Càmera lúcida
De Viquipèdia
La càmera lúcida o càmera clara és un instrument òptic que utilitzen els artistes com una ajuda per a dibuixar. El químic i físic anglès William Hyde Wollaston la va patentar el 1806.
La càmera lúcida efectua una superposisió òptica del subjecte a dibuixar i la superfície on ha de realitzar-se el dibuix. L'artista utilitza aquesta superposició per marcar els punts clau del subjecte a reproduir, o fins i tot les seues grans línies. La perspectiva pot reproduir-se de manera perfecta, sense construcció.
En el cas d’utilització de paper blanc per a dibuix, el treball és més difícil atès que la lluminositat del paper molesta el dibuixant. És preferible l’ús de paper negre o de color fosc, i un llapis blanc.
La càmera lúcida de Wollaston, com mostra el diagrama de l’esquerra, utilitza un prisma. Es disposa l’aparell de manera que la meitat de la pupil·la de l’ull E mire en el prisma ABCD, precebent el subjecte a dibuixar, mesclant la visió directa de la superfície de dibuix. Les lents L i L’ igualen les distàncies òptiques del subjecte S i de la superfície P del dibuix.
L’any 2001, el pintor David Hockney va desencadenar una violenta controvèrsia amb la seua obra Sabers perduts; tècniques perdudes dels antics mestres en què demostrava que una part important dels grans pintors del passat, com ara Ingres, Van Eyck i Caravaggio, no feien els seus dibuixos a mà alçada sinó utilitzant dispositus òptics com la càmera lúcida, la càmera obscura o projeccions d’imatges en espills còncaus. Els treballs d'Hockney han estat criticats per Ross Woodrow, de la Universitat de Newcastle a Austràlia.
Malgrat tot, no cal perdre de vista que, com reconeix Hockney, sempre és la mà de l’artista la que dibuixa.
