Loquillo
De Viquipèdia
José María Sanz Beltrán, alies Loquillo, es músic català. Va néixer el 21 de desembre de 1960 al barri obrer del Clot, Barcelona El seu pare va lluitar a la guerra civil en favor de la república, això i els forts valors de la família marcaran el seu fort caràcter.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Els inicis
De jove va jugar durant molts a bàsquet, fins el punt que es pensava que podria a dedicar-se professionalment. Tot i això finalment es va decidir per dedicar-se plenament a la música. Li encantava el rock and roll de l'Elvis Presley, els Teen Tops o els Sirex i amb tan sols vint anys col·laborava de forma habitual amb publicacions musicals i a la radio, alhora que feia de manager d'un gran conegut del món musical: Carlos Segarra.
[edita] Loquillo y los Intocables
El desembre del 1980 grava un disc (Los tiempos estan cambiando)amb les seves primeres cançons i algunes versions de grups mítics. D'aquest treball sortiran cançons com ara R´N´R Star o Esto no es Hawai. Desprès de realitzar diversos concerts en locals de Barcelona com ara Zeleste o Magic, el "Loco" marxa durant dos anys a la acadèmia militar. L'any 1981 graven el seu últim treball Autopista i desprès el grup es desintegra.
[edita] Loquillo y Trogloditas
De l'anterior grup només resta en Sabino Méndez, un antic amic seu que va conèixer a la universitat. Aquest troba els components que volia i forma el nou grup. Quan Loquillo torna de la mili, Madrid està visquent la seva època d'or i decideixen anar allà a trobar l'èxit. Aconsegueixen un contracte amb una discogràfica independent i surt a la llum "El Ritmo del Garaje". Aquest inclou joies com ara "Cadillac Sotitario", "Barcelona ciudad" o "Yo quiero un camión". Amb aquest disc aconsegueixen força fama a la capital espanyola. L'any següent trauran cinc cançons noves en LP "Donde Estabas Tu en el 77?", aquest serà l'últim treball en una companyia independent. Hispavox és la nova discogràfica i amb aquesta treuen l'any 85 "La mafia del baile", amb el qual reben els primers premis.
[edita] L'època d'or
Desprès de l'èxit amb "La mafia del baile" decideixen incorporar a la banda a Sergio Fecé per els teclats i a Ricard Puigdomenech, que deixarà a Sabino Mendez per les tasques de composició. Així doncs els cinc membres comencen la gravació de "Mis Problemas con las Mujeres", un disc diferent al fet fins aleshores. En aquest disc trobem l'èxit del estiu del 1987, "La Mataré", una barreja de la rumba catalana i el power-pop. Aconsegueixen el disc d'Or i el reconeixement massiu del país. Aprofitant el moment de fama, mostren el seu compromís polític i actuen en contra del servei militar.
[edita] Un dur 1988
Amb el final de la gira sorgeixen problemes a la formació. Ricard te que abandonar temporalment per problemes acústics i Sabino Méndez no travessa pels millors moments amb les drogues. Loquillo no està còmode amb les noves cançons que escriu Sabino i les relacions entre el cantant i aquest empitjoren. El fet de que la imatge de Loquillo s'hagi convertit de forma inparable en un referent generacional acabar per crear un panorama difícil de resoldre. Tot i això la banda incorpora al guitarrista Xavi Tacker i poc abans d'iniciar la gira torna en Ricard. Amb aquest panorama graven el 15 de desembre de 1988 "¡A por Ellos...! Que son pocos..." (1989), un disc que recollirà la força del seu directe. El disc va arrivar a vendre 300.000 unitats.
[edita] Un èxit díficil de digerir
Després de A por ellos… Loquillo i la formació realitzen una llarga gira per tot el país, fent més de 130 actuacions en un any. En una d'elles consegueixen reunir més de 120.000 persones durant un acte del PSUC a Barcelona. Romanen mesos en les llistes d'èxits i la banda es converteix en un fenomen de masses i Loquillo, en un ídol més enllà de la música.
Però l'èxit ensenya l'altre costat de la moneda, perden el contacte amb la realitat, els passejos pel costat salvatge de la vida cobren factura, massa avions, massa hotels, massa èxit, massa actuacions. Les relacions amb el manager de llavors, es deterioren notablement i un dia Loquillo decideix posar el punt final. Cancel·la la gira, confia els seus assumptes a l'històric promotor i amic Gay Mercader, i recomana a Tacker que ingressi en un centre de desintoxicació.
A la tardor del 90, tot i no ser el millor moment per a gravar un nou disc, Hispavox els ho demana, volen a la banda a l'estudi i Loquillo i Sergio comencen a treballar en el que serà el disc de "Hombres". Però en aquest moment la banda esta dispersa, el Simón està en un mal moment personal, el Jordi es trasllada a Madrid i el guitarrista Tacker continua desintoxicant-se.
[edita] Temps de reflexió
El disc aconsegueix el disc de platí i després de la gira, Loquillo es pren unes llargues vacances al País Basc. Però una sèrie d'esdeveniments familiars converteixen aquest 1992 en un any de malson. Al País Basc, aprofita per escriure moltes cançons i sempre amb un to nostàlgic des de el seu exili particular. Són temps de revolució i canvis. Es fa amb els drets de les seves cançons i funda la seva pròpia editorial, "El Voltor" (un homenatge particular a aquells que van tractar de treure major profit de la banda).
Loquillo i la banda graven "Mientras Respiremos", un disc de transició, amb reminiscències de country. Durant la gira Tacker sofreix un accident que l'apartarà definitivament de la formació. El substituirà Jordi Pegenaute que ja va estar en portes de ser un Troglodita i amb la seva arribada revoluciona la banda i el seu so.
Loquillo tindrà problemes per l'enregistrament del vídeo de "Los Ojos Cendados", una crítica a les tortures que realitza l'estat Espanyol, i que està avalat per Amnistia Internacional. Espanya censura el vídeo i la pressió es tan forta que el disc desapareix de la circulació quedant-se a les portes del disc de platí. El loco es converteix en un personatge incòmode, la seva fama d'home conflictiu augmenta, les seves declaracions pugen de to, i col·labora cada cop més amb associacions no governamentals i partits progressistes. Un exemple és que la darrera actuació de la gira fou a la presó Model de Barcelona. L'any acaba amb la sortida de la banda de Jordi Vila, aquest acaba ingressat igual que Tracker anteriorment en un centre de desintoxicació. Loquillo li promet que li guardarà el lloc a la formació.
[edita] Moments de estavilitat
[edita] Projectes futurs
[edita] Discografia
[edita] "Loquillo y los Intocables"
- 1981 - Los tiempos están cambiando
[edita] "Loquillo y Trogloditas"
- 1983 - El ritmo del garage
- 1984 - ¿Dónde estabas tú en el 77?
- 1985 - La Mafia del Baile
- 1987 - Mis problemas con las mujeres
- 1988 - Morir en Primavera
- 1989 - A por ellos... que son pocos y cobardes
- 1991 - Hombres
- 1993 - Mientras respiremos
- 1996 - Tiempos asesinos
- 1997 - Compañeros de viaje
- 2000 - Cuero español
- 2001 - Feo, fuerte y formal
- 2004 - Arte y ensayo
- 2005 - Mujeres en pie de guerra (banda sonora)
- 2006 - Hermanos de Sangre
[edita] Loquillo en solitari
- 1994 - La vida por delante
- 1998 - Con elegancia
- 1999 - Nueve tragos
[edita] Bibliografia
- El chico de la bomba (Editorial Belacqua)
[edita] Formació actual de la seva banda
- José María Sanz Beltrán "Loquillo": Veu
- Igor Paskual: Guitarra y cors
- Josep Simón Ramirez: Baix
- Laurent Castagnet: Batería
- J.R. Vericad, “Cuti”: Teclats
- Guillermo Martín: Guitarra solista i cors.
