Micalet

De Viquipèdia

Aquest article tracta sobre el campanar de València. Per a altres significats, vegeu «Miquelet».

Torre de la catedral de València anomenada popularment el Micalet

El Micalet, o Miquelet, és el nom que rep popularment el campanar de la Catedral de València, i ha estat durant anys un dels principals símbols de la ciutat de València. El seu nom és una derivació del de la campana principal, Miquel, que amb la fonètica local ha esdevingut Micalet, nom amb el que vertaderament es coneix a la torre. Durant molts segles fou anomenat Campanar Nou o Campanar de la Catedral, per diferenciar-lo del Campanar Vell, una torre de planta quadrada i de factura romànica, ubicada en el carrer de la Barxilla.

[edita] Història

Una placa col·locada a la base de la torre ens parla dels seus orígens: “Aquest campanar fonch comensat en lany de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Jesuchrist MCCCLXXXI, reynant en Aragó lo molt alt senyor rey en Pere. Estant de bisbe en València lo molt alt en Jaume, fill del alt infant en Pere e cosin germà del dit rey” . Inicià l’obra el mestre picapedrer Andreu Julià, fins que en 1396 un terratrèmol va interrompre les obres, encara al primer cos de la torre. Al 1402 dirigeix l’obra Josep Franch, mestre d’obres de la Seu, i al 1414 s’encarrega Pere Balaguer, constructor també de les Torres de Serrans a la mateixa ciutat. En 1425 es dona per acabada la construcció faltant el remat final, que mai arribaria a construir-se, una agulla projecte d’Antoni Dalmau. Al seu lloc es faria una estructura de fusta que subjectava la campana de les hores, substituïda entre 1660 i 1736 per una espadanya de pedra què és la que roman avui. Tenia una elegant cresteria calada que li servia de corona, que va ser arrasada al segle XVIII, sent substituïda primer per una barana de fusta i en el segle XIX per una barana metàl·lica fins la restauració de 1983, realitzada sense respecte als testimonis arqueològics conservats fins aquell moment en la mateixa terrassa i que ara estan exposats a la Casa del Campaner.

[edita] Característiques i funcions

Inicialment era una torre exempta, unida a la Seu a finals del segle XV al perllongar-se la nau central. Té accés per una portada angular adornada amb arquivoltes i un pas cobert amb curioses voltes nervades. La torre del Micalet és d’estil gòtic català, amb una decoració sòbria, bàsicament els prismàtics contraforts de les arestes i les primes motllures que senyalen els diferents nivells dels pisos. Té forma de prisma octogonal, amb un perímetre i una altura iguals: 58’80 metres. Hi ha al seu interior una escala helicoide de caragol amb 207 escalons de pedra, des d’on s’accedeix a l’interior dels diferents pisos i a la terrassa superior. El primer pis o cos és massís excepte al lloc de l’escala. Al segon cos trobem l’antiga “Presó” o Asil de la Catedral, de planta octogonal i amb sostre de volta. Al tercer cos hi ha una sala semblant, però més gran, coneguda com a Casa del Campaner, i al quart i últim cos la Sala de les campanes, amb set finestres des d’on pengen les 11 campanes, i una vuitena que dona llum a l’escala. Finalment, des de la terrassa, on trobem la campana de les hores i la dels quarts, es pot veure una magnifica perspectiva de la ciutat de València, sobretot del centre històric.

Les campanes del Micalet van ordenar la vida civil i religiosa de la ciutat de València des del segle XV fins a vora el segle XX, però històricament la torre ha servit per a més coses que com a simple campanar. La segona planta era el lloc on s’acollia als refugiats de la Seu, i des d’ella es feien les fumades, que amb les nombroses torres que hi havia al llarg de la costa valenciana s’avisava del perill de pirates i turcs. Al segle XIX avisava de l’entrada i sortida de naus del port de València, i des de sempre les seues vistes han impressionat els visitants de la ciutat, deixant constància en alguns escrits, com ara Víctor Hug, o la descripció que al 1792 feia el botànic Antoni Josep Cavanilles de l’horta de València vista del de dalt la torre.

[edita] Les Campanes

El Miquel és la campana principal, que dóna nom a la torre. És la que dóna les hores, es va fondre al 1532, i pesa 10.997 quilograms, la més gran encara en ús de tota la Corona d'Aragó. El Sant Vicent Ferrer és la campana dels quarts, pesa 724 kg. i és de 1736. Ambdues són a l’espadanya del campanar.

Ja a la Sala de Campanes en trobem onze des del primer moment de la construcció de l’edifici. En temps medievals parlaven de els cinc senys i les sis morlanes; en temps més recents de les cinc grans i els sis tiples. Aquestes són les utilitzades per als diversos senyals diaris, festius, de mort i extraordinaris. Per als vols, no obstant, és costum antiga utilitzar sols les cinc grans. La més antiga és la Caterina (512 kg.), de 1305, fins ara la més antiga en ús de tota la Corona d'Aragó, mentre que la més nova és la Violant (409 kg.), de 1735. Els altres tiples són l’Eloi (260 kg.), l’Úrsula (307 kg.), de 1438, la Bàrbera (767 kg.), de 1681, el Pau (767 kg.), de 1489 i l’Arcís (2.047 kg.) de 1529. De les grans, el Vicent (1.740 kg.) és de 1569, l’Andreu (2.047 kg.) de 1604, el Manuel (2.500 kg.) de 1621, el Jaume (3.075 kg.) de 1429 i la Maria (3.590 kg.) de 1544.

És de notar la manera peculiar d’anomenar-les, que sols coincideix, en un parell de casos, amb les inscripcions: s’hi afegeix "el" o "la" davant el nom de la campana, segons es tracte d’un personatge femení o masculí, sense posar-hi cap altre adjectiu. Es tracta d’un dels conjunts més nombrosos de campanes gòtiques de tot l’Estat, amb dues de majúscula gòtica (la Caterina i el Jaume) i cinc de minúscula gòtica, l’Úrsula, el Pau, l’Arcís, el Vicent, l’Andreu i la Maria, a les quals cal afegir el Miquel.