Procle
De Viquipèdia
- Aquest article tracta sobre el filòsof grec. Vegeu Sant Procle pel patriarca de Constantinoble, o Procle de Pozzuoli pel màrtir.
Procle (Constantinoble 412 d.C. - Atenes 458 d.C.) fou un filòsof neoplatònic, contemporani de Plutarc. Fou el cap de l'escola platònica d'Atenes, i un dels darrers representants de la filosofia grega i, alhora, del neoplatonisme.
Procle, nascut en una família important de magistrats juristes, es feu aviat filòsof. Va ser, tant en la seva filosofia escrita com en la vida pràctica, un home devot, entregat en cos i ànima a ideals religiosos. Celebrava cada mes les cerimònies de la Gran Mare, era atent als dies nefastos de la religió egípcia, que admirava, i feia desdejuni el darrer dia de cada mes, entre d'altres pràctiques religioses.
Tot i que la seva filosofia, en general, és poc original, de fet conté elements teològics i filosòfics no presents en Plotí (el fundador de l'escola neoplatònica). La seva obra consisteix generalment en resums, summes i comentaris; és a dir, l'estil d'escriure era extremadament ordenat, detallat i sistemàtic. En tot cas, actualment gran part de les seves obres són, en l'estat actual de conservació, escrits inacabats, resums incomplets.
Un mètode habitual en la seva filosofia és la utilització del mètode euclidià i de la reducció a l'absurd. Concretament, Procle utilitza la reducció a l'absurd per tal de negar certes tesis, i, a partir d'aquesta negació, afirmar la validesa de les contràries; per exemple, per a demostrar la trascendència de l'ésser, anterior a les coses materials. "Doncs, per a que una cosa sigui bona i bella, cal que existeixi, abans que aquesta cosa, la idea de la bondat i la bellesa", diu en els seus escrits.
Una diferència entre Plotí i Procle és la necessitat de la pregària. Plotí nega que la pregària sigui imprescindible, i afirma que l'ànima pot arribar a la salvació per sí sola, sense necessitar l'ajut de Déu; i Procle afirma, tant l'existència inequívoca de Déu, com l'absoluta necessitat de la pregària, i de l'ajut de la divinitat, per a la salvació. A més, Procle afirma (com ho faran molts segles després Calví i Lúter) que Déu no està obligat a salvar a tothom, i que aquest pot, pel motiu que desitgi, escollir no salvar a una determinada persona. Per això, el savi de Constantinoble afirma la importància de mantenir la pregària, tot i que aquesta no asseguri del tot la salvació.
Hom pot llegir, en la filosofia de Procle, el seu "himne a Déu", en el que descriu a la divinitat com a una "entitat trascendent a tot, indescriptible en paraules". Aquest himne és un exemple de la seva personalitat com a escriptor de la majoria de les seves obres.
Procle ha tingut una influència significativa en la filosofia occidental, tot i que sovint de manera indirecta. L'obra de E.R. Dodd's Elements of Theology, del 1933, va revifar l'interès per l'obra de Procle en l'època moderna.