Carles I d'Anglaterra
De Viquipèdia
Carles I d'Anglaterra (Dufermline 1600 - Londres 1649). Rei d'Anglaterra i d'Escòcia des de 1625 i fins a la seva mort, l'any 1649, ocorreguda a Londres.
Nascut al palau de Dunfermline, a Escòcia, el dia 19 de novembre de 1600, sent el segon fill baró dels nou descendents de Jaume I d'Anglaterra, i de la princesa Anna de Dinamarca. Carles era nét per via paterna de l'aristòcrata escocès Henry Stuart, lord Darnley, i de la reina Maria I d'Escòcia; i per via materna ho era del rei Frederic II de Dinamarca i de la duquessa Sofia de Mecklenburg-Schwerin.
Va ser un nen amb mancances de creixement (consta en el Llibre Guinness de Rècords com el rei més baix d'Anglaterra), per la qual cosa amb tres anys encara no podia caminar o parlar.
Quan Isabel I d'Anglaterra va morir el 1603, Jaume VI d'Escòcia va ser proclamat rei d'Anglaterra amb el nom de Jaume I, van deixar a Carles a Escòcia sota la cura d'infermeres i criats perquè es temia que el viatge debilités encara més la seva fràgil salut. Finalment, va arribar a Anglaterra el juliol de 1604 i va ser col·locat posteriorment sota el càrrec de Lady Carey, que li va ensenyar a caminar i parlar. En l'edat adulta no mesuraria més d'1 m i 62 cm.
Carles no era menys apreciat que el seu germà gran, el príncep Enric Federic d'Anglaterra, príncep de Gal·les a qui adorava i tractava d'emular. El 1605, com és costum en el cas del segon fill d'un sobirà anglès, Carles va ser nomenat duc de York a Anglaterra. Dos anys abans, el 1603, havia estat nomenat duc d'Albany a Escòcia.
El nou príncep de Gal·les va ser influenciat notablement pel favorit del seu pare, George Villiers, I duc de Buckingham, amb el qual van emprendre una expedició a Espanya el 1623 per tractar d'establir una aliança política entre ambdós països mitjançant un eventual matrimoni de Carles amb la filla menor del rei espanyol Felip III, la infanta Maria Anna d'Espanya. L'enllaç mai es va celebrar ja que que la corona espanyola va exigir la conversió del príncep de Gal·les al Catolicisme. A la seva tornada a Anglaterra, l'octubre d'aquell mateix any, tant Carles com Buckingham van exigir al rei Jaume que declarés la guerra contra Espanya.
Amb el suport dels seus consellers protestants, Jaume va convocar al Parlament per a sol·licitar subsidis per a la guerra. Jaume també va sol·licitar que el Parlament sancionés la unió entre el príncep de Gal·les i la princesa Enriqueta Maria de França, a qui Carles havia conegut a París en el seu camí de retorn a Anglaterra.
Era una bona unió, ja que ella era la filla de l'anterior rei francès Enric IV de França i la germana del rei actual Lluís XIII de França. El Parlament va acceptar la unió, però va mostrar una actitud molt crítica a causa de la temptativa anterior d'arreglar un enllaç matrimonial amb Espanya. De la unió de Carles i Enriqueta Maria nasqueren:
- SAR el príncep Carles Jaume d'Anglaterra, nat a Londres el 1629 i mort el mateix any a la mateica localitat. Rebé el títol de duc de Cornualles.
- SM el rei Carles II d'Anglaterra, nat a Londres el 1630 i mort el 1685. Es casà amb la infanta Caterina de Portugal.
- SAR la princesa Maria d'Anglaterra, princesa reial. Nada a Londres el 1631 i morta el 1660 a Whitehall. Es casà amb el príncep Guillem II d'Orange-Nassau.
- SM el rei Jaume II d'Anglaterra, nat a Londres el 1633 i mort a Saint-Germain-en-Laye el 1701. Es casà en primeres núpcies amb Anne Hyde i en segones núpcies amb la princesa Maria de Mòdena.
- SAR la princesa Anna d'Anglaterra, nada a Palau de Saint-James el 1637 i morta el 1640 al Palau de Richmond.
- SAR la princesa Caterina d'Anglaterra, nada al Palau de Saint-James el 1639 i mort el mateix any a Londres.
- SAR el príncep Enric d'Anglaterra, nat al Palau de Saint-James el 1639 i mort el 1660 a Londres.
- SAR la princesa Enriqueta Maria d'Anglaterra, nada el 1644 a Bedford House Exeter i morta a París el 1670. Es casà amb el duc Felip d'Orleans.
Jaume, ja senil, trobava cada cop més difícil controlar el Parlament (el mateix problema que tindria més endavant Carles durant el seu regnat). Durant l'últim any del regnat de Jaume I, el poder reial va quedar en mans del seu fill i del duc de Buckingham.
Carles va ascendir al tro el dia 27 de març de 1625. El primer Parlament convocat arran de l'ascens al tro discutí la idoneïtat del matrimoni del monarca amb una princesa catòlica. El Parlament expressa obertament els seus recels que una princesa catòlica fos reina consort d'Anglaterra. Malgrat aquesta negativa, Carles aconseguí que el Parlament aprovés l'enllaç matrimonial amb certes condicions en matèria religiosa.
Ara bé, aviat aparegueren els primers conflictes de caràcter religiós. Arran d'un pamflet publicat per Richard Montagu en què s'atacaven obertament els ensenyaments del calvinisme. El debat aparegué al Parlament i el diputat purità John Pym atacà a Montagu i el pamflet. En resposta Montagu demanà protecció al sobirà en un nou pamflet titulat Appello Caesarem i Carles I li atorgà aquesta protecció, disgustant als puritans.
Una de les altres primeres preocupacions de Carles I fou la política exterior. L'any 1623, l'elector Frederic V, elector palatí, espòs de la princesa Elisabet d'Anglaterra perdé el territori patrimonial del Palatinat. La disputa entre l'emperador Ferran II, emperador romanogermànic i l'elector palatí originà la Guerra dels Trenta Anys.
Malgrat que el Parlament i el monarca estaven d'acord de la necessitat d'entrar en guerra, l'estratègia que aquesta havia de seguir era el principal punt de desacord. Mentre el Parlament preferia una guerra naval contra Espanya a la zona del Carib per tal d'apropiar-se del carregament de les naus espanyoles i d'algun territori de la zona, el monarca preferia una estrategia més agressiva vinculada amb una ofensiva continental que necessitava d'importants quantitats de diners. Finalment el Parlament únicament atorgà un subsidi de guerra de 140.000 lliures, subsidi insuficient per les aspiracions de Carles. Aquesta aprovació dels Comuns fou vista amb mals ulls pel monarca que a través del duc de Buckingham aconseguí parar aquesta concessió a la Cambra dels Lords.
El gener de 1629, Carles obrí una segona sessió parlamentària que havia estat prorrogada el mes de juny de 1628. L'assassinat del duc de Buckingham escassos dies abans havia obert una esquerda important entre el monarca i els diputats ja que el primer acusava als segons de l'assassinat. Les topades entre el sobirà i el Parlament es concentraren en el cas Rolle. Rolle era un membre del Parlament a qui se li havien confiscat els seus béns personals per negar-se a pagar un seguit d'impostos que havien estat cedits al monarca pocs anys abans en motiu de la Guerra. El Parlament condemnà al monarca per aquesta confiscació fet que contribuí a augmentar les males relacions entre les dues institucions. Carles clausurà el Parlament sense que haguessin acabat les sessions.
La no concessió dels emprèstits de guerra per part del Parlament feren que Carles I signés tractats de pau amb França i Espanya per retirar la seva participació a la Guerra. A partir de 1629 s'incïen onze anys d'absolutisme pur a Anglaterra, essent un període qualificat dels Onze Anys de Tirania.
