Òpera seriosa
De Viquipèdia
L'òpera seriosa (en italià opera seria) és un terme musical per determinar un gènere d'òpera que va predominar a Europa aproximadament entre principis i finals del segle XVIII. En contraposició hi havia l'òpera còmica (opera buffa) que, en part, es va derivar de la Commedia dell'arte.
Va néixer amb la reforma d'Alessandro Scarlatti que eliminà els personatges còmics per tal de donar més dignitat a l'argument, el qual es torna extramadament rígid i convencional amb personatges mitològics o històrics. Els temes eren grandiloqüents i moralitzants, amb un final feliç.
Els origens també els trobem a França, gràcies a les reformes de Lully (1632-1687), on ja havia sorgit també un moviment semblant però amb una orquestra més densa, moltes vegades incorporant ballets, amb àries i recitatius més curts i més modestos, i amb cors més freqüents.
L'element essencial d'aquest tipus d'espectacle era l'ària da capo, amb una estructura molt clara en tres seccions. En la tercera part, el cantant podia afegir tot tipus d'ornamentacions a les que ja havia previst el compositor. En mig de cada ària, l'acció es desenvolopava a través dels recitatius que provocaven que l'acció fos lenta i aburrida.
Autoretrat d'una societat aristocràtica –precisament és a França on l'òpera reflecteix més clarament el caràcter i la societat dels seus dirigents–, l´opera seria es refugia en fórmules literàries i musicals estàtiques. L'acció i els personatges no són tan importants com el retrat de les actituds morals, on es reflecteixen l'ètica i les actituds de la societat a la que van dirigides. Però la burgesia i el poble tenia uns altres ideals estètics i unes altres afeccions, i el resultat d'aquestes diferents tendències és l'aparició d'un nou gènere, una fórmula plena d’acció i flexibilitat: l'opera bufa.
A finals del segle XVIII, Mozart fou un dels darrers autors importants amb Idomeneo, re di Creta (1781) i La clemenza de Tito (1791). A partir d'aquest moment deixa de ser un corrent predominant per passar a ser un tipus d'òpera que s'utilitza al mateix temps que d'altres. Amb el classicisme i sobretot amb Rossini, arriben importants innovacions: els concertants són més freqüents i duren més que en l'òpera seriosa heretada del segle XVIII; es substitueix l'aridesa del recitatiu secco per recitatius més curts en els quals l'orquestra recolza la veu i es barreja amb ella.
