Guerra social
De Viquipèdia
La guerra social fou un conflicte intern romà que es va lliurar entre el 91 aC i el 88 aC. Fou coneguda també com a guerra màrsica.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Des el segle III aC moltes ciutats i pobles d'Itàlia eren aliats de Roma, teòricament independents però que havien de proveir a Roma amb soldats i tributs i tenien molt poca participació en el botí de guerra i en les decisions. Al segle II aC la majoria dels soldats de les legions es reclutaven entre aquests aliats però els beneficis revertien a Roma i cada vegada menys als aliats. Aquestos, tot i que això suposava perdre la seva sobirania nominal, van començar a reclamar a la ciutadania romana plena.
El 91 aC foren elegits cònsols Lluci Marc Filip i Sext Juli Cèsar. El tribú Livi Drus es va aliar al cap dels mars Pompedi Sil (Pompaedius Silo) per fer aprovar una llei reconeixent la ciutadania romana a tots els italians; però el cònsol Filip s'hi va oposar. Els mars van planejar l'assassinat del cònsol; mentre tot el país va quedar dividit entre els partidaris de la llei i els oposats.
El detonant de la guerra fou l'assassinat de Livi Drus. Els confederats van establir el sistema de ciutat-estat i van fundar una ciutat anomenada Italia, al lloc de Corfinium amb la seva moneda i les seves forces militars i lleis, i totes les ciutats es van confederar i eren part d'aquest estat d' Italia.
[edita] Guerra dels aliats
Als territoris aliats de la península d'Itàlia l'ambient polític estava molt carregat i molts demanaven la revolta. Els primers revoltats foren els picens o picentins junt amb els mars, i van seguir els samnites, els lucans, i ciutats de la Pulla. El rebels es van confederar i Q. Pompedi Sil pel grup mars (al nord) i Papi Mutil, pel grup samnita (sud) van emergir com a principals líders. Mari Egnaci va assolir la direcció militar de les operacions.
La primera acció de la guerra fou un atac a Asculum a la tardor del 91 aC. Els mars van iniciar la guerra assetjant Alba Fucensis (91 aC), colònia romana i fortalesa.
[edita] Campanya de l'any 90 aC
A Roma foren elegits cònsols Publi Rutili Llop (assistit per Gai Mari i Gneu Pompeu Estrabó) i Lluci Juli Cèsar (assistit per Lluci Corneli Sul·la i Tit Didi).
Rutili, fou enviat a Alba Fucensis i va rebutjar als atacants. Una divisió romana, dirigida per Perpenna, fou aniquilada. El cap rebel Mari Egnaci va ocupar Venafrum i el seu lloctinent Vettius Cato va derrotar al congost de Masicus (prop de Volturnus) al cònsol romà Lluci Juli Cèsar. Rutili fou derrotat i mort a la vall del Tolenus. El pretor romà Corconicus, que estava assetjant Venusa, es va haver de retirar. Però els rebels van ser derrotats a la riba del riu Amfidius i Egnaci va morir i els romans van poder sotmetre la Pulla, i després d'això la revolta va quedar tocada.
Els romans van actuar hàbilment i van donar la ciutadania romana als soldats "bàrbars" (hispans, gals i italians) que es distingien en la lluita, i a les ciutats i pobles que havien restat fidels a Roma (Lex Julia proposada pel cònsol Lluci Juli Cèsar). Gai Mari, actuant com a llegat de Rutili, va aconseguir redreçar la situació militar i va obtenir una decisiva victòria sobre els mars, en la que aquestos i els seus aliats van perdre sis mil homes i va morir el cap dels mars Herius Asinus, lliurada a un lloc no esmentat; tot i la victòria Mari no va poder empaitar als mars i va romandre al seu campament bloquejar per Pompedi Sil, i una nova batalla no va tenir resultats decisius. Q. Caepio, lloctinent de Mari, fou aniquilat pels mars; en canvi els pelignes foren derrotats pel romà Servius Sulpicius però sense caràcter decisiu.
[edita] Campanya del 89 aC
El 89 aC foren elegits cònsols Lluci Porci Cató i Gneu Pompeu Estrabó. Aquest darrer va obtenir algunes victòries sobre mars i aliats, però aquestos, que assetjaven Asèrnia (Asernia), dirigits pel mars Veci Scata, van rebutjar un exèrcit romà de socors. El cap dels confederats, Mutil, va atacar el campament romà prop d' Asernia però fou rebutjat; els romans foren derrotats també a la rodalia, al congost de Saunius, però finalment van aconseguir imposar-se i aixecar el setge.
Porcius Cató va morir en una batalla prop del llac Fucinius però ja l'aprovació pel senat de la Lex Plautia Papiria, que establia que tot ciutadà italià que es presentés en 60 dies al pretor romà podria obtenir la ciutadania, el que de fet incloïa a tots els que havien quedats exclosos per la llei del 90 aC (que era per comunitats i només per un nombre limitat d' individuals), va deixar als rebels privats de la seva principal reivindicació, i van començar les dissensions.
Les operacions militars victorioses al nord de Gneu Pompeu Estrabó i del seu lloctinent Sulpici, i al sud de Sul·la que va derrotar als samnites, va portar a la sotsmissió de lucans, marruquins, vestins i pelignes abans de final d'any.
[edita] Final de la guerra
Mars i samnites van seguir la lluita. El darrer focus rellevant de resistència fou Asculum, després de la sotsmissió de la qual per Gneu Pompeu Estrabó la guerra es va poder donar per pràcticament finalitzada. Els revoltats van ser derrotats però van aconseguir tots els seus objectius. Fins i tots els darrers rebels van aconseguir la ciutadania.
