Jean-Baptiste Lamarck

De Viquipèdia

Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet, cavaller de La Marck (1 d'agost de 1744 - 18 de desembre de 1829) va ser un naturalista francès i un dels primers en pioners en defensar la idea de l'evolució dels éssers vius i proposar una teoria coherent sobre l'evolució de la vida a partir de lleis naturals basades en l'herència dels caràcters adquirits. Aquesta argumentació, actualment desacreditada, rep el nom de lamarckisme. També se li atribueix l'encunyament del terme biologia. La publicació de la seva obra principal, Filosofia zoològica, el 1809 coincideix amb el naixement de Charles Darwin, precursor d'una teoria evolucionista que vindria a superar el lamarckisme: el darwinisme.

A botànica l'abreviatura que indica la seva contribució és Lam. o Lamk.

[edita] Biografia

Lamarck va néixer a Bazantin, una poblet de la Picardia francesa, en el si d'una família de l'aristocràcia però amb pocs recursos per a mantenir la nombrosa descendència. Era l'onzè fill de Pierre de Monet qui el va animar a entrar al seminari dels jesuïtes d'Amiens amb la intenció d'ordenar-se sacerdot ja que en aquella època l'esglèsia era una bona opció per a fills de famílies de l'aristocràcia amb pocs recursos. Això no obstant, Lamarck se sentia atret per l'exèrcit, al qual pertanyien tres dels seus germans. Quan el seu pare va morir al 1759, Lamark va abandonar els estudis als jesuïtes i es va unir a l'exèrcit amb el nom de Cavaller de Saint-Martin, malgrat la seva joventut.

[edita] La vida a l'exèrcit

Va participar en la Guerra dels Set Anys: es va unir a l'exèrcit francès a la campanya d'Alemanya prop de Willinghausen, Alemanya, on l'endemà de la seva arribada va tenir lloc la batalla que porta el nom d'aquesta ciutat. Els francesos van perdre la batalla i de la companyia en la qual hi era en Lamarck només van sobreviure catorze homes, cap d'ells oficial. El soldat més vell del grup va suggerir que Lamarck comandés la petita tropa que havia estat oblidada en mig de la confusió. Lamarck va acceptar i va ordenar restar al lloc fins a la tornada del seu exèrcit, actitud que li va valer l'ascens a lloctinent (aquests fets, tot i ser plausibles, no han pogut ésser comprovats als arxius, i es basen en el testimoni d'una de les seves filles). Mentre el regiment era a Toló i Mònaco, un company el va intentar aixecar de terra agafant-lo pel cap. Com a conseqüència de l'estrebada, Lamarck va patir una important lesió al coll (una luxació de l'articulació temporomandibular) que l'obligaria a deixar l'exèrcit al 1765 i tornar a París amb una pensió mínima.

[edita] El retorn a París

Un cop instal·lat a París juntament amb el seu germà Philippe François, decideix inicialment començar els estudis de música, però finalment reprén els estudis de les ciències naturals mentre treballa durant un temps com a comtable per a un banquer. Comença a estudiar medicina però finalment l'abandona i concentra la seva passió a la botànica, en una època en la qual la influència de Jean-Jaques Rousseau feia que l'estudi de la botànica estigués de moda.

El 1778 és batejada la seva primera filla, Rosalie Joséphine, fruit de la unió amb Marie Anne Rosalie Delaporte.

Durant aquests anys inicia les seves Investigacions sobre les causes dels principals fets físics, obra que no seria publicada fins al 1794.

[edita] La Flora francesa

La primera publicació d'una obra seva, Flora francesa (en tres volums), va ser la primavera del 1779, quan Lamarck tenia trenta-cinc anys. Flora francesa es va convertir en una obra de referència i va merèixer la confiança de Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon. El patronatge de Buffon li obre les portes de l'Acadèmia de les Ciències on al 1775 aconsegueix una plaça al Departament de Botànica en detriment de M. Descemet, un botànic de més llarga experiència. El 1781 neix el seu segon fill, André, i el mateix any Buffon aconsegueix que Lamarck sigui nomenat Botànic del Rei per tal que l'acompanyi en els seus viatges que entre 1781 i 1782 el durien a visitar les principals seus científiques europees en la recerca de noves espècies botàniques per a enriquir les col·leccions de l'Herbari Real del Jardí del Rei.

Durant els anys 1783 al 1786 és nomenat membre associat de l'Acadèmia de les Ciències i dirigeix els dos primers volums de Botànica de l'Enciclopèdia Metòdica. L'any 1786 neix el seu tercer fill, Antoine.

El 1787 César Charles de Flahaut, un parient llunyà de Lamarck, succeeix Buffon en la direcció del Jardí del Rei i Lamarck aconsegueix el càrrec de guardià de l'Herbari Real (1783-1792), un càrrec amb un sou no gaire elevat, de manera que es va veure obligat a fer classes per a complementar-lo.

Entre el 1791 i el 1792 neixen les seves filles Guillaume Emmanuel Auguste i Aménaïde Cornélie i mor la seva esposa Marie Anne Rosalie Delaporte, quedant Lamarck amb els seus sis fills.

[edita] La Revolució Francesa

La Revolució Francesa va suposar canvis importants en la vida de Lamarck. Les Acadèmies són suprimides i Lamarck deixa de percebre la pensió com a membre. El Jardí del Rei es transforma Museu Nacional d'Història Natural i es creen dotze càtedres, una de les quals, la d'animals inferiors, és confiada a en Lamarck qui el 1793 esdevé Professor d'Història Natural dels insectes, els cucs i els animals microscòpics, amb un sou inicial de 2.500 francs. Lamarck s'ocupa, a més, de la bibloteca del Museu. El mateix any es torna a casar amb Victoire Charlotte Reverdy, amb la qual tindria dues filles més: Aristide, nascuda el 1794, i Eugénie, nascuda al 1797. Victoire mor a finals de 1797 als 24 anys i l'any següent Lamarck es tornaria a casar per tercera vegada amb Julie Mallet. El 1797 es crea un Institut Nacional per a substituir les anteriors Acadèmies i Lamarck és nomenat membre de la secció de Botànica, on assistirà a totes les sessions durant els següents 34 anys.

Durant aquests anys participa en l'elaboració del calendari republicà, basat en els cicles de la natura, i comença a donar les seves classes al Museu, classes que l'haurien de dur a la publicació de la seva obra cabdal, Filosofia zoològica. Inicia les seves publicacions en el camp de la meteorologia i la hidrogeologia. Publica diversos treballs, com De la influència de la lluna a l'atmosfera terrestre, una memòria que suposarà el primer esbós de la Hidrogeologia, que publicarà el 1802, i els Anuaris Meteorològics (1799-1809) que van tenir força renom i van animar la possibilitat de desenvolupar una meteorologia científica.

[edita] La teoria de la transformació de les espècies

En el seu discurs d'obertura del curs de l'any 8 de la república al Museu (1800), anuncia per primera vegada el que serien les bases de la seva teoria de la transformació de les espècies. El discurs seria publicat l'any següent amb el títol Sistema dels animals sense vèrtebres o Taula general de les classes, els ordres i els gèneres dels animals. En aquesta obra, precursora de la cèlebre Història Natural dels animals sense vèrtebres (1816-1822), apareixen ja les tesis essencials de la seva doctrina transformista i que havia abandonat completament les tesis fixistes. És possible que en l'obra hi hagi influències de Pierre Jean George Cabanis o d'Erasmus Darwin, l'avi de Charles Darwin.

L'any 1802 presenta a l'Institut Nacional les seves Investigacions sobre l'organització dels cossos vius, una obra que prefigura la seva Filosofia zoològica i on s'utilitza per primera vegada el terme biologia i on admet obertament que l'home prové dels simis. També comença a publicar els resultats dels nombrosos estudis que fa sobre els fòssils del voltant de París (Memòries sobre els fòssils del voltant de París, 1802-1806).

Durant aquesta època es fa manifesta la contraposició entre Cuvier i Lamarck. Lamarck ja s'havia oposat el 1794 a que Cuvier obtingués una plaça de naturalista al Museu i, avançant Lyell, havia manifestat la seva oposició a les tesis catastrofistes que defensava Cuvier. Ara, Cuvier critica amb violència i ridiculitza les idees de Lamarck, especialment les relacionades amb la formació dels éssers vius mentre Lamarck l'ataca en els discursos d'obertura dels cursos al Museu.

El 1809 publica Filosofia zoològica, una obra que no assoliria la celebritat fins a la sortida a la llum de les idees darwinistes (1859). Llavors serà reimprès i traduït a nombroses llengües. De fet, el propi Charles Darwin, en la tercera edició del seu llibre L'origen de les espècies agraeix la contribució científica de Lamarck, i reconeix reconeix que Lamarck va ser el primer científic en exposar la idea que els éssers vius segueixen les lleis naturals. Darwin manifesta també la influència que sobre ell van tenir les obres Filosofia zoològica i Història Natural dels animals sense vèrtebres, que es publicaria entre els anys 1815 i 1822 i que recull les concepcions de Lamarck sobre l'evolució dels éssers vius.

A finals de 1809 Lamarck, en una recepció dels membres de l'Institut, va oferir el seu llibre a l'emperador Napoleó qui, creguent que es tractava del darrer Anuari Meteorològic, va retreure públicament Lamarck de fer prediccions sobre el temps. Lamarck va renunciar a continuar fent els anuaris.

[edita] Els darrers anys

El 1818 Lamarck es queda sobtadament cec, sembla que per un despreniment de retina. Demana de ser substituït parcialment en les seves obligacions al Museu per Latreille, qui Lamarck havia nomenat naturalista auxiliar el 1798 i que el sustituïria a les seves classes el 1821.

Malgrat els problemes de salut, Lamarck continua treballant en les seves obres amb persistència: es publiquen els darrers volums de la Història Natural dels animals sense vèrtebres i el 1820 el "Sistema analític dels coneixements positius de l'home" que constitueix el seu testament espiritual i on defensa que la moral humana és determinada per la ciència i no per la tradició.

En aquests darrers anys la seva filla Rosalie el cuida i l'ajuda en el seu treball. Cada vegada té més problemes de mobilitat que no el deixen assistir a les reunions de l'Institut, on els seus col·legues decideixen comptabilitzar-lo com a present encara que no s'hi hagi pogut desplaçar. Lamarck mor el 18 de desembre de 1829, a l'edat de 84 anys. Els funerals es celebren a l'esglèsia de St. Médard i les seves restes descansen al cementiri de Montparnasse.

[edita] El llegat

[edita] El lamarckisme

[edita] El neolamarckisme

[edita] Les obres

[edita] Enllaços

• Jean-Baptiste Lamarck (francès)
• Discurs d'obertura del curs de Zoologia de l'any 8 de la República - www.lamarck.net (francès)

[edita] Referències

• LAMARCK, J-B. Filosofía zoológica (presentació de Joan Senent). Barcelona: Editorial Mateu, col·lecció Maldoror, 1971, 277 p.
• LAMARCK, J-B. Filosofía zoológica (traducció de José González Llana). Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1986, 276 p. ISBN: 84-86556-08-2

Un o més viquipedistes estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest article.

És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.