Agrigent
De Viquipèdia
Agrigent (en llatí Agrigentum, en grec Akragas, italià Girgenti) fou una ciutat grega de Sicília a la costa sud-oest entre Selinunt i Gela, a la vora del riu Akragas.
Akragas (Agrigent) fou una colònia de Gela fundada el 582 aC. Els primers líders foren Aristonous i Pystilus i rebé institucions dòriques derivades de Rodes (de la que Gela fou colònia).
Vers el 570 aC fou sotmesa a la tirania de Falaris que la va portar a ser la ciutat més poderosa i va estendre el seu domini per les armes sobre bona part de l’illa. Una revolta popular va enderrocar i matar a Falaris.
Durant els següents anys fou una ciutat lliure i dels següents seixanta anys es coneix molt poc, només que entre els seus governants hi va haver Alcàmenes i Alcandre.
Després la ciutat va estar governada per Theron (vers 488 aC) que es va aliar a Geló de Siracusa, i va expulsar a Terillus de Himera annexant els seus dominis.
La ciutat encara es va engrandir amb la invasió cartaginesa del 480 aC quan es van fer molts presoners cartaginesos que van ser empleats pel cultiu dels camps i construcció d’obres publiques i edificis a la ciutat. Theron va morir el 472 aC i el va succeir el seu fill Trasudeus, que al contrari que el pare, fou odiat pels ciutadans i fou enderrocat només un any després.
Es va establir la democràcia que va durar fins vora l'any 406 aC, amb la invasió cartaginesa, i que va ser una època molt prospera; va arribar segons Diodor de Sicília als vint mil habitants però deu vegades més comptant residents i esclaus.
L’expulsió de la dinastia geloniana de Siracusa va ser seguida per revolucions a moltes parts de Sicília. Va esclatar la guerra entre Agrigent i Siracusa i la primera fou completament derrotada a la riba del riu Himera (446 aC). Després el moderat Empèdocles va controlar les lluites faccionals.
El 415 aC els atenencs van fer la gran expedició a l’illa de Sicília i Agrigent es va mantenir neutral, neutralitat que va mantenir quan Atenes ja estava pràcticament derrotada.
Segeste va sol·licitar per motius interns la intervenció dels cartaginesos; la primera expedició cartaginesa fou rebutjada (409 aC) però la segona, tres anys després, va triomfar amb la conquesta de Selinunt i Himera. Els agrigentins, poc predisposats a la guerra, van disposar d’un exercit mercenari lacedemoni sota comandament de Dexippus i van tenir també l’ajut d’un exercit siracusà sota comandament de Dafneus, però foren assetjats i van haver de capitular per fam al cap de vuit mesos. Molts habitants foren massacrats i els que van sobreviure van emigrar a Gela. Els cartaginesos van ocupar la ciutat i a la primavera següent (405 aC) la van destruir i la van abandonar. Tot i que Dionis de Siracusa va fer las paus amb Cartago, Agrigent, malgrat els habitants hi van poder tornar, ja no es va recuperar. Les muralles no podrien ser reconstruïdes segons l’acord de pau.
Uns anys després però, es van sostreure de la dominació cartaginesa i es van aliar altre cop a Dionis. La pau del 383 aC va fixar la frontera dels dominis cartaginesos a l'Halycus.
La victòria de Timoleó a Crimissus el 340 aC va permetre una reorganització general. Agrigent, que estava mig destruïda, seria colonitzada per ciutadans de Velia (Itàlia). Així la ciutat es va recuperar i amb el temps va tornar la prosperitat.
Agàtocles des el començament del seu govern a Siracusa aspirava a dominar l’illa. Agrigent es va aliar a Gela i Messènia i va rebre assistència d’Esparta que va enviar a Acrobat, fill de Cleòmens. Acrobat fou derrotat i Agrigent va haver de comprar la pau i va haver de reconèixer l’hegemonia de Siracusa. (314 aC).
Absent Agàtocles (que era a l'Àfrica) el 309 aC, els seus partidaris van sofrir algunes derrotes a Sicília, Agrigent va pensar en assolir l’hegemonia insular i va elegir com a cap al general Xenodoc; moltes ciutats es van fer independents. Enna i Gela es van unir a Agrigent i Herbessus i Echetla foren conquerides. Però Xenodoc fou derrotat pels generals d’Agàtocles, Leptines i Demophilius, i la ciutat va quedar assetjada. Al tornar Agàtocles poc després va recuperar tot el terreny perdut. Leptines va envaïr el territori agrigentí, va derrotar altre cop a Xenodoc i va obligar a la ciutat a demanar la pau.
Al morir Agàtocles, Agrigent va passar a Phintias, que fou dèspota de la ciutat i després va assumir el títol de rei. En aquesta època Agyrium i altres ciutats de l'interior foren sotmeses així com Gela (que fou destruïda i reconstruïda amb el nom de Phintias). No se sap com va acabar perquè la següent noticia es l’arribada de Pirros rei dels molossos (Epir) a Agrigent, que estava dominada per Sosístrates amb una força de mercenaris, que es van sotmetre a l'epirota.
A la primera guerra púnica Agrigent es va aliar als cartaginesos i el general Anníbal va fortificar la ciutadella i va establir una guarnició a la ciutat . Els romans van atacar la ciutat el 262 aC sota la direcció dels cònsols L. Postumius i Q. Mamilius i la van assetjar, però les epidèmies van fer patir molt a assetjadors i assetjats durant set mesos. El general cartaginès Hannó va auxiliar la ciutat amb un exercit però fou derrotat pels cònsols romans i el general Anníbal, comandant a l'interior, veient impossible resistir, es va escapar de nit amb els mercenaris i els soldats cartaginesos. Els romans la van ocupar i 25.000 ciutadans van ser convertits en esclaus. El 255 aC, després d’algunes derrotes romanes a la mar, el general cartaginès Cartal va recuperar Agrigent, i en va destruir les fortificacions. Ja no se’n sap res més fins al final de la guerra quant va quedar sota domini de Roma.
A la segona guerra púnica va ser inicialment fidel als romans, pero fou sorpresa pel general cartaginès Himilcó, i Marcel no la va poder socòrrer a temps, i va esdevenir seu principal dels cartaginesos a l’illa. Fou la darrera ciutat que el cònsol Lavinius va ocupar quant ja tota l’illa havia estat reocupada pels romans, encara que finalment va ser senzill perquè els mercenaris númides, ofesos per Hannó, la van entregar al roman sense lluita (210 aC). Els caps locals foren condemnats a mort i la resta venuts com esclaus.
Tres anys després hi foren establerts colons d’altres parts de l’illa per ordre del pretor Mamilius. Dos anys després va obtindré privilegis municipals i de ciutadania gracia a Escipió l’africà. La ciutat es va tornar a engrandir i a fer prospera. No va arribar a ser colònia, però va emetre moneda amb la inscripció Agkigentum, fins el temps de Cèsar August.
Fou seu d’un bisbat, i fou ocupada pels àrabs el 827 i pels normands el 1086.
Els seus edificis singulars principals foren el temple de Zeus Atabyrios; el temple d’Atenea, el temple de Zeus Polieus, i el gran temple de l'Olimpus Zeus. També cal esmentar un temple d’Hèrcules amb una estàtua del deu, i un temple d’Escolapi amb una estàtua d’Apol·lo. Els temples de Juno Lacínia i el temple anomenat de la Concòrdia son de menys importància. Hi hagué també un petit temple conegut com Oratori de Falaris.
