Antonio Gramsci
De Viquipèdia
Antonio Gramsci, (Ales, 22 de gener de 1891 - Roma, 27 d'abril de 1937), escriptor, polític i filòsof italià.
Antonio Gramsci va ser un dels fundadors del Partit Comunista d'Itàlia, el 21 de gener de 1921.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Tot i que de jove va estar prop de l'autonomisme sard, des que va començar a la Universitat de Torí, a partir de 1911, es va anar acostant a la milícia socialista i revolucionària i es va inscriure al Partit Socialista Italià el 1913. Va ser director del Grido del popolo i de l'Avanti i, després de la sublevació popular d'agost de 1917, va esdevenir secretari de la secció socialista de Torí.
El maig de 1919 va fundar L'Ordine Nuovo, setmanari de cultura socialista adreçat sobretot a la classe obrera i que militava en favor de l'adhesió a la Internacional Comunista i al recolzament al moviment dels consells de fàbrica. Les posicions políticoideològiques del periòdic van tenir l'aprovació de Lenin el 1920 i, en la lluita interna del PSI, Gramsci es va acostar cada vegada més a l'àrea revolucionària i autonomista capitanejada per Amadeo Bordiga que auspiciava el naixement d'un Partit Comunista d'Itàlia, com a secció italiana de la Internacional.
Membre ja del comité central del partit que acabava de nàixer (al gener de 1921), va ser a Moscou des del juny de 1922 fins al novembre de 1923 i va entrar a l'executiva de la Internacional. En aquell any Gramsci es va distanciar clarament de les posicions polítiques de Bordiga (que es trobava enfrontat amb la Internacional), per la qual cosa, tan bon punt va tornar a Itàlia, el maig de 1924, i va esdevenir secretari nacional del partit, va desafiar la línia dura de represió que volia el règim feixista i va portar la política comunista cap a una unitat amb els socialistes maximalistes i cap a un arrelament en la societat italiana que tenia com a fi l'aliança entre obrers i camperols del Sud. Aquesta línia, que ell va anomenar questione meridionale (qüestió del Sud) va ser sancionada al III Congrés del PCI (Lió,1926).
Junt a altres dirigents del partit va ser arrestat el novembre de 1926 i condemnat per Tribunal Especial, el 1928, a vint anys de reclusió per activitat conspirativa, incitació a l'odi de classes i antipatriotisme. La major part d'aquest període de reclusió el va passar a la presó de Torí. A partir del 1934, però, arran d'un evident empitjorament de les seues condicions físiques i psíquiques, va ser traslladat a una clínica de Formia. Les Cartes de la presó recullen el dens epistolari que va mantenir amb la seua dona Giulia durant període de presó.
Les seues condicions de salut, ja incertes per culpa d'una caiguda que va patir als tres anys i que li va deixar seqüeles per a tota la vida, van empitjorar amb la detenció i Gramsci va morir poc després de ser excarcerat gràcies a una amnistia.
Va ser enterrat a Roma al Cementeri Civil. Gairebé no se'n va saber, de la seua mort. A França els exiliats antifeixistes, però, van fer una manifestació espontània en honor seu.
[edita] Obra
Tant els escrits polítics, les Cartes de la presó (publicades el 1947 i amillorades successivament amb les edicions de 1967 i 1988) o Els quaderns de la presó, les obres de Gramsci van tenir un gran relleu en la cultura italiana de la posguerra de la II Guerra Mundial. Pel que fa al terreny polític, en Gramsci trobem una de les crítiques més dures i sinceres contra l'stalinisme. Als Quaderns, hi ha tota una estratègia revolucionària fonamentada en una idea del poder no-repressiva (l'hegemonia), capaç de tenir en compte totes les complexitats de les articulacions de la moderna societat industrial (pas de la "guerra de moviments" a la "guerra de posicions").
Inspirats fonamentalment per exigències més hermenèutiques i no només tangencialment militants, els Quaderns enceten una recerca d'un gran alé crític sobre molts aspectes de la societat moderna: mitjançant el concepte de revolució passiva Gramsci mira, posem per cas, d'unificar tot un seguit de fenòmens actuals lligats a la implicació i al paper de les masses en la societat moderna: l'"americanismo", la planificació soviètica de l'economia i el feixisme. Aquest mateix concepte l'utilitza també en l'àmbit de la historiografia, en la qual va tenir un ressó especial amb les seues consideracions sobre els límits democràtics de l'Estat-nació. Gramsci basa aquest concepte en la lectura que ell fa del Risorgimento com una revolució popular fracassada.
Són també destacables els seus aprofundiments en temes com ara la història dels intel·lectuals italians, el pensament polític de Maquiavel o la relació entre literatura i societat. I, pel que fa al terreny netament filosòfic, l'aferrissat enfrontament amb Benedetto Croce, l'elaboració del qual és considerada com una retraducció al llenguatge especulatiu idealista del materialisme històric. Això, acompanyat d'una interpretació del marxisme en clau historicista i antideterminista (l'anomenada filosofia de la praxis). Aquesta interpretació posa al cor de la reflexió l'activitat humana, determinada històricament pel conjunt de relacions, ja siguen econòmiques, socials, ideològiques, jurídiques o politiques que lliguen els homes els uns amb els altres.
[edita] Principals obres
- La rivoluzione contro il capitale, 1918
- Lettere dal carcere
- Quaderni del carcere
[edita] Llibres extrets dels Quaderni del carcere
- Il materialismo storico e la filosofia di Benedetto Croce (1948)
- Gli intellettuali e l'organizzazione della cultura (1949)
- Il Risorgimento (1949)
- Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno (1949)
- Letteratura e vita nazionale (1950)
- Passato e presente (1951)
[edita] Traduccions al català
- L'Arbre dels eriçons
- Cultura i literatura
- El materialisme historic i la filosofía de Croce
- El Príncep modern
[edita] Enllaços externs
[edita] Enllaços en català
- Breu biografia a la secció catalana de www.marxists.org
- Articles a la secció catalana de www.marxists.org
