Sebastià d'Espanya
De Viquipèdia
Sebastià d'Espanya i de Portugal, infant d'Espanya (Rio de Janeiro 1811 - Pau 1875). Infant d'Espanya i de Portugal amb el corresponent tractament d'altesa reial.
Nascut el dia 4 de novembre de 1811 a la ciutat de Rio de Janeiro on la família reial portuguesa s'havia refugiat arran de l'ocupació del país per part de la tropes napoleòniques. Fill de l'infant Pere Carles d'Espanya i de la infanta Maria Teresa de Portugal; era nét per via paterna de l'infant Gabriel d'Espanya i de la infanta Maria Anna de Portugal i per via materna del rei Joan VI de Portugal i de la infanta Carlota Joaquima d'Espanya.
Molt ben format, tenia amplis coneixements en idiomes, dominava el castellà, el portuguès, l'anglès, el francès i l'alemany, formà una tertúlia d'intel·lectuals al seu voltant i exercí de poderós mecenes.
L'any 1816 s'establí a la Cort espanyola. Arribà a Madrid amb la seva mare, la infanta Maria Teresa de Portugal i la seva tia, la infanta Maria Francesca de Portugal que acabava de contraure matrimoni amb l'infant Carles Maria Isidre de Borbó. A la mort del rei Ferran VII d'Espanya va fugir de la capital i s'instal·là a Roma on s'unirià formalment i a la pràctica a l'exèrcit del pretendent carlí, el seu oncle, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó.
Casat el dia 7 d'abril de 1832 amb la princesa Maria Amàlia de Borbó-Dues Sicílies, filla del rei Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. La princesa napolitana morí sense descendència el 1857 a Madrid. Sebastià es casà en segones núpcies amb la infanta Cristina d'Espanya, filla de l'infant Enric d'Espanya, duc de Sevilla. La parella tingué cinc fills:
- SE Francesc de Borbó, duc de Marchena, nat a Madrid el 1861 i mort a Neully-sur-Seine el 1923. Es casà amb Maria del Pilar de Muguiro i Beruete, duquessa de Villafranca.
- SE Pere d'Alcantara de Borbó, duc de Dúrcal, nat a Madrid el 1862 i mort a París el 1892. Es casà amb Maria de la Caridad de Madan i Uriondo.
- SE Lluís de Borbó, duc d'Ansola, nat a Madrid el 1864 i mort a Algier el 1889. Es casà amb Maria Anna Bernaldo de Quiros, marquessa d'Atarfe.
Participà activament a la lluita carlista en el segon setge de Bilbao i després de la desfeta de Luchana fou nombrat General en cap de l'exèrcit del Nord. Lluità tant contra el general Espartero com contra el general Sarsfield. El seu paper fou decisiu en la victòria d'Oriamendi on les seves tropes destrossaren la Legió Auxiliar Britànica a les portes de Sant Sebastià.
L'any 1837, el pretendent carlí li conferí l'ordre d'organitzar l'exèrcit carlista per l'Expedició Reial que el conduiria fins a les envistes de Madrid. El fracàs de l'expedició, degut a fets bàsicament d'índole política i no militar, feren caure en desgràcia a l'infant Sebastià que es veié relegat del seu càrrec a l'exèrcit del pretendent.
En mantingué fidel al costat del pretendent carlí fins l'any 1839, any del Conveni de Vergara, any en què abandonà la península per establir-se a Nàpols. No fou fins l'any 1859 que pogué retornar a la Península després d'una amnistia promuguda per la reina Isabel II d'Espanya.
L'any del derrocament de la reina Isabel II d'Espanya, 1868. s'oferí a Sant Sebastià per organitzar escamots contrarevolucionaris junt amb els generals carlistes Elío i Perúla. L'any 1868 s'insatal·là a la ciutat bearnesa de Pau on es dedicà a intentar reconciliar les dues branques borbòniques, els carlistes i els isabelins, sense massa èxit.
Morí l'any 1875 al seu exili bearnès com a conseqüència d'una complicació en una malaltia pulmonar.
