Alsàcia

De Viquipèdia

Alsace


Bandera	Escut

Localització

Informació

Capital

Estrasburg

Superfície

8.280 km²

President del Consell Regional

Adrien Zeller (UMP)

Població (2004)
- Total
- Posició
- Densitat

1.794.000
14ª
217 hab./km²

Districtes

Cantons

Municipis

903

Logotip

L'Alsàcia (Alsace en francès, Elsass en alemany i alsacià) és una regió de França situada a l'extrem nord-est. Comprèn els departaments de l'Alt Rin i del Baix Rin. La capital és Estrasburg.

[edita] Geografia

Geogràficament és la part occidental de la fossa renana formada pels moviments tectònics que han separat els Vosges de la Selva Negra i és emplenada per sediments acumulats durant l'Oligocè, que en alguns llocs arriben als 2.000 m de profunditat. És una plana allargada (de 20 a 30 km d'ample per 150 km de llarg) d'uns 200 m d'altitud mitjana, que des d'antic ha servit de pas entre el nord i el sud d'Europa.

[edita] Història

La regió d'Alsàcia formà part del comtat d'Alsàcia durant l'Edat Mitjana; s'incorporà a França el 1648 per la Pau de Westfàlia. Posteriorment, després de la Guerra francoprussiana de 1870 fou novament incorporada a Alemanya. Juntament amb part de la Lorena formà dins de Prússia la província d'Alsàcia-Lorena. En acabar la Primera Guerra Mundial el 1918, fou novament incorporada a França. Durant la Segona Guerra Mundial fou incorporada al Tercer Reich i finalment, el 1945, fou retornada a França.

[edita] La parla alsaciana

Avui dia, una part de la població continua parlant la llengua local, l'alsacià. Es tracta d'un dialecte alamànic, amb manlleus a la llengua francesa, que durant molt de temps ha estat la llengua materna de la majoria d'alsacians. Ara bé, actualment l'única llengua oficial és el francès. L'alt alemany (Hochdeutsch) ho va ser de 1871 a 1918 i de 1940 a 1944. Durant el període 1871-1918, el francès es va continuar ensenyant a les escoles dels enclaus de parla francesa.

Des de 1992, s'han creat als institus, amb el propòsit de preservar l'alsacià, seccions bilingües paritàries on l'ensenyament es dispensa en francès i alemany. El 5% dels alumnes alsacians de secundària estudia en aquestes seccions. L'alsàcia pot ser après a preescolar i a primària, encara que l'escrit es fa en alemany, ja que aquest es considera la versió escrita comuna al conjunt de dialectes alsacians.

[edita] Política

Vegeu també: Consell Regional d'Alsàcia

[edita] La bandera alsaciana

Bandera alsaciana històrica

La bandera alsaciana històrica està formada per dues bandes horitzontals: una vermella i una blanca. Té el seu origen en la forta presència d'aquests dos colors en els emblemes de les famílies nobles i de les viles alsacianes. Durant el període 1871-1918, en què l'Alsàcia pertanyé a l'Imperi alemany, aquesta bandera s'afirmà com a símbol de l'Alsàcia, sobretot com a reacció a les pretensions centralitzadores de Prússia. El 25 de juny de 1912, el parlament d'Alsàcia-Lorena l'adoptà com emblema nacional. Actualment, aquesta senyera competeix amb la bandera oficial, calcada de l'escut alsacià, de recent creació i sense cap fonament històric.

La bandera alsaciana històrica és coneguda en alsacià com Rot un Wiss (en català: vermell i blanc).

[edita] Vegeu també

[edita] Bibliografia

Robèrt Lafont (1968) La revolució regionalista Ed. Aportació Catalana, Barcelona.
Robèrt Lafont (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 72 Barcelona.
GARCIA, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona
Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
Felipe Fernández-Armesto(1996) Los hijos de Zeus Grijalbo Barcelona
Ferran Palau i Martí (1998) Alsàcia Pagès Editors Lleida.
Fernand L'Huiller (1955) Histoire de l'Alsace P.U.F. Col. Que sais je París
Felix Kilstatt Thèses pour une revolutionnaire à l'Alsace a Les Temps Modernes, núm. 324-326, setembre-octubre 1973. París