Tarasco

De Viquipèdia

Els tarasco són un grup lingüístic amerindi, també anomenat purépecha “gent que té peix”. Els asteques els deien michuaque, però reberen el nom de tarasco, que deriva del nom que ells donaven als espanyols, tarascues “els qui es casen amb les nostres dones”.

Taula de continguts

1 Territori i demografia
2 Costums
3 Història
4 Enllaços

[edita] Territori i demografia

Ocupen la major part del Michoacán (en nahuatl, “Lloc de pescadors”), però va constituir un imperi que dominava bona part de Guerrero, Guanajuato (en purépetxa “Turó de les granotes”), part de Querétaro (en purépetxa “La Grand Ciutat”),i part de Jalisco, tot i que no va arribar a la costa del Pacífic. El 1997 la seva llengua tenia uns 130.000 parlants.

[edita] Costums

Imatge:Tarasca2.jpg

Dones tarasco

El governant tarasco, conegut com el calzontci, tenia la seva capital a Tzintzuntzan, ciutat fonamentalment administrativa, vora el llac Patzcuaro, al centre de Michoacan, que ocupava una zona de 7 km² amb una població de 235-30.000 perfsones, que potser arribaren a les 100.000 a l’arribada dels espanyols. Tzintzuntzan era dominada per una plataforma sobre la qual hi havia cinc estructures de temple anomenades yacata, molt diferents de les piràmides maia i asteca, que tenien construccions de fusta on es practicaven rituals i cerimònies, i amb túnels on guardaven els tresors i enterraven els sacerdots; eren dedicades a Curicaueri, que es representava a la terra a partir dels calzontzin “senyor de les innombrables cases o pobles”.

Adoraven al foc, representat en els figuretes dels petámuni (grans sacerdots) que s’oferien al seu déu principal, Curicaueri (“el gran cremador”), déu del sol i del foc, que gaudia d’un foc perpetu sempre flamejant. La seva major deesa era Cuerauáperi, deesa de la fertilitat humana i del terre. Les cerimònies religioses incluïen sacrificis humans, particularment presoners de guerra. Tot i així, els asteques els consideraven chichimeca (“bàrbars del nord”), i afirmaven provenir del lloc mític Chicomoztoc (“Lloc de les set coves”). Descrits per Vasco de Quiroga, la seva societat era formada per estrats diferents en els àrees específiques de Tzintzuntzan: nobles, guerrers, sacerduts i comuns, que eren enterrats nus. Feien estàtues d’argila que indiquen el status social per la roba i guarniments que duien. Determinades peces de roba eren determinats a estrats socials diferents, com les armes, barrets dorsals i plomes.

[edita] Història

Llur expansionisme els va fer xocar amb els mexica, cosa que els portà a guerres que es cobraren moltes vides, però que no donaren la victòria decissiva a cap dels dos bàndols. La priemra expedició espanyola que penetrà al seu país fou dirigida per Cristóbal de Olid el 1522, però després de sis mesos fou rebutjat pels nacionals. El carrer cazonci, Tzintzicha Tangaxoan, fou executat per Nuño de Guzmán el 1530, qui va penetrar a Michoacán amb 20.000 homes, tot arrabassant i robant als indígenes. Va cremar 800 pobles i va fer molts esclaus, i finalment aturà l’expedició per ordre dels Oïdors de l’Audiència. Els missioners franciscans hi arribaren el 1525, seguits pels agustins el 1537. El jutge reial Vasco de Quiroga, que esdevindrà el primer bisbe de Michoacán el 1538, fou el considerat com el gran protector dels tarasco. El 1540 va traslladar la capital de Nueva Galicia a Patzcuátaro i abandonaren Tzintzuntzan, que restarà despoblada. El 1540-1541 el franciscà Jerónimo de Alcalá escriví Relaciones de las ceremonias y ritos y población y gobierno de los indios de la provincia de Michoacán, la millor descripció informativa sobre la seva vida i cultura. Els missioners prepararen diccionaris i gramàtiques per a la seva llengua, a diferència d’altres idioms de Mesoamèrica. La primera gramàtica impresa d’una llengua ameríndia fou l’Arte de la Lengua de Michoacan (1558) de Maturino Gilberti. Durant el periode colonial mantingueren una identitat cultural mixta al nivell de les viles, molt centrat en les esglésies, hospitals i confraternitats. Han sobreviscut com a grup identificable a Michoacan, on encara es parla la llengua a molts pobles, i on destaquen en la manufacturació del coure, la fusta, els teixits, la terrissa i els vernissats. El 1813 molts d’ells ajudaren al p. José Maria Morelos en la revolta contra el poder colonial, tot i que fracassà.