Eos

De Viquipèdia

En la mitologia grega Eos (en grec Ἠώς Êôs, ‘aurora’) era la deessa titánide de l'aurora, que sortia de la seva llar a la vora d'[[Oceà],] l'oceà que envoltava el món, per anunciar al seu germà Helios, el Sol. Com a deessa de l'aurora, obria les portes del cel (amb «sonrosats dits») perquè Helios pogués conduir el seu carro pel cel cada dia.

Eos era la filla de Hiperión i Tea (o Pal·las i Estigia) i germana de Helios (el Sol) i Selene (la Lluna), «que brilla sobre tots els que estan en la terra i sobre els immortals déus que viuen en l'ample cel», va dir Hesíode (Teogonía 371-374).

L'adoració de l'aurora com a deessa va ser heretada dels temps indoeuropeos. El seu equivalent en la mitologia romana era Aurora («Eos» és un cognat del llatí «Aurora» i del vèdic Ushas), i en la mitologia etrusca Thesan. L'aurora va passar a ser associada en la religió romana amb Matuta, més tard coneguda com a Mater Matuta i també associada amb els ports marítims.

Tenia un temple en el Fòrum Boario. El 11 de juny es celebra la Matralia en aquest temple en honor de Mater Matuta, aquest festival només és per a dones en el seu primer matrimoni.

[edita] Representació

En la Ilíada d'Homer (viii.1, xxiv.695), la seva toga groga està brodada o teixida amb flors (L'Odissea vaig veure.48). Amb dits sonrosats i braços daurats, era representada en atuells com una dona sobrenaturalment bella, coronada amb una diadema i amb llargues ales blanques d'ocell. Eos és la icona original a partir del que es van imaginar els àngels cristians, doncs no havia imatges disponibles en la tradició hebrea, i els àngels perses eren desconeguts a Occident.

Cinquè de Esmirna la representava exultante en el seu cor sobre els resplandents cavalls (Lampo iFaetonte) que llençaven del seu carro, entre les Hores de brillant pèl, pujant l'arc del cel i espargint espurnes de foc (1.48).

[edita] Epítets

Amb freqüència se l'associa amb l'epítet homèric Rododáctila (‘de sonrosats dits’), si bé Homer també la crida Eos Erigenia:

• La més brillant de les estrelles va aparèixer, Eósforo, que gairebé sempre anuncia la llum de l'Aurora que aviat surt (Eos Erigenia). — L'Odissea 13.93

També empra aquest epítet Hesíode:

• I després d'aquests Erigenia (‘que neix aviat’) va engendrar l'estavella Eósforo (‘que porta l'aurora’) i les brillants estrelles amb les quals el cel està coronat. — Teogonía 378-382.

Per tant Eos, precedida per l'estrella del matí, és considerada l'origen de totes les estrelles.

[edita] Amors

Eos era lliure amb el seus favors i va tenir molts consorts, tant entre la generació dels titanes com entre els mortals més bells. Amb Èol, el guardià dels vents, va tenir a tots els vents i estrelles. La seva passió pel tità Orión no va ser corresposta. Eos va segrestar a Céfalo, Clito i Titono perquè fossin els seus amants.

Titono

Titono va ser el seu consorte més fidel, del divan del qual la imaginaven aixecant-se els poetes. Eos va demanar que a Titono li fos concedida la immortalitat, però va oblidar demanar l'eterna joventut. Titono va viure per tant per sempre però es va fer més i més ancià, convertint-se finalment en un grill.

Titono i Eos van tenir dos fills, Memnón i Ematión. Memnón va lluitar al costat dels troians en la Guerra de Troia i va ser mort. La seva imatge amb Memnón mort sobri els seus genolls, com Tetis amb Aquil·les, va ser la icona que va inspirar la Pietat cristiana.

Céfalo

Eos va segrestar a Céfalo quan estava caçant. Algunes fonts diuen que aquest va refusar ser infidel a Procris, la seva esposa; unes altres que va tenir una relació amb Eos durant algun temps i que aquesta li va donar tres fills, però que llavors va començar a enyorar a Procris, provocant que una contrariada Eos li enviés de tornada amb ella, maleint-los. Céfalo va matar a Procris per accident algun temps després al confondre-la amb un animal mentre caçava: Procris, una esposa gelosa, estava espiant-li.

En el més restrictiu món helénic, Apolodoro, un poeta grec posterior, afirmava en una anècdota més que un mite, que el seu vergonyós abandó va ser un suplici per a Afrodita, qui la va trobar en el divan amb Llauris (Biblioteca 1.27).