Borís Skossyreff
De Viquipèdia
Borís Skossyreff Mawrusow (Vílnius, Lituània, aleshores part de Rússia; 12 de gener de 1896 - Rieucros, França?; 1944?), Борис Скосырев en rus, conegut també com a Borís I d'Andorra fou un aventurer rus que intentà prendre el poder a Andorra durant els anys 30 del segle XX, proclamant-se rei d'aquest estat.
Taula de continguts |
[edita] Vida i orígens
Borís Skossyreff, nascut a Vilnius (en aquells temps Rússia) el 12 de gener de 1896, pertanyia a una família de la petita noblesa russa que s'havia distingit en els exèrcits del tsar.
Es tenen poques notícies de la seva vida aventurera abans de la seva arribada a Andorra. Se sap que, en esclatar la revolució russa del 1917, buscà asil polític a Anglaterra, on s'enrolà per dos anys a l'Armada britànica.
Prestà més endavant servei al Foreign Office en diverses missions, més o menys secretes, que el portaren a Sibèria, el Japó i els Estats Units. La distinció de la seva persona, empatia i el seu do per les llengües li guanyaven fàcilment una gran simpatia.
El 1925 renuncià al seu treball d'espia i, proveït d'un passaport Nansen -el que s'entregava als apàtrides- es traslladà als Països Baixos, on es desconeix què feu durant un bon espai d'anys.
Anys més tard, Borís pretenia haver treballat al servei de la Casa Reial -sense especificar en qualitat de què- i assegurava haver estat recompensat per S.M. la Reina Guillermina I amb el títol de comte d'Orange, títol que sembla que s'inventà ell mateix.
Es casà amb una marsellessa adinerada, Maria Lluïsa Parat, el 21 de març de 1931. A la seva acta de matrimoni, suprimeix una ‘s’ i bescanvia les dues ‘f’ per una ‘w’: Skosyrew, declarant-lo fill d'un tal Michel d'Skosyrew i d'Elisabeth Mawrusow.
La núvia era divorciada d'un sastre i deu anys més gran que ell, fet que potser influí per a que Borís s'allunyés ràpidament de la seva esposa i, enamorat d'una bella adolescent anglesa, entrés per primer cop a Andorra.
[edita] Primera estada a Andorra
Es va establir a la població de Santa Coloma, prop de Sant Julià de Lòria, en una casa que encara es conserva i que s'anomena la “casa del russos”, anomenada així per aquest mateix personatge i per un altre rus que també s'hi va estar i que, segons diuen, va introduir el primer cultiu del tabac a Andorra.
Borís, en contacte amb la realitat andorrana, començà a tramar el seu pla. Mantingué llargues converses amb els camperols, els artesans i els responsables de la política andorrana. Aviat s'adonà de què la revolta juvenil d'uns mesos abans de la seva arribada podia acollir favorablement les idees progressistes que garantissin una millora del nivell de vida.
El 17 de maig del 1934, Borís presentà un document al síndic i a d'altres consellers del Govern andorrà en què justificava les seves intencions. Però aquell dia la resposta que li donaren li fou força adversa: "que no se introdueixi en assumptes polítichs de les Valls, lo que en cas de reincidència aquest se reserva lo dret de elevar las queixas a l'Autoritat competent perquè aquestas li apliquin les sancions que serà mereixedor lo citat recurrent".
Tot i així acabà rebent, el dia 22 de maig, l’ordre fulminant d'expulsió del territori andorrà, decretada pel veguer (administrador de justícia) francès, i firmada també pel seu homòleg episcopal.
[edita] Exili a la Seu d'Urgell
Borís s’"exilià" a la Seu d’Urgell i s'instal·là a l'Hotel Mundial on començà a comportar-se com un autèntic monarca i inicià una forta campanya de màrqueting que atragué l'interès de la premsa. Concedí moltes entrevistes als mitjans com l'anaren a veure, i fins i tot algunes entrevistes telefòniques al diaris The Times i The Daily Herald.
Del 29 de maig al 5 de juliol es va traslladar a Torredembarra, on projectà una nova ofensiva. En una entrevista al diari madrileny Ahora ell mateix confessava: "no tinc cap dret històric per a la meva pretensió. Ho faig únicament com a cavaller per entendre que defenso els drets dels espanyols que resideixen a Andorra i són vexats per la República veïna".
Borís es posà en contacte amb diverses agrupacions legitimistes del sud de França. A Perpinyà aconseguí de fer arribar els seus plans al representant del príncep Joan d'Orleáns, duc de Guisa, pretendent al tron de França. La seva argumentació es basava en que els caps de l'Estat francès continuaven tenint els drets i funcions de coprínceps d'Andorra, domini privat de la Casa d'Orléans, com a hereva legítima de la dinastia de Foix.
Els legitimistes francesos feren ressò de la pretensió en els seus butlletins. Mentrestant, el duc de Guisa, expectant, no va pronunciar-se, a l'espera del desenvolupament dels fets. Però Borís ja es titulava, sense cap indiferència expressa lloctinent del rei de França.
Skossyreff concedí visites, féu recepcions oficials i organitzà nombrosos actes com ara una missa pel president Francesc Macià, traspassat l'hivern anterior, o bé sessions fotogràfiques per a fer-ne postals monàrquiques: tocat amb la barretina, treballant al seu despatx reial, passejant amb monocle i bastó... feia un paper de monarca exemplar.
Escriví els seus esborranys per al Butlletí Oficial del renovat Principat:
"Sa Altesa el Príncep ha concedit entrevistes al diari la Nación, de Buenos Aires, i Ahora, de Madrid. Amb l'assistència de Sa Altesa el Príncep, es celebrarà una missa pel descans de l'ànima d'Ermessenda de Castellbò, comtessa de Foix. Les honorables corporacions del país estaran representades en l'acte"
El pretendent al tron féu imprimir uns fulletons que deien:
"Sa Altesa Reial el duc de Guisa demana als tribunals que li siguin restituïts els béns i drets situats fora de França que li foren llegats pels seus antecessors, com a hereus dels comtes de Foix i de Bearn, prínceps d'Andorra. Els andorrans es senten administrats contra la seva voluntat pel senyor Lebrun, president de la República francesa, que es fa dir copríncep i no és l'hereu de la Corona de França."
Es redactà una innovadora Carta Constitucional andorrana que portava preparada i modificava substancialment el sistema polític andorrà tradicional. El Coprincipat tindria llibertats, modernització, diners, inversions estrangeres i el reconeixement de paradís fiscal.
Borís I imprimí deu mil exemplars de la seva Constitució i els va trametre a les personalitats espanyoles i franceses. Un d'ells, que va anar a parar a les mans del bisbe d'Urgell, monsenyor Justí Guitart, desencadenà les hostilitats per part del prelat, que desautoritzà totalment el pretendent en unes declaracions a la premsa lleidatana, on deia que els únics coprínceps d'Andorra eren ell i el senyor president de la República Francesa.
[edita] Regnat de Borís I
Diumenge 7 de juliol del 1934, el Síndic General de les Valls d'Andorra convocà el Consell General de les Valls a la Casa de les Valls.
El Síndic obrí la sessió i passà a exposar l'assumpte. Borís Skossyreff, un rus exiliat que visitava amb freqüència el país andorrà i es proclamava "comte d'Orange" (per concessió personal de la Reina dels Països Baixos, segons assegurava) s'havia entrevistat amb ell per a proposar-li un revolucionari canvi de les estructures econòmiques del Principat. A semblança del que havia passat a Mònaco, Liechtenstein, San Marino o Luxemburg -els restants principats europeus-, paradisos fiscals on els impostos eren quasi inexistents o sensiblement reduïts, el dinàmic foraster es comprometia a convertir Andorra, en un dels centres empresarials més importants del món on bancs, entitats financeres i companyies internacionals, no trigarien a instal·lar-hi el seu domicili social aprofitant-se del règim fiscal.
A canvi d'assegurar la felicitat i el benestar del poble andorrà, Skossyreff demanà una recompensa: que el Consell General el proclamés Príncep d'Andorra. La proposta de Borís tingué la quasi total adhesió de la Cambra excepte un representant, el batlle d'Encamp, Cinto, qui vertaderament oposà un ferm vet. Amb només un conseller en contra de vint-i-quatre que formaven el Consell, la monarquia quedà instituida.
Acompanyat d'un fidel grup de col·laboradors adictes: la seva jove amant anglesa, la milionària nord-americana Florence Mazmon i el conseller Pere Torras Ribas; el candidat al tron andorrà s'establí primer a la Fonda Calons de Sant Julià de Lòria.
Tanmateix, si gran part del seu pla no va funcionar va ser per un home decisiu que si no hagués actuat potser la història seria diferent: el batlle Cinto, conseller opositor, que va marxar cap a la Seu d'Urgell el dia 8 de juliol de 1934 i comunicà al bisbe tota la trama amb detall.
Paral·lelament, aquell mateix dia, França va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra; deixaria totes les decisions al Consell General i consideraria com a vàlida la monarquia de Borís I, si s'aprovava. El poc interès de França en l'assumpte i el panorama d'aquells dies segurament haurien permès a Borís instaurar la monarquia a Andorra. Fins i tot el Consell de Ministres d'Espanya va debatre el tema per aclarir-se una mica davant de tot aquell assumpte andorrà.
Així, el dia 9 de juliol s'anuncià el Govern provisional i la nova Constitució, alhora es decretà absoluta llibertat política, religiosa, i d'impremta.
El dia 10 de juliol, en una nova votació al Consell, l'adhesió monàrquica es repetí amb igual resultat (23 a 1).
En una altra trobada amb periodistes, Skossyreff afirmava que ja tenia preparada la llista del seu Govern provisional, i també el pla que havia d’impulsar en el seu nou regne: "protecció al necessitat, ensenyament per a tothom i esport, molt d’esport. Però res de jocs prohibits".
[edita] Detenció i exili definitiu
El regnat del rei Borís només durà uns dies.
El bisbe d'Urgell no va trigar a actuar per la força: el 21 de juliol, quatre guàrdies civils espanyols i un sergent, acompanyaren el monarca fins la frontera del seu regne. Els seus súbdits, no feren res per impedir-ho, veient-lo marxar cap a la Seu detingut i emmanillat. L'endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge especial, senyor Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la Ley de Vagos y Maleantes.
Fou ell qui comprovà efectivament que el subjecte en qüestió era el mateix que havia estat expulsat el 1932 de Mallorca quan vivia amb una milionària anglesa.
El dia 23 fou traslladat en tren cap a Madrid, acompanyat de dos agents que el vigilaven en un vagó de tercera. Això no impedí que la seva arribada a la capital espanyola despertés una enorme expectació que féu que els periodistes que l'esperaven s'esbatussessin literalment per a poder parlar amb ell i entrevistar-lo per als seus rotatius.
Ingressà a la Model de Madrid, però continuà adoptant l'actitud de monarca a l'exili. Arnau González, un historiador que ha estudiat a fons la seva curiosa figura, explica que: "durant la seva estada a la Model de Madrid, Borís i els seus col·laboradors van continuar interpretant els papers que tenien assignats. Així, es reberen diversos telegrames a nom seu en què es garantia que “tots els documents estaven segurs”, i també va rebre un gir postal de 200 pessetes".
Aquella transferència era realment força enigmàtica, donat que Borís fins i tot havia hagut de deixar la seva pròpia secretària com a penyora de garantia de pagament a l'estança de l'hotel que li havia fet de palau reial a la Seu.
Poc després, seria expulsat també d'Espanya via Madrid cap a Portugal. Allunyat per sempre del seu Principat, al qual mai més tornà, Borís anà sens rumb fix durant quatre anys per Lisboa, Tànger, Gibraltar...
El 1938 les autoritats franceses li permeteren tornar a Aix, on es reuní amb la seva autèntica esposa. El febrer del 1939 trobem a Borís en un camp d'internament francès amb antifranquistes espanyols, al costat d'antifeixistes italians i centreuropeus de les regions ocupades pel Reich abans de la Segona Guerra Mundial. S'ignora la raó i els càrrecs que se li imputaven. Al camp de concentració de Rieucros, se li perd la pista. Algunes fonts indiquen que morí el 1944.
[edita] Repercussions del seu regnat
Amb la mort de Borís I no es van acabar les disputes sobre el Principat d'Andorra.
El mateix dia 21, en què el monarca fou detingut, es va presentar als jutjats un home que reclamava la documentació requisada. Quan li van demanar qui era, va respondre: "Jo? Borís II!".
El 22 de juliol, alguns mitjans de Madrid van rebre una carta de la Secretaria Política del Comtat d'Urgell. Assumptes d'Andorra, que criticava l'intent de Borís I i li treia legitimitat.
Finalment, el dia 27 apareixia al diari Informaciones una entrevista a un suposat Conde de Urgel, que després de desqualificar l'aspirant, afirmava que només ell tenia dret a reclamar el tron d'Andorra.
Recentment, el mateix rei Joan Carles va ser instat a substituir el bisbe d'Urgell altra vegada i convertir-se en copríncep per tres andorrans. Divendres 24 de juny del 1988, el periòdic Poble Andorrà publicava a la portada, amb grans titulars:
TRES ANDORRANS ES POSEN SOTA LA PROTECCIÓ DE JOAN CARLES DE BORBÓ i es reproduïa la següent acta notarial:
Davant meu, Tomás Salve González, notari de l'il·lustre Col·legi de Barcelona
COMPAREIXEN Don Simó Duro Coma, solter, professor, veí d'Ordino (Andorra la Vella) Don Jordi Llovera Massana, solter, enginyer, veí d'Andorra la Vella I don Roger Rossell Villaginés, casat, veí d'Engordany (Les Escaldes)
Tots majors d'edat i de nacionalitat andorrana
I EM DECLAREN
Que per causa de que la seva participació al "Grup Andorrà pro Drets Civils i Estat de Dret", han sofert pressions, represàlies i amenaces. Que depenent les Institucions andorranes del poder personal del bisbe espanyol d'Urgell i del president de la República Francesa, i no havent atorgat aquests la Convenció Europea de Drets Humans ni de l'Estat de Dret, es troben en situació d'indefensa. Que posen les seves persones, famílies, interessos morals i materials sota la protecció personal i directa de l'actual comte d'Urgell, Sa Majestat Joan Carles de Borbó. Així mateix em requereixen per a que notifiqui el contingut de la present acta al comte d'Urgell.
A Ponts (Lleida) 28 d'abril del 1988.
L'argumentació dels progressistes era la següent: el bisbe es ciutadà espanyol i la Constitució espanyola no preveu cap privilegi a favor seu.
És un anacronisme, doncs, que des del territori espanyol es legisli sobre Andorra. Per altra banda, França hauria de poder comptar amb un interlocutor, a l'altre cantó de la frontera, que tingués similar estatut jurídic i tingués legitimitat democràtica. I la persona que a Espanya reuneix els requisits de cap de l'Estat, és Joan Carles I. En ell podria abdicar el bisbe amb tota tranquil·litat
A la Zarzuela la proposta fou molt ben acollida. També s'adduïa que per dret de successió dels comtes d'Urgell, el rei d'Espanya era la persona correcta que aquells tres andorrans estaven cercant.
Van passar quatre anys i diumenge 9 de febrer del 1992, el diari El Mundo anuncià en portada:
EL BISBE DE LA SEU D’URGELL ES NEGA A CEDIR AL REI ELS SEUS DRETS DE COPRÍNCEP D’ANDORRA. DON JOAN CARLES LI HA DEMANAT QUE RENUNCII ALS SEUS PRIVILEGIS FEUDALS PER FACILITAR EL PROCÉS DE REFORMA DE LES INSTITUCIONS ANDORRANES.
I el text de la notícia deia:
"El Rei don Joan Carles I manifestà fa ja mesos al bisbe de la Seu d'Urgell, Joan Martí Alanís, que veuria amb interès que renunciés al càrrec de copríncep d'Andorra en benefici de la Corona espanyola. No obstant, monsenyor Alanís no pensa renunciar de cap manera a aquest privilegi feudal, un dels pocs que encara subsisteixen a l'Església amb significat polític."
[edita] Repercussions mediàtiques
Divulgació
La revista d’història Sàpiens va publicar –en el seu número 11 (setembre del 2003)- un article titulat “Borís I, rei d’Andorra”, realitzat per Joan Morales amb l’assessorament de l’historiador Arnau González.
Llibres
S’han publicat alguns llibres amb apartats dedicats a Borís I d’Andorra, normalment estudiat des del punt de vista anecdòtic i promocionat cada cop més pel propi Govern del Principat d’Andorra com a reclam turístic (per bé que la seva història encara és força desconeguda i no surt a la majoria de guies del Principat). Un important estudi biogràfic el féu el desaparegut periodista i estudiós català de dinasties reials, Joan Balansó, a la seva obra Las coronas huecas (editat per Plaza-Janés, maig del 2003), on dedica el capítol XI a Borís d’Skossyreff. La novel·la més interessant és la d’Antoni Morell (Borís I, rei d’Andorra; Barcelona: La Magrana, 1984).
Còmics
La figura de Borís I també ha arribat a inspirar còmics molt imaginatius, com ara un de titulat Les muntanyes voladores, elaborat (2004) pel dibuixant Jan a la seva sèrie sobre el personatge de Superlópez (és el número 43 de la col·lecció), on el protagonista s’enfronta ni més ni menys que amb un presumpte fill de Borís d’Skossyreff que planeja fer valer tots els seus drets dinàstics per apoderar-se ràpidament del Principat d’Andorra, restaurar la monarquia i restablir el llinatge que va fundar el seu pare. El malvat no dubta, en aquest cas, de proclamar-se Borís II, i farà l’impossible per recuperar el tron andorrà. Aliat amb el malvat Tchupón, el Senyor dels Xumets, Borís II projecta convertir Andorra en una illa voladora inspirant-se en l’illa de Laputa que apareix esmentada en un dels capítols dels Viatges de Gulliver (de Jonathan Swift), i situar-la enmig de l’oceà Pacífic. A més a més, també gaudeix del suport d’una constructora dirigida pel sr. Immobiliapòpulos, que pretén edificar fins a l’últim racó d’Andorra quan el nou rei arribi al poder. Al còmic de Jan apareix Borís II instal·lant-se a la Casa Museu Areny-Plandolit, des d’on –emulant el seu pare- redacta un nou manifest adreçat als andorrans on demana novament que li cedeixen les regnes del país. Adaptat a la realitat paisatgística d’Ordino, el còmic recrea fidelment l’episodi històric de Borís I, i encara que sorprengui el lector, es basa en fets històricament verídics. El Comú del Canillo, Andorra, fins i tot va repartir entre els veïns una tirada de 1000 exemplars de "Les Muntanyes Voladores" amb traducció al català de MªDolors Alibés.
Teatre
El novembre de 2006 es va estrenar a Barcelona una obra de teatre –Borís I (el rei d’Andorra)- escrita per Beth Escudé i basada en la novel·la homònima d’Antoni Morell, que repassava els episodis més famosos de la història de Borís d’Skossyreff; patrocinada pel Govern andorrà en col·laboració amb els grups teatrals Somhi Teatre i Ennev Teatre, fou dirigida per Ester Nadal i estrenada al Teatre Tantarantana (c/de les Flors 22).
Els actors que encarnaven els protagonistes del regnat de Borís I anaven des del mateix noble rus fins a la seva coneguda amant nord-americana Florence Mazmon o el grup de col·laboradors andorrans presidits pel conseller Pere Torras i Riba. Aquests intèrprets eren I. Bres, H. Richter, M. Fonts, J. Godall i P. Tomàs.
L’obra fou molt ben acollida pel públic i demostrà –novament- que la història de Borís I encara sedueix a molts catalans i andorrans que la desconeixien.
Cinema
Ara per ara encara no s’ha fet cap pel·lícula o telesèrie sobre l’excitant vida d’un personatge tan atractiu com l’aventurer rus, però és un projecte que ha estat últimament considerat pel Govern andorrà i la televisió autonòmica catalana, TV3.
| Precedit per: - |
Rei d'Andorra 1934 |
Succeït per: - |
[edita] Vegeu també
[edita] Articles relacionats
 |
Articles relacionats amb Andorra |
