Curial
De Viquipèdia
 |
Aquest article tracta sobre el membre de la cúria. Per a altres significats, vegeu «Curial e Güelfa». |
Curial (o decurió) era el membre de la Cúria, es a dir del consell municipal d'una ciutat, a l'antiga Roma. Curia derivava de co viria (reunió d'homes).
Les curies es composaven d'uns cent membres, però ciutats petites en tenien menys i altres de mes grans sobrepassaven aquesta quantitat. Els membres de la curia eren els curials o també decurions i no eren elegits directament. Els curials eren els duumvirs que havien acabat les seves funcions, i llavors esdevenien automaticament curials. Els duumvirs eren els presidents de la curia, eren un `càrrec electe, i com habitualment a l'antiga Roma, eren en nombre de dos encara que en algunes ciutats només n'hi havia un que es deia summus magistratus (magistrat suprem).
Com que la mortalitat antigament era molt alta era impossible mantenir un cos de curials de cent persones només amb els antics duumvirs, afegint dos homes cada any ja que les morts anyals eren mes de dos. Quant el nombre disminuïa els duumvirs elegien persones respectables (es a dir riques i conegudes a la ciutat); de vagades l'elecció d'aquestos afegits la feia el consell conjuntament.
L'edat mínima per exercir el càrrec era de 25 anys. S'esperava dels nous elegits de fer donació de diners a la tresoreria municipal o paguessin monuments o treballs públics, o donessin diners pels pobres. Els beneficis del càrrec eren honorífics però també sovint compensaven econòmicament, fins que cap al final de l'Imperi va esdevenir una carrega. Aquest membres de la curia pertanyien a la classe dels honestiores (classe que per exemple no podia ser torturada durant un interrogatori o un judici). A nivell local eren anomenat senadors, originant la classe senatorial local.
Els decurions avançaven les taxes al governador provincial i després les recuperaven dels seus conciutadans. Això va funcionar be fins avançat el segle III quant les taxes van pujar i els que pagaven van minvar, i la crisis econòmica feia difícil reunir els diners pel pagament avançat. A mes a mes com que els depòsits establerts pels treballs públics es reduïen ràpidament per la inflació, els curials havien de posar el que mancava. Això va comportar la crisis del sistema quant el que podien exercir el càrrec van intentar eludir les seves obligacions; els emperadors van haver d'establir contramesures: l'edat mínima es va rebaixar als 18 anys i els que tenien el mitjans podien ser obligats a exercir si no es presentaven voluntàriament a les eleccions o acceptaven el nomenament honorífic.
