User:Onofre Bouvila/Siege of Barcelona
From Wikipedia, the free encyclopedia
| Battle of Almansa | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Part of the War of the Spanish Succession | |||||||
 The Battle of Almansa by Ricardo Balaca. Oil on canvas, 1862, Congreso de los Diputados, Madrid. |
|||||||
|
|||||||
| Combatants | |||||||
 Bourbonics Kingdom of France Kingdom of Spain |
 Austriacists Barcelona |
||||||
| Commanders | |||||||
| Duke of Berwick | Marquis de Ruvigny Marquês das Minas |
||||||
| Strength | |||||||
| 40,000 regulars 80 cannons 20 howitzers |
2,000 regulars 4,700 militians of the Coronela Some piece of artillery |
||||||
| Casualties | |||||||
| 7,000 dead or wounded | 14,000 dead or wounded | ||||||
| War of the Spanish Succession |
|---|
| Carpi – Chieri – Cremona – Luzzara – Cádiz – Friedlingen – Vigo Bay – Ekeren – Höchstädt – Schellenberg – Blenheim – Málaga – Cassano – Calcinato – Elixheim – Ramillies – Turin – Almansa – Toulon – Oudenarde – Lille – Malplaquet – Saragossa – Almenara – Brihuega – Villaviciosa – Bouchain – Denain – Barcelona |
The Siege of Barcelona was a battle at the end of the War of Spanish Succession (1701-1714), which pitted Archduke Charles (backed by Britain, Austria, and the Netherlands), against Philip V, backed by France and Spain in a contest for Spanish lands.
Contents |
[edit] Context
The first half of the 18th century was caracterized, in Europe, by a complicate context of alliances and pacts that tryed to equilibrate the balance of powers among the European states. Dynastic fights imposed new hegemonies, empires and commercial routes. England and France were fighting for the control of the Western World while the international power of Spain began to decline.
The 18th century began with the dead of Charles II of Spain. He died without descednants in 1700, and named Philippe de Bourbon, Duke of Anjou, grandson of the reigning French king Louis XIV of France and of Charles' half-sister Maria Theresa of Spain, as his successor to the throne of Spain. This decission provoked a war among the major European powers and a long and bloody civil war inside Spain, not only in the mainland but also in the colonies.
==War of the Spanish Succession
The War of the Spanish Succession will be directly hold by a coalition formed by England, the Netherlands and Portugal that, eagers to keep away the French, support the Archduke Charles VI, the Habsburg pretender to the throne. On the contrary, France, will support the French pretender Philip V. Finally, in Spain, Castile joins the Bourbonic side, while the Crown of Aragon supports the Archduke Charles.
The first years of the war were favourable to Charles VI who, along with an English army and an Anglo-Dutch squadron, disenbarks in Lisbon in 1704 and, at the same year, with Catalan participation, takes Gibraltar. The capture of the city was decissive to open the doors of the Mediterranean to the Queen Anne of England.
El 17 d'agost del 1705 els aliats proclamaren rei l'arxiduc Carles a la ciutat de Dénia, amb el suport de la població civil. Poc després assetjaren Barcelona, que capitulà, i el pretendent austríac entrà a la capital el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població catalana que el proclamà Carles III. Les Balears i el País Valencià seguiren l'exemple de Barcelona, en canvi, Aragó havia jurat fidelitat el 1705 a Felìp d'Anjou.
A la península, la guerra es desenvolupava entre atacs i contratacs dels dos bàndols. Carles III ocupà Madrid, però Felip V la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània, ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.
El 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa. La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent tingué com a conseqüència la conquista dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707).
La Guerra de Succesió es perllongà durant anys; Catalunya i les Balears aguantaven, però es produí un fet internacional que decidí la sort dels Borbons: morí, sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles. En heretar la corona imperial, i davant la possibilitat -si arribava a ser rei dels regnes hispànics- de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles I, Anglaterra canvià radicalment d'actitud: abandonà dom Carles i Catalunya a canvi de dues cartes en el joc del poder: Gibraltar i Menorca. La pau europea es va signar a Utrecht l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental.
Així, tot i que els regnes d'Aragó i de València havien estat annexionats a Castella, Catalunya resistia encara a favor de l'Arxiduc i estava disposada a lluitar fins al final. Però els anglesos no, i van abandonar el territori a la seva sort. Al cap d'un quant temps, el mateix Arxiduc es va desinteressar del fet, perquè li oferiren la corona imperial i els catalans del Principat i les Balears i es van trobar sols, resistint a Barcelona contra les tropes filipistes.
[edit] El Setge de Barcelona
La ciutat, on s'havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el 25 de juliol de 1713, i es van realizar alguns atacs infructuosos degut a l'escassa capacitat artillera de l'exèrcit borbònic. S’escullí el general Villaroel, militar borbònic fins l’ofensiva de 1710, comandant de l’exèrcit català ajudat, entre altres, pel valencià Joan Baptista Basset. Al comandament del duc de Berwick, les tropes borbòniques van aconseguir entrar en la ciutat el 30 d'agost però van ser rebutjades.
El 30 de novembre de 1713, Rafael Casanova fou nomenat Conseller en Cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, amb uns 4.700 membres que formaven part dels gremis professionals.
Un any més tard, la situació de la plaça era desesperada a causa de la manca d'aliments i pòlvora i la gran quantitat de ferits. Tot i així, les defenses superaren els assalts del 12, 13 i 14 d'agost, on Casanova estigué present. Davant la desesperada situació de la plaça, el duc de Berwick, comandant de les forces assaltants, proposà la rendició el 3 de setembre. Casanova, remarcant l'estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pòlvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies, exposà a l'assemblea de la Junta de Braços la conveniència de gestionar un armistici de dotze dies. Aquesta proposta no fou compartida per la majoria de membres de l'assemblea i, a través del Coronel Gregori Saavedra, s'envià als assatjants el següent text:
- Els tres Comuns s'ha ajuntat i considerat la proposició feta per un oficial dels enemics: responen que no volen oir ni admetre cap proposta de l'enemic.
Arran d'aquesta decisió de la Junta de Braços, Villarroel dimití com a Tinent General de Barcelona tot i que durant l'assalt final de l'onze de setembre tornarà a agafar les regnes de la defensa de la ciutat.
[edit] Onze de setembre de 1714: l'assalt
L'11 de setembre del 1714 començà l'assalt general de les tropes borbòniques cap a dos quarts de cinc de la matinada. El Conseller en Cap Rafael Casanova va presentar-se a la muralla amb la senyera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins, per tal de donar ànims als defensors. Segons la tradició aquesta senyera només podia utilitzar-se en els moments de greu perill per a Barcelona. Les tropes borbòniques penetraren a la ciutat per diferents punts, però bàsicament utilitzaren l'anomenada "bretxa reial" entre el Baluard de Santa Clara i el del Portal Nou a l'est de la ciutat. L'assalt es prolongà durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Els principals punts d'enfrontament se situaren al Convent de Sant Agustí, amb el Coronel Pau de Thoar al capdavant del Regiment de la Concepció amb la missió de contenir l'avanç de les tropes borbòniques pel centre de la ciutat; entre el Baluard del Portal Nou i el Baluard de Sant Pere, on se situà Rafael Casanova amb l'estandard de Santa Eulàlia; i finalment a les barricades del Palau Reial Nou, prop del port, on se situà la bandera de Sant Jordi i caigué ferit el General Joan Baptista Basset. Cap a les dotze del migdia del mateix dia Casanova resultà ferit d'un tret a la cuixa, fet que l'obligà a retirar-se de la batalla.
El front s'estabilitzà cap a les dues de la tarda, fet que permeté d'iniciar l'anàlisi de la situació. Antoni de Villarroel proposà dos sortides alternatives: iniciar un doble atac per la recuperació dels baluards del Portal Nou i de Llevant o la capitulació. Finalment, la majoria dels membres del Govern, reunits al Baluard de Sant Antoni, decidiren iniciar les negociacions amb l'exèrcit borbònic per establir els acords de la rendició que es prolongaren fins el dia 12. Tot i que Felip V no volia res més que la renidició incondicional, Berwick avalà el següent document:
- Encara que els de Barcelona hagin esperat massa per implorar la clemència del Rei, S.E. el Sr. Mariscal Duc de Berwick vol tenir tanmateix la bondat de no usar envers ells el darrer rigor de la guerra. I, com que vol conservar en lloc de destruir els súbdits de S.M.C., ha judicat a propòsit de concedir per gràcia la vida a tots els habitants, i a d'altres persones que es troben a Barcelona. Com també d'impedir que la ciutat sigui lliurada al pillatge, i que cadascú hi pugui viure a casa seva com abans, sense ser inquietat per raó del que ha fet ara contra el Rei. Quant a les tropes reglades que es troben a la plaça, es retran a discreció, de conformitat als costums de la guerra i, tal com s'esdevé en casos semblants, els serà concedida la vida. Tots es retiraran demà dia 13 al matí, a punta de dia, dins la Rambla, i tot seguit en passaran avís al marquès de Guerchy, el qual enviarà guàrdies a totes les portes de la Rambla per impedir que cap soldat de l'exèrcit hi pugui entrar. Posarà igualment guàrdies a les esglésies i als convents. Avui, a les sis de la tarda, lliuraran Montjuïc, i les tropes que hi entraran posaran guàrdies als llocs que seran demanats, per tal de conservar als habitants els efectes de propietat que podran tenir a Montjuïc, i de seguida retran la fortalesa. Hom posarà al Palau les armes de les tropes reglades, i de les altres tropes de la ciutat, per remetre-les a l'oficial que M. de Guerchy enviarà de part seva. Donaran un estat de tots els magatzems i de tots els cavalls de la cavalleria. Trametran una ordre al comandant de Cardona de lliurar el castell. (Traducció del francès)
Tot i que la ciutat no fou saquejada, els acords de respectar la vida i la llibertat dels defensors de Barcelona no foren respectades.
[edit] Balanç del setge
Es fa difícil fer un recompte de morts, sobretot de la banda borbònica a causa de les contradiccions dels documents de l'època. En tot cas els historiadors calculen que el total de baixes catalanes està al voltant de 6.850 persones i les borbòniques prop de les 15.000 entre el 25 de juliol de 1713 i l'11 de setembre del 1714. També se sap que durant el setge caigueren sobre Barcelona unes 30.068 bombes que destrossaren completament un terç de la ciutat i en malmeteren molt un altre terç.
Després de la capitulació les autoritats borbòniques, amb Joan Francesc de Bette com a nou governador, empresonaren a pràcticament tots els destacats membres austriacistes que havien defensat Barcelona. El Tinent Mariscal Antoni de Villarroel fou empresonat durant onze anys i el general Basset passaria la resta de la seva vida a la presó. Milers de persones s'exiliaren a Viena a servir l'exèrcit imperial i d'altres restaren a Catalunya com, per exemple, Rafael Casanova.
[edit] Conseqüències
A Casanova se'l traslladà al col·legi de la Mercè, on se li practicà una primera cura. Després de caure la ciutat en mans de les forces borbòniques, temerosos de la repressió enemiga, alguns familiars i amics de Casanova decidiren, davant la impossibilitat d'organitzar-li una fugida, de fer-lo passar per mort.
Els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i el mateix Villarroel, ferit, van ser empresonats.
El General Moragues fugia el 1715 amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març. Moragues fou jutjat, torturat i mort a garrot. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, on restaria 12 anys.
Mallorca i les Pitiüses, un any més tard (l'11 de juliol 1715). Tots aquests territoris foren annexionats a Castella, de manera que per a ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. Només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, conservarà durant un segle una certa llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica.
El juny del 1707 es publicaren els Decrets de Nova Planta referents al País Valencià i Aragó i el 1716 es publicaren els de Catalunya i Mallorca, que posaren fi jurídicament a la independència política de la Corona d'Aragó.
L'Onze de setembre, s'ha convertit en la Diada Nacional de Catalunya, en la que es commemora la caiguda de Barcelona l'any 1714. Amb això, també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
Vegeu també:
- Guerra de Successió
[edit] Bibliografia
- Albertí, Santiago: L'Onze de setembre. Barcelona, 2006
- Castellví i Obando, Francesc de: Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725. Còpia a la Biblioteca de Catalunya.
[edit] Enllaços externs
Barcelona, Setge de Barcelona, Setge de Barcelona, Setge de Barcelona, Setge de Barcelona, Setge de Barcelona, Setge de
[edit] Prelude
During the early part of the war, Barcelona had fallen to the forces of Archduke Charles: his fleet had anchored in the port on August 22, 1705, landing troops which surrounded the city. These troops later captured the fort of Montjuic, and used it to bombard the city into its submission on October 9 of that year.
[edit] Battle
Even though the freshly defeated Catalan court then supported the Archiduke against Philip V, the Franco-Spanish forces were not strong enough to attempt a recapture of the city until 1713. By July 25 of that year, the city was surrounded by Bourbon forces, but attacks upon it were unfruitful due to the scarcity of artillery. The Bourbons then waited for a 20,000 man reinforcement force, which arrived in April-May of 1714. The assault was renewed under the command of the Duke of Berwick, and after entering the city on the 30th of August, the Bourbons finally triumphed on September 11. This date is now commemorated as the National Day of Catalonia.
[edit] Aftermath
The war`s end in 1714, with the surrender of the pro-Archduke forces to a Franco-Spanish army, marks a two century long period of greater suppression of Catalan autonomy.
