això proporciona l'"estabilitat necessària per a sobreviure", i que a més a més tota activitat humana està subjecta a l'habituació, arribant a una economia d'esforços, i a una reducció de tensions, opcions, esforços... tot unit amb l'"avantatge" d poder preveure accions dels altres..., és difícil tant negar la força de la conformitat i l'existència d'aquesta, com la lluita contra ella.

També hem de tenir en compte que

• alguns eviten el conflicte aprenent a conformar-se, sense gaire tensió, a, un o altre conjunt de normes contradictòries+ (Ogburn-Nimkoff, 1971:320),de tota manera és més fàcil i còmode (són alguns dels principals objectius del que eviten/amaguen els conflictes) situar-se a la banda de l'estatus quo, perquè sinó sortirien nous conflictes que evitar...

A tot això se li ha d'afegir que certes estructures socials exerceixen una pressió sistemàtica sobre les (certes?) persones de la societat per a què segueixin una conducta submisa/conformista.

Però de tota manera, i aprofitar les cites dels autors, B-L:

«Encara que les rutines, un cop establertes, comporten una tendència a persistir, sempre existeix a la consciència la possibilitat de canviar-les o abolir-les» (1983:81)

i a més «la institucionalització no és un procés irreversible, malgrat el fet que les institucions, un cop formades, tendeixen a persistir» (1983:107)

Així doncs també B-L (encara que d'una manera molt modesta) obren la possibilitat al canvi social, a la revolució (a la desinstitucionalització que diuen ells...).

«La Revolució és una alteració absoluta i total de les estructures establertes en un ordre social establert per a ser substituïts per altres diferents o un canvi substancial en els alineaments habituals» (Campo et al., 1976:769)

Revolució i "violència" sempre ha interessat que es vinculin pels "mantenidors" de l'ordre social. Però el major problema és que a part de negar l'existència de la revolució "pacífica", també la impossibilitat degut a les dificultats que imposen per a trencar l'ordre social establert, originant tot sovint, moviments socials que també poden donar origen a moviments revolucionaris violents. Aquest "efecte rebot" es pot incrementar amb l'aplicació de tortures, repressió, aniquilació, "genocidi", etc... com a eines per aturar els "moviments divergents/alternatius".

Abans d'abandonar el tema de la revolució ens agradaria explicitar certs punts d'aquesta:

• Solen obeir a impulsos ideològics provinents de l'esquerra política (per trencar amb sistemes establerts desigualadors) però el pas del temps pot desplaçar les teories cap a la dreta (Stalinnisme?)

• La manca de transformació social suficient, va evitar (per sort?) que els moviments nazi i feixistes es declaressin com a revolució

• No s'ha de confondre revolució amb la rebel.lió, la subversió, el cop d'estat...

• La ideologia que inspira la revolució, no només rebutja l'antic ordre de les coses, sinó que porta amb si mateixa una nova orientació, relativament duradora, de tot l'esquema governamental i de relacions...

• Segons Trotsky: «La simple existència de privacions no és suficient per causar una insurrecció: si fos així, les masses estarien en rebel.lia perpètua. El que cal és que la fallida del règim social, clarament visible, faci intolerables tals privacions., i que noves condicions i idees obrin pas a la revolució» (extret de la seva Història de la Revolució russa, Ed. Arbor, 1967).

També ens agradaria donar èmfasi a un parell d'idees (que trobo molt encertades) facilitades pels mateixos, B-L, Berger i Luckmann:

• Que «els experts en legitimació tant poden operar com a justificadors teòrics de l'status quo; també poden aparèixer com a ideòlegs revolucionaris» (1983:163), la diferència estiba en les facilitats i la gran disposició de recursos i mitjans dels primers...

• «L'"ensinistrament" revolucionari, el problema intrínsec resideix en la socialització de l'individu en una contradefinició de la realitat, val a dir, contra les definicions dels legitimadors "oficials" de la Societat» (1983:183)

La principal tesi que considerem que vol demostrar el llibre d'en Berger i Luckmann és que la realitat es construeix socialment, però de tal manera que es veu com si no fos obra de la societat, s'imposa com a un fet extern (intocable/inqüestionable?).

El que trobem a faltar a l'obra, és el segon pas: com aquest fet (la realitat) que sembla no creat, es pot "(mal)utilitzar"? i darrera aquesta pregunta (que condiciona la resposta) vindria l'afirmació que, els qui tenen més facilitats (mitjans, tradició, ...) per utilitzar-ho són els qui també ostenten el poder. Aquest és el plantejament mental que ha condicionat tot el treball, i és el que condicionarà a l'hora de parlar de la reificació i la ideologia conservadora.

Amb el ben entès que quan ens referim a conservador, tradicionalista, reaccionari,... ens referim a aquell tipus d'ideologia que defensa "el caràcter natural de la societat" molt lligat a la idea de construcció social de la realitat que defensen, ja explicada, i a la idea de reificació, que encetarem tot seguit), així consideren que la societat és com un "organisme" amb lleis d'evolució pròpia que es desenvolupa a l'igual que les persones, les plantes, els animals... que és un organisme fruït de l'evolució de les coses i no per la voluntat humana.

També és una ideologia pragmàtica, amb un cos ideològic molt variable (encara que sembli contradictori), flexible i adaptable a qualsevol situació en que li sigui possible mantenir els interessos dels conservadors.

Així doncs s'adhereix a allò "vell" pel fet d'estar "experimentat", no per ser vell, i s'oposa a allò "nou", no per ser nou, sinó per no estar "comprovat" (que puguin mantenir els seus interessos...). A més a més presumeix de realista front a allò que anomena "utopisme" dels radicals.

[edita] Bibliografia

• Berger, L. Peter i Luckmann, Thomas (també B-L al text) (1983): La construcció social de la realidad, Amorrortu editores, Buenos Aires (Argentina)
• Complementària:
  • Bronfenbrenner, Urie (1979): La ecología del desarrollo humano. Experimentos en entornos naturales y diseñados., Ed Paidós, Barcelona
  • Campo, S. del; Marsal, Juan F. i Gamendia, José A. (amb la participació de la UNESCO) (1976): Diccionario de Ciencias Sociales, Ed. Instituto de Estudios Políticos, Madrid
  • Ibáñez, Tomás (1991): Esas cosas no se dicen... in Archipiélago, n.1, pàgs. 81-83
  • Ogburn, F. William i Nimkoff, F. Meyer (1971): Sociología, Ed. Aguilar, Madrid.