Català barceloní
De Viquipèdia
 |
Aquest article o secció necessita l'atenció d'un expert en la matèria. Si us plau, trobeu-ne un, o milloreu aquesta pàgina vosaltres mateixos si podeu. |
El català barceloní és una variant del català oriental central que es parla a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Presenta característiques gramaticals, lèxiques i fonètiques pròpies per bé que són aquestes últimes les que el fan especialment reconeixible.
Taula de continguts |
[edita] Història, prestigi i difusió
Té el seu origen en el català que varen portar els pobladors orientals de la Catalunya Vella sí bé les característiques que el fan diferenciable dels dialectes geogràficament immediats són molt posteriors. Això pot ser clarament demostrat en observar que el català balear i el català alguerès descendents del català empordanès i barceloní respectivament són més distants als dialectes d'origen que aquests entre ells.
Durant l'Edat Mitjana o el Segle d'Or de la llengua catalana no va tenir cap paper destacable. No va ser fins a la Renaixença que escriptors de l'àrea de la parla li varen donar esplendor literari i per tant importància cultural si bé aquests mateixos escriptors preferien enriquir-ne l'escriptura amb termes d'altres variants de la llengua. Cal pensar que deuria tenir molt de pes en la normativització de la llengua ja que en Pompeu Fabra era de Gràcia (Barcelona), encara que ell mateix admetia haver-ne rectificat molts detalls que considerava impureses de la llengua.
Al llarg del segle XX ha estat el dialecte català de Catalunya que ha patit una pressió més gran front el castellà dut per les emigracions des d'altres punts de l'estat espanyol. Això ha fet que perdés molt de prestigi social i que els lingüistes parlessin de diferents dialectes barcelonins anomenats bleda, xava o light, tots ells venint a emmarcar diferents graus de castellanització en diferents aspectes. Per tot això és sovint menyspreat com a dialecte impur per a parlants d'altres variants del català oriental.
Malgrat tot, i tot i la seva reduïda extensió, en ser aquesta densament poblada i per tant tenir un pes demogràfic important, ha provocat que tingui un paper molt important en els mitjans de comunicació catalans, amb el resultat d'escampar bona part de les altres característiques a la resta de la geografia del català fins al punt de fer que en la resta de dialectes puguin deixar de sonar estranyes.
[edita] Fonètica
[edita] Vocalisme
- Com la resta de català oriental central, el dialecte té 8 vocals, 3 àtones i 7 tòniques. Hi ha diferències, però en el seu timbre:
- Diferenciació més clara entre la o oberta i la o tancada que al nord del dialecte, encara que moltíssim menys que en el català balear.
- Diferenciació de la e oberta i la e tancada, però totes dues en un to més tancat que al nord del dialecte.
- Tendència a pronunciar amb el so quasiobert central [ɐ] el fonema vocal neutra /ə/, especialment quan prové de la lletra a en posició àtona. Aquesta és la característica més diferenciable de la variant i una de les marques més fortes que hi ha deixat la pressió del castellà, com es nota en la diferència dialectal entre generacions.
- Elisió sistemàtica de les as àtones inicials: déu per adéu, na per anar, ver per haver, marcat sobretot després de la preposió "per": per'qui, per'xo, per'bans.
- Elisió de vocal neutra entre oclusiva i r: b'renar per berenar, t'ronja per taronja, T'resa per Teresa.
- Desobediència puntual de la neutralització del català oriental:
- Pronunciació dels apòcopes com en català occidental: foto /'fo.to/, moto /'mo.to/.
- Neutralització de la e en l'hiat "eo" geòleg /ʒə'ɔlek/.
- No neutralització de la e en les paraules acabades en -ase: classe /'cla.se/, base /'ba.ze/, fase /'fa.ze/.
- Creació de diftongs creixents per sistema: família /fə'mi.ljə/ en comptes de /fə'mi.li.ə/.
[edita] Consonantisme
- Sonorització de la ss del conjunt -ssió: pressió /prə'zjo/ per /prə.si'o/, discussió /dis.ku'zjo/ per /dis.ku.si'o/
- Tendència al ieisme: realització del so [ʎ] com a [j] o [i] no només en els casos de iodització.
- Tendència a l'ensordiment del fonema /ʤ/: metge ['me.ʧə], platja ['pla.ʧɐ].
- Apitxament de x inicials: xarop [ʧɐˈɾɔp], Xavier [ʧɐˈβje].
- So de les x dels conjunts ex- com a dz: edzèrcit per exèrcit, edzercici per exercici (vulgarment també eksèrcit, eixercit o ejèrcit).
[edita] Lèxic
El lèxic és l'aspecte menys destacable pel fet que és l'element lingüístic més fàcilment transmissible i els mitjans d'informació han provocat que sigui difícil que des d'altres dialectes es puguin trobar paraules barcelonines de les que en desconeguin el significat.
En tot cas, dintre del que és el català oriental central, es poden trobar tendències més elevades en les freqüències d'ús d'algunes paraules:
- aleshores per llavors
- be per xai
- tomàquet per tomata
- brossa per escombraries
- tindre, vindre, caldre per tenir, venir, caler
A més de paraules considerades vulgars com tencar (tancar), dugues o halar (menjar).
També destaca la inexistència d'alguns mots o expressions del català oriental central tals com fressa, rantell, "poc que" o safanòria.
De totes maneres, en ser un dialecte, el català barceloní, clarament dominant en la seva pròpia terra, no es percep per la població que el parla cap perill per part d'un altre dialecte que en faci pressió. Això es tradueix en una alta acceptació a prendre mots d'altres dialectes amb l'etiqueta de cultisme sense prejudicis de què no sigui un mot propi del barceloní.
[edita] Sintaxi
- Petites diferències en les conjugacions verbals respecte el català oriental central:
- Ús de la forma incoativa -eixa: serveixa, reuneixa (molt vulgar).
- Primera i tercera persona del singular del present de subjuntiu acabada en -ssi: fessi per fes, cantessi per cantés (molt vulgar).
- Ús de vem i veu per vam/vàrem i vau/vàreu: vem fer, veu anar.
- Ús de "hets" per "has": "Com ho hets fet?" per "Com ho has fet?".
- Gerundis amb g intercalada: somriguent per somrient, poguent per podent.
- Casos puntuals: coneixo per conec, apareixo per aparec, digue'm per digues-me, donc i dongui per dono i doni, aveure per haver-hi, sapigut per sabut, érets per eres, fagi per faci.
- Canvis en els pronoms febles:
- Pronom lis o els hi per els del complement indirecte.
- Pronoms ens i us es pronuncien [ən.zə] i [u.zə] davant de s: "ens e surt això", "Què us e sembla?".
- Pronúncia [nən] del pronom en: N'en tens? (molt vulgar).
- No apostrofació del pronom en: "ens en anem?" per "ens n'anem?".
- Substitució de "-nos-en" i "-us-en" per "-se'n": anem-se'n a dutxar", "feu-se'n tantes com vulgueu" (compartit amb altres dialectes).
- Els pronoms prenen la forma plena en comptes de la reforçada en el verb "dir" només quan és amb el significat d'anomenar-se: "Com te dius?" "Com me dic?" en comptes de "Com et dius?" "Com em dic?".
- Ús dominant dels articles personals el/la en comptes dels en/la dominants a la resta del dialecte.
