Rithmomachia

De Viquipèdia

Rithmomachia (o també, Arithmomachia, o el joc dels filòsofs) és un joc de taula europeu. Les primeres descripcions del joc que es coneixen són del segle XI. El nom significa “La batalla dels nombres”.

Es desconeixen els orígens del joc. Els autors medievals l'atribuïen a Pitàgores, tot i que no s'ha trobat cap informació al respecte en la literatura grega, i el primer esment conegut es de Hermannus Contractus (1013-1054).

Les diverses variacions del nom apunten cap a un origen grec, especialment perquè el grec era una llengua poc coneguda en el temps en que apareix el joc en la literatura. A més a més,el fet que el joc està basat en la teoria de nombres grega i el seu nom grec permet especular que els seus orígens es troben en la civilització grega i, potser, en les escoles de Bizanci o Alexandria.

Com s'ha dit, la primera vegada que s'esmenta aquest joc correspon al segle XI. Més concretament, al voltant de 1030, quan un monjo anomenat Asilo va crear un joc pels estudiants de les escoles monacals que illustrava la teoria de nombres de l'obra de Boeci titulada De institutione arithmetica. Les regles del joc van ser millorades poc temps després pel monjo Hermannus Contractus, per Reichenau i per l'escola de Lieja. En els segles següents, el joc es va estendre ràpidament per escoles i monestirs pel sud d'Alemanya i França. S'emprava principalment com a instrument educatiu tot i que, gradualment, els intel·lectuals del moment van començar a jugar-hi com a passatemps. En el segle XIII, el joc va arribar a Anglaterra on el matemàtic Thomas Bradwardine en va escriure un text. En Roger Bacon el va recomanar als seus estudiants i en Thomas More feia que els habitants de la seva obra Utopia hi juguessin.

El joc fou prou conegut per justificar l'existència en el S. XVI de tractats en llatí, francés, italià i alemany. A més a més, hi havia anuncis publics de venda de taulers i fitxes a la Sorbona.

El joc es de dos jugadors (sovint, blanques i negres) i es juga amb un tauler semblant amb els escacs, i amb unes fitxes numerades. Tant les regles del joc com les mides del tauler van variar amb el temps i alguns autors n'expliquen diverses variacions en els seus textes. En una de les versions, el joc es juga en un tauler amb vuit quadrats en el costat curt i 16 en el costat llarg. Les fitxes tenen forma de triangles, quadrats, cercles i piràmides. Cadascuna de les peces té un valor numèric. L'objectiu consisteix en capturar la piràmide i, a més, posar les pròpies fitxes de manera que s'aconsegueixi una determinada relació numèrica entre elles. Més concretament s'han de posar tres o quatre fitxes de manera que es satisfaci una relació aritmética, geomètrica o harmònica (això correspon a les mitjanes o proporcions de Pitàgores).

Una de les característiques del joc és que el joc de les blanques i les negres no és simètric. Tot i tenir les mateixes fitxes, les numeracions diferents de les fitxes impliquen possibilitats de capturar fitxes i de guanyar la partida diferents.

El joc rivalitzava en popularitat amb els escacs, però es va deixar de jugar a partir del S. XVII.

[edita] Referències

The Philosopher's Game, Ann E Moyer, University of Michigan Press, ISBN 0-472-11228-7
Das mittelalterliche Zahlenkampfspiel, Arno Borst, ISBN 3-8253-3750-2