Tivoli

De Viquipèdia

Tivoli, antigua Tibur, és una ciutat del Laci, a Itàlia, a la província de Roma, amb uns 80000 habitants. Esta a la riba esquerra del riu Aniene (antic Anio) al nord-est de Roma.

El seu nom llatí (Tibur o Tiburis) va originar el actual. Estava a un costat de l’anomena’t Monte Ripoli i s’estenia des l'Anio fins al Monte Catillo a la part nord del riu on es formava una famosa cascada, si be la ciutat era principalment a la part sud i quedava rodejada pel Aniene (Anio). La topografia de la zona va canviar després del desastre natural del 105, esmentat per Plini, quant el riu es va empotar les roques i muntanyes i les cases. Un altra cascada destacada era la de Cascatelle, al oest de la ciutat

A la seva rodalia entre d’altres productes, hi havia una pedra anomenada actualment Travertí, que fou molt usada a Roma; encara existeixen restes de les antigues canteres; el Coliseu i la Basílica de Sant Pere de Roma estan fetes de Travertí.

Fou fundada abans que Roma, suposadament (segons Dionis d'Halicarnàs) pels sículs, que suposadament foren expulsats per Tiburtis, Coras i Catilus II, fills de Catilus I i nets d'Amfiararaus, rei de Tebes i profeta que hauria viscut uns cent anys abans de la guerra de Troia. Tiburtus hauria donat el seu nom a la ciutat.

La ciutat tenia un territori reduït. Empulum (actual Ampiglione) a uns 6 km, i Sassula a uns 10 km, li pertanyien (ambdues en direcció nord-est a la vall di Siciliano) i segurament alguna mes. Tibur era (segons Plini) una ciutat sabina i feia frontera amb altres territoris sabins probablement per l'Aniene que fou elegit com a límit per August, però segons Tàcit la ciutat de Sublaqueum (moderna Subiaco), mes enllà del riu, també pertanyia a Tibur.

La primera vegada que s’esmenta a l'història es el 446 aC quant Claudi, instrument del decemvir Appius, s’hi va exiliar. El 357 aC els tiburtins van tancar les portes als consols romans C. Sulpicius i C. Licinius Calvus, que tornaven d’una victoriosa expedició contra els Hèrnics, i això fou aprofitat per Roma per declarar la guerra. Les hostilitats van durar fins a la invasió dels gals, quant es va acordar una treva temporal. Els gals van creuar l'Aniene i van entrar a territori romà, amb ajut dels tiburtins. Rebutjats per Mali Torcuat, el consol C. Potelius fou enviat contra Tibur l’any següent, però els gals van tornar i van ajudar als tiburtins. Davant d’aquesta emergència Q. Servilius Ahala fou nomenat dictador de Roma; els gals van tornar a avançar contra la ciutat i una gran batalla es va lliurar a Porta Colina a la vista del poble; els gals foren derrotats i van fugir a Tibur on es van refugiar. Allí foren atacats per el cònsol Potelius, i expulsats de la ciutat junt amb la població local. Potelius va rebre els honors del triomf, però els tiburtins van tornar a la ciutat i van al·legar que els romans no els havien guanyat en una batalla noble a camp obert; l’any següent els tiburtins van atacar Roma de nit però foren rebutjats pels exercits romans que van sortir per diferents portes. La guerra va continuar uns quants anys. El 350 aC el cònsol M. Popilius va devastar el territori de Tibur i el 349 aC Valerius Poplicola va ocupar Empulum. El 348 aC M. Fabius Ambustus va ocupar Sassula, i llavor Tibur, que ja havia perdut tot el seu territori, es va sotmetre. Fabius va obtenir els honors del triomf. No massa anys després el tiburtins es van unir a la Lliga llatina contra Roma, i quant la lliga fou derrotada, es van aliar a Praeneste i Velitres en la defensa de Pedum. El 335 aC foren completament derrotats per el cònsol L. Furius Camilus, sota les muralles de Pedum, i rebutjant una sortida dels defensors, la va prendre escalant les muralles. Així tot el Latium va quedar dominat i Tibur ja no va tornar a aixecar-se contra Roma. Camilus va obtenir els honors del triomf i una estàtua eqüestre al fòrum (honor poc freqüent a l’època). Seguidament el senatconsultum que va decidir la sort del Latium, va tractar durament a Tibur, Praeneste i sobretot Velitres, ciutats que havien estat aliades dels gals; part del seu territori fou annexionat i no van ser admesos a la franquícia romana com la resta.

Van continuar com a nominals ciutats independents i els romans podien anar-hi al exili com va passar el 310 aC quant els tibicins s’hi van refugiar fugint dels censors que els havien pres els diners que ells dedicaven al temple de Júpiter; aquest exili va impedir sacrificis i altres cerimònies que no es podien fer sense ells. Roma va enviar ambaixadors a Tibur demanant el retorn dels fugitius però la nominal independència de la ciutat no fou posada en qüestió. Els tiburtins van considerar prudent cooperar, però no directament sinó que van emborratxar als tibicins i mentre dormien els van enviar a Roma. Tibur va gaudir d’un dret d’asil que es va exercir durant la república (Cinna es va refugiar a Tibur després de la mort de Cèsar).

El 201 aC va morir a la ciutat el rei Sifax de Numídia, dos anys després de ser capturat.

Durant la guerra social es creu per una inscripció que Tibur fou admesa a la franquícia romana junt amb altres ciutats llatines i etrusques i va deixar de ser nominalment independent. Si Tibur va ser admesa abans de la guerra civil de Marius i Sul·la, aquest darrer segurament li va privar quant ho va fer amb la resta de municipalitats menys Anàgnia, però segurament la va recuperar a la caiguda del dictador.

Octavi August es va apoderar del tresor del temple d'Hèrcules durant la seva guerra contra Lucius Antonio, la mateixa sort que van córrer altres temples de Roma i rodalies.

Durant l’imperi va viure a la ciutat la reina Zenòbia després del seu destronament.

Ja no es tenen mes noticies fins al segle VI durant l’anomenada guerra gòtica, quant, assetjada Roma per Vitiges, Belisari va situar una força de 500 homes a Tibur, i després hi va establir una guarnició formada per muntanyesos isàurics. Durant el regnat de Tòtila, successor de Vitiges, un grup de tiburtins van introduir els gots a la ciutat aprofitant la nit i els isauris van fugir i els gots van fer una matança a la ciutat. Gran part de la ciutat va resultar destruïda; Tòtila es va retirar a la ciutat després de ser rebutjat davant Roma, i va reconstruir la fortalesa.

Queden alguns restes de l’antiga ciutat que permeten saber el que ocupava. Dos temples, el de Sibil·la i el de Drusil·la son al barri anomenat Castro Vetere; queden també restes de les muralles i la porta cap a Roma. Des l’església de l'Anunziata cap a l’anomenada Villa d'Este, fins a la porta de Santa Croce, es tova la ciutadella que fou construïda per Pius II al lloc del antic amfiteatre. Al Aniene hi havia dos ponts; des l’església de Sant Climent (fora de l’antiga ciutat) fins a la de Sant Vicenzo, dins la ciutat, es troben restes de banys. La porta de Sant Joan es molt mes moderna i te propera l’església de Sant Bartolommeo, prop de la qual les restes d’un sepulcre imperial. El pont de Sant Martino es relativament modern. Queden restes de la porta Romana o del Colle, del temps de Sul·la. Els noms de les portes no es coneixen excepte la porta Reatina on començava l’aqüeducte Anio Vetus. També cal esmentar menors restes dels temples d'Hèrcules, Vesta i Tussis (aquest darrer fora de la ciutat a la via Constantiniana i que fou usat a l’edat mitjana com a església), i les viles de Mecenes i Varus entre d’altres. Molt poques restes mes es conserven, i nomes cal esmentar algun opus reticulatum et lateritium, prop de l’església de Santa Andrea amb algunes columnes corínties i el pedestal de l’estàtua de Furius Maecius Graccus amb una inscripció que fa creure que va participar a l’embelliment dels banys i que per tant els banys termals eren allí. Se sap que el fòrum era proper a la catedral, i ocupava el lloc de la Piazza dell'Ormo. El cripto-porticus es diu ara Porto di Ercole i es al carrer del Poggio. Hèrcules era el principal deu. A la ciutat hi havia també un oracle. Fora de les ciutat es troben restes dels aqüeductes del Anio Vetus, Aqua Marcia, i Aqua Clàudia. Les ruïnes de la sumptuosa Vila d'Adrià es a uns 3 km al sud de la ciutat. Un altra vila important es la de la gens Cassia al barri avui anomenat Carsiano, corrupció de Cassianum que es el nom que la gens Cassia portava al segle X, residencia esplendorosa amb moltes estàtues algunes de les quals, comprades per Pius VI adornen avui el Vaticà.