Durro
De Viquipèdia
Durro és un petit poblet de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) que compta amb 105 habitants (2005). Es diu que és el poble més ben guardat de la Vall i el que més preserva el seu esperit. Darrere la fesonomia de cases de pedra, carrers costeruts i construccions romàniques, manté l'estructura urbana intacta d'un poble medieval.
L'enclavament del poble es troba enlairat a 1386 m d'altitud, damunt la riba dreta del riuet de Durro, afluent del "Barranc Gros", que alhora desguassa per l'esquerra de la Noguera de Tor.
S'arriba a Durro per una carretera asfaltada que surt de Barruera, creua el riu i s'enfila per la costa serpentinament.
Taula de continguts |
[edita] Història
La vila de Durro es documenta per primera vegada a la segona meitat del segle XI, en els convenis i pactes feudals fets entre les dues branques comtals de vescomtat de Pallars, que portaren a la divisió del comtat (1064, 1067). Ambdós era reconeguda la pertinença de Durro a l'honor de Ramon IV de Pallars Jussà. Cap a l'any 1070, els homes de Durro i de la vall de Boí van fer un jurament de fidelitat envers aquest comte.
Pel conveni de 1140, la parròquia de Durro es desvincula del bisbat de Roda i s'integrà, com la resta de la vall de Boí, al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim específic, d'autogovern basat en el sistema de les co-rectories. Aquest organització es comprova per primera vegada en la visita papal del 1373, en que entre els sacerdots de la vall s'esmenta el vicari de Durro, anomenat Pere Amigó, que era el co-rector de l'església que aquell any tenia a càrrec seu la cura d'ànimes de la parròquia. Així mateix, hi ha notícia que l'any 1399 es conferí una portionem de l'església de Durro a un prevere nascut allà, que així passava a ésser co-rector o porcione. Durro era el lloc on hi havia més co-rectors de la vall. El 1566 eren deu, més dos d'absents. Fins i tot el registre del 1723 diu que a Durro el nombre de co-rectors era il·limitat i que tots els fills del poble que tenien l'edat i la idoneïtat i ho volien eren presentats pels regidors. El cas de Durro il·lustra la manera especial el fet de que moltes vegades les rendes d'aquestes co-rectories eren insuficients, bé que no eren incompatibles amb oficis o beneficis que exigissin la residència en un altre lloc (santuari de Caldes) o fora de la vall (Santa Coloma, Sarroqueta, Viuet, Areny, El Pont de Montanyana o Lleida). Encara al segle XIX, P.Madoz explica el funcionament d'aquest sistema a Durro, on hi havia un vicari i tres beneficiats.
[edita] Les Tradicions
[edita] Les Falles
El costum popular de córrer les falles és la gran festa tradicional de l’Alta Ribagorça. Aquestes pràctiques estan relacionades amb el culte solar i apareixeren abans de l’arribada dels indoeuropeus. Es creia que els mals esperits, que sortien a mitjanit, fugien en veure el foc i les fogueres. Aquests ritus els feien els homes per donar gràcies als déus per l’èxit de les collites i l’arribada del bon temps. Segurament la celebració dels solstici d’estiu tingué en temps prehistòrics una complexitat i una importància que avui desconeixem.
Els rituals del foc han arribat als nostres dies i es celebren cada any la primera quinzena de juny (malgrat que als altres pobles de la vall es celebra en dates diferents).
Quant s'acosten les dates, el jovent del poble talen set o vuit pins alts i banstant frondosos del "Pinar" i els planten a la plana de Sant Quirc, al cap de la muntanya. D'això se'n diu plantar el faro, el dia de córrer les falles, s'encendrà i serà visible des de llargues distàncies pels habitants de la vall i del poble.
Les falles es fan amb autèntica teia de pi i s’uneixen amb un mànec de freixe o avellaner amb aram i puntes. Hi ha una varietat de falles anomenades rentines que són teies d’una sola peça. Normalment són fetes pels destres del poble, que es situen al "Mallador del Salze" una setmana abans i comencen a tallar a fabricar-ne per tot aquell qui en demana.
La baixada de falles per la muntanya sol durar uns vint minuts a mitja hora. Cada participant, després d'haver resat un pare nostre i haver fet un traguet de vi, encén la seva falla al faro i comença el trajecte guiat pel fadrí major, amb les torxes flamejants, que creen rius de foc per la muntanya fins acabar fent cap a la plaça del poble. La festa s’acaba encenent una altra foguera al poble (on s'hi acaben de consumir les falles) i fent ball i xerinola a "l'Estudi".
[edita] El Romànic
[edita] L'església
L'església de la Nativitat de la Mare de Déu de Durro va ser declarada monument històrico-artístic l'any 1980, i poc després, l'any 1983, fou restaurada pel servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l'arquitecte Carles Solsona.
És un edifici de notables proporcions, compost per una única nau, llarga i estreta, que havia estat capçada, vers llevant, per un absis semicircular avui desarticulat i substituït per un cos d'edifici de pla trapezial que fa les funcions de sagristia. La nau es coberta amb una volta de canó de mig punt, de perfil lleugerament apuntat, dividida en quatre trams per arcs torals, que recolzen sobre uns ressaltats encastats els murs perimetrals. A l'angle nord-est es dreça un campanar de torre modificat posteriorment que no segueix la proporció esvelta dels campanars de la vall. L'estructura de l'església es complica amb la incorporació d'un porxo, construït més tard, sostingut amb arcades estès al llarg del mur meridional, on a l'extrem de llevant es lliurarà al braç sud d'un transsepte que ocupa l'àmbit de l'últim arc del porxo. La base del campanar forma el braç nord del transsepte, on ha desaparegut l'absis, del qual queda l'arc d'obertura al mur de llevant del campanar. Tot el conjunt, llevat del campanar que té una coberta apiramidada, és abrigat amb una teulada de doble pendent, recoberta amb llicorelles que abraça també el porxo.
El temples és il·luminat pràcticament per un sol vitrall situat a la capella lateral sud, atès que la nau només té un finestral central obert al mur de ponent, de doble esqueixada i arc de mig punt. La porta s'obre al mur sud, dins el porxo i és feta amb un arc de mig punt, ressaltat per dures arquivoltes que arrenquen de sengles columnes laterals. Al mur nord, prop de l'angle nord-est, hi ha una altre porta, lliça, sense decoració.
El campanar, erigit a l'inici del mur nord, prop de la capçalera, és constituït per una torre de planta quadrada, originada a partir d'una socolada lliça sobre la qual se sobreposen cinc pisos tot i que el darrer, que acaba amb una coberta piramidal de pissarra, a estat escapçat per la meitat. La separació entre els pisos, seguint els esquemes decoratius de les esglésies de la vall de Boí, és determinada per arcuacions cegues desenrotllades sota frisos de dents de serra. Dissortadament aquest campanar va sofrir, a més de l'escapçament, un seguit de transformacions que van comportar l'aparedament del finestrals del primer pis i del segon ( avui oberts, després de la restauració de què ha estat objecte) i la substitució dels finestrals romànics geminats per uns altres d'ogivals al tercer pis i al quart. Així mateix, l'accés primitiu, que comunicava amb la nau, fou obturat per un mur, on s'obrí un porta.
La nuesa dels paraments de la nau, accentuada per la uniformitat de l'aparell, només és trencada per uns ressalts angulars i per una cornisa estesa al llarg dels murs laterals, parcialment decorada amb un escacat, que és sostinguda per arcuacions cegues sobre mènsules. L'aparell, fet amb carreuons de mides mitjanes molt ben treballats, segueix l'habitual disposició de filades horitzontals en aquest cas perfectament ordenades. La sagristia, pel que sembla, fou bastida, si més no en part, amb els carreus de l'absis prèviament enderrocat, entre els quals n'hi ha uns que destaquen perquè tenen elements esculpits, especialment un arquet amb un carpet perfectament definit.
Coronant el mur de ponent resten uns brancals d'una probable espadanya, avui desballestada.
L'edifici s'integra al conjunt d'obres pròpies dels constructors que bastiren les esglésies de la vall de Boí. En aquest cas, ateses les característiques generals del temple, es tractaria d'una església bastida en una data lleugerament més tardana que la resta, que podria coincidir amb la segona meitat del segle XII, amb una clara influència de l'obra de Santa Maria d'Alaó, que també es palesa a l'església de Santa Maria de Cóll. L'església de Durro fou profundament reformada amb la construcció de la volta en una volta indeterminada, probablement al segle XIII, i la substitució de la capçalera original -formada per un absis semicircular del qual resten alguns vestigis- pel transsepte que envaeix el porxo que, com a Erill-la-vall, s'havia afegit el cos de l'església. Aquests porxos presenten unes característiques constructives que l'emparenten amb l'obra de Sant Romà de Casos, Sant Climent d'Iran o la propera capella de Sant Quirc de Durró, hi ha d'ésser datat, com a molt aviat, a la segona meitat del segle XII. En tot cas sembla raonable suposar que l'edificació del porxo fou contemporània de la construcció de la volta de la nau i sempre anterior a la substitució de l'absis primitiu pel transsepte.
La portada d'accés a l'església de Durró, que com ja s'esmentat, és oberta sota un porxo, presenta una decoració escultòrica força senzilla però correcta. Per sobre del dos arc en gradació amb arquivoltes sostingudes per columnes amb capitells, hi ha un arc que deriva del guardapols, tot i que la seva funció és únicament ornamental; una sanefa escacada cobreix tota la superfície. El mateix motiu ocupa tota la línia inferior de la cornisa d'aquesta mateixa façana, sota l'embigat que cobreix el porxo.
Per sobre de l'arc derivat del guardapols, just sobre la línia a la clau de l'arc de la porta, hi ha un crismó treballat en baix relleu força interessant. La imatge del crismó, monograma de Crist, és formada per caràcters X i P, que són les dues primeres lletres gregues del nom de Crist; i les lletres A (alfa) i w (omega), com a principi i fi de totes les coses que representen la figura de Crist. Els quatre caràcters en combinació són inscrits per un cercle. Aquest, és alhora, inscrit per un quadrat. Els espais lliures del qual són ocupats per quatre figures. Dos ocells afrontats ocupen els carcanyols superiors, tot recordant compositivament el tema iconogràfic d'origen paleocristià dels paons bevent de la font de la vida. Els carcanyols inferiors són ocupats per dos animals, un bou i potser un lleó, que podrien simbolitzar dos dels quatre evangelistes. La resta dels espais lliures (franges verticals del quadrat entre els animals superiors i els inferiors) es ornada per elements florals o vegetals que es tornen a repetir en els capitells de la portada.
Aquests capitells, quatre en total, presenten una decoració força senzilla i malmesa per les restes de guix que amaguen els detalls del relleu. Els dos extern són decorats de fulles força estilitzades que recorden simplement l'ús de fulles d'acant en la decoració del capitell clàssic. Un d'ells, el del brancal de ponent, es coronat per un cimaci ornat per una sanefa escacada. Els dos capitells interns presenten bàsicament figures d'animals contraposades que ajunten els angles. Recorden, tot i el mal estat en què es conserven, les composicions més clàssiques del romànic rossellonès a base de figures lleonines contraposades i en actituds diverses. El capitell de la banda de ponent presenta a la cara externa un quadrúpede que recorda la figura d'un ase, mentre que a la cara interna presenta un rostre humà al centre -ocupant el lloc del dau central, fet que també és usual en tota l'estructura de tradició rossellonesa- i les restes del que potser era un altre quadrúpede; la parella d'animals, doncs, es presentaria afrontada i alçant una pota davantera cap a l'angle. El capitell de la banda de llevant, en canvi, sembla presentar una parella de lleons, oposats i girant el cap vers l'angle tot flanquejant un vegetal derivant de l'acant que ocupa l'angle.
La part alta del tambor d'aquests dos capitells figurats, que es confon amb el que pot ser el cimaci, es decorada mitjançant una sanefa de fulles entrellaçades semblants a la del crismó, i en el cas del capitell deponent recolzada sobre una mena de motllura trenada. El collarí del dos capitells amb decoració vegetal és llis, mentre que els dos figurats és torçat.
Les combinacions ornamentals, com també el repertori vegetal o floral emprat en tota la decoració descrita, juntament amb l'utilització d'un repertori de imatges clàssic en el romànic que ha perdut el sentit de la seva simbologia i composició, fan pensar que ens trobem davant un conjunt força tardà, corresponen probablement a mitjan del segle XIII.
Cal dir, que si bé en conjunt la portada de Durró és força semblant a la de Cóll, en aquesta és superior pel que fa a l'escultura tant en factura com en repertori iconogràfic i ornamental.
Al Museu Nacional d´Art de Catalunya es conserva la talla de fusta ( núm.d´inventari 15 895) de la Verge que formava part del conjunt del Davallament . De la figura del Crist nomès es conserva una fotografia, la imatge es va cremar l´any 1936. Ambdós imatges es relacionen estilísticament i iconogràfica amb el conjunt del Davallament d´Erill la Vall i es daten el darrer quart de segle XII.
Durant el període gòtic es va afegir un espai format dos capelles amb voltes d´ojiva, una es decorada amb l´altar del Roser (S. XVII) i l´altra amb el del Sant Crist (S.XVIII). Al mur sud es conserva una arcada a sota la que hi ha l´altar de Sant Antoni(S:XVIII). A la capella amb coberta de cúpula hi trobem l´altar de Sant Joan (S:XVIII). L´altar major(S.XIX) es presidit per les imatges de la Mare de Dèu, St. Josep i St. Joaquim. Al cor es conserva un banc fet de diferents peces, dos dels plafons mostren treball de calats medievals que es relacionen amb el banc de St. Climent de Taüll.
L'any 1983, es va restaurar i sobreaixecar la teulada, l´any 1994 es va restaurar el campanar . L´any 2000 es van iniciar les tasques de restauració de les església i dels seus bens mobles, la seva finalització es prevista a finals de l´any 2002. L'església de la Nativitat de la Mare de Déu de Durro va ser declarada Be d´Interès Cultural l´any 1991. Forma part del conjunt romànic català de la Vall de Boí declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 30 de novembre de 2000.
[edita] L'ermita
Es tracta d'una església molt senzilla arquitectònicament, amb una única nau i un absis semicircular, que s'inicia amb un arc presbiterial. Tota la nau, que compte amb una banqueta adossada al mur, ve coberta amb una volta de canó, que acaba en un presbiteri que està lleugerament més enlairat que la nau.
La il·luminació de l'edifici és molt limitada, només una espitllera en el centre de l'absis, un ull de bou a la capçalera i després un altre obertura en la façana que dona a ponent. El portal d'entrada és un arc de mig punt amb dovelles treballades de forma tosca, s'obre al centre del mur de migjorn.
L'aparell de la construcció és format per blocs de pedra de mides mitjanes; a la base n'hi ha, però, de grans proporcions. Tots han estat ben escantonats i disposats de manera regular en filades horitzontals.
Sembla que l'església originalment del segle XII va patir reformes en la coberta de la nau, que apareix sobresaltada, de la qual formava part el campanar amb la seva espadanya de dos ulls. Arquitectònicament l'església té paral·lels amb les parròquies de Sant Climent d'Iran o Sant Martí de Llesp.
En el seu interior es va trobar un frontal d'altar que representa els martiris de sant Quirc, el nen, i de Santa Julita, la mare, identificats per les inscripcions incorporades. Avui en dia, aquesta peça adquirida per la Junta de Museus en 1923 es pot admirar en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC, inv. 15.809).
