Emperador d'Occident
De Viquipèdia
L'Emperador d’Occident o del Sacro Imperi Romà era el governant del Sacre Imperi Romanogermànic, origen de nombrosos països principalment d’Europa central. S’exten en el temps des de la seva creació al segle VIII fins al seu esfondrament en 1806.
El títol d'"Emperador" va passar del romans al Francs, quan, en el 800, el Papa Lleó III va coronar Carlemany, Rei del Francs i Emperador, a canvi de la seva protecció a l'Església. A la divisió del regne franc en tres parts pel Tractat de Verdun en 843, el títol d'Emperador d'Occident s'assigna a la Lotaríngia.
Carles III el Gras, rei d'Alemanya, torna a integrar -temporalmente- França oriental i la Lotaríngia, amb la qual cosa es coronat Emperador el 12 de febrer de 881. A partir d'aquest moment el títol romàn només que en reis del Sacre Imperi Romanogermànic, tot i que varen existir diversos inter-regnes i no tots els reis varen ser emperadors.
El nom d'Emperador d’Occident, així com el nom del Sacro Imperi romà, només va ser utilitzat en segles posteriors. Amb la inclusió del concepte “sacre” el papa augmentava el seu paper en els afers d'estat, i en les Croades. Inicialment, l'Emperador s'anomenava Imperator Augustus, com suposat successor dels Emperadors Romans.
Fins el 1508, el rei era elegit per un grup de prínceps més tard coneguts com prínceps electors, però esdevenia emperador quan era coronat pel Papa a Roma. El rol d'Emperador tenia una funció més religiosa, que militar: la protecció de l'Església per a la supervivència del cristianisme, mitjançant la protecció de les ànimes. Els emperadors també s'ordenaven com un subdeacons de serveis cristians, la qual cosa excloïa als no-catòlics i a les dones del tron. Així, la cooperació entre els militars i els religiosos mai estava clara i portava a continuos conflictes entre els Ducs i els papes, per exemple en la Querella de les Investidures en el segle XI.
Carles V d'Alemanya (1519-1530) va ser el darrer emperador coronat pel papa. A partir del seu succesor Ferran I d'Habsburg els emperadors eren elegits per la noblesa. Aixó comportava que, a diferència de França, el regne d’Alemanya era només parcialment hereditari, encara que freqüentment romania en una dinastia fins que no hi havia cap successor més. Alguns historiados suggereixen que la tasca dels electors era per resoldre conflictes, només si la regla dinàstica era confusa. Tanmateix, el procés significava que el principal candidat havia de fer concessions, per les quals els votants es mantenien al seu costat, les anomenades Wahlkapitulationen (capitulacions d'elecció).
Després de 1438, el regne romania a la casa de Habsburg, amb l'excepció breu del Wittelsbach Carles VII Albert. En 1508, i de forma permanent després de 1556, el Rei aconsegueix el títol d'Emperador electe sense viatjar a Roma per ser coronat pel papa.
La saga d'emperadors del Sacro Imperi Romà va acabar al 1806. El seu últim ocupant va ser Francesc II d'Habsburg.
L'Emperador d'Occident és ara un títol de la història.
