Benutzer:Aerocat/Projekte/Temp3
aus Wikipedia, der freien Enzyklopädie
 |
Dieser Artikel ist in der Entstehung und noch nicht offizieller Bestandteil der freien Enzyklopädie Wikipedia.
Sollten Sie über eine Suchmaschine darauf gestoßen sein, bedenken Sie, dass der Text noch unvollständig ist und Fehler oder ungeprüfte Aussagen enthalten kann. Wenn Sie Fragen zu dem Thema haben, nehmen Sie am besten Kontakt mit dem Autor auf. |
gleichzeitig ein spezieller königlicher Veguer zur Ausübung der Rechtsprechung über die Landbevölkerung eingesetzt, was bis 1304 die Einrichtung von sechs Hauptsitzen der Justizverwaltung nach sich zog
1304: Les vegueries Francesc Roca. 26.09.2005
L’organització territorial de l’espai català més antiga de la que es té notícia és, segons l’historiador i geògraf Pau Vila (1881-1980), la divisió en vegueries de 1304. Les vegueries eren els territoris dirigits pel veguer, un administrador-delegat nomenat directament per la Corona, amb funcions governatives i judicials. Les vegueries de 1304, depenents del rei de Catalunya-Aragó seguien, en certa forma, la geografia dels vells comtats nascuts als Pirineus, que tenien extensions i densitats molt diferents.
Eren 18: les vegueries de Ripoll, Camprodon, Camarasa, Pallars, La Reial (Sant Pau de Seguries), Berga, Manresa, Osona, Besalú, Girona, Barcelona-Vallés, Vilafranca, Tarragona, Montblanc, Cervera, Lleida, Tàrrega i Tortosa. Les vegueries de les valls dels Pirineus eren petites, la de Tortosa i l’Ebre era molt gran. En aquell mateix temps, les vegueries depenents directament del rei de Mallorca eren cinc: el Rosselló, el Conflent, la Cerdanya, i les dues que sortien de la divisió en dues parts de l’illa: la Ciutat de Mallorca i la Part Forana. La divisió en vegueries, amb múltiples reordenacions internes, ha tingut una llarga durada.
El 1716, la monarquia absoluta que suprimí les quatre Generalitats, suprimí, també, les vegueries. Per raons pràctiques, però, hagué de dividir administrativament el territori. En sortiren, a l’antic Principat, 12 corregiments, que, segons Pau Vila, i gràcies a la intervenció de geògrafs com Francesc Ametller o Josep Aparici, responien força a la realitat de la societat. En canvi, les províncies de 1814 no han respost a les necessitats d’una societat molt dinàmica, i molt complexa. El 1937, la Generalitat aprovà l’organització de l’espai català en nou vegueries (dites, també, «regions»), que fou anul·lada el 1939.
Vegueria.- Territori a què s'estenia la jurisdicció d'un veguer. A Catalunya, a mesura que el poder reial s'anà imposant a les jurisdiccions feudals, les vegueries augmentaren en nombre, que era de deu a la fi del s XII, i acabaren instaurant-se a tot el Principat com a demarcació bàsica de la seva administració territorial. Així, en el pas dels ss XIII al XIV, el territori dependent de Jaume II de Catalunya-Aragó era dividit en les vegueries de Tortosa, de Tarragona (o de Tarragona i el Camp), de Montblanc, de Barcelona (amb la sotsvegueria del Vallès), d'Osona (o de Vic i Osona), de Berguedà (o de Berga i Berguedà, poc després sotsvegueria dependent del veguer de Manresa), de Bages (o de Manresa i Bages, amb la sotsvegueria de Moianès, que després passà a dependre de Barcelona), de Vilafranca del Penedès (amb la sotsvegueria d'Igualada, que el 1381 passà a dependre de Barcelona), de Girona, de Besalú (poc després sotsvegueria dependent del veguer de Girona), Camprodon, de la Ral (poc després sotsvegueria dependent del veguer d'Osona), de Ripollès (o de Ripoll i Ripollès, poc després sotsvegueria dependent del veguer d'Osona), de Lleida (amb la sotsvegueria de Balaguer), de Tàrrega, de Cervera (amb les sotsvegueries d'Agramunt i dels Prats de Rei), de Ribagorça (desapareguda al mateix s XIV), de Pallars (poc després sotsvegueria dependent del veguer de Lleida) i de Camarasa (incorporada el 1396 a la de Lleida, que passà a anomenar-se de Lleida, Pallars i Camarasa); i el territori continental dependent de Jaume II de Mallorca, en les vegueries de Rosselló (amb la sotsvegueria de Vallespir), de Conflent (o de Vilafranca de Conflent, amb la sotsvegueria de Capcir) i de Cerdanya (amb les sotsvegueries de Baridà i de Ribes, aquesta dependent més endavant del veguer de Camprodon). Durant l'edat mitjana aparegueren, encara, les vegueries d'Urgell i de Balaguer i, a partir del s XVI , la vegueria d'Agramunt (que comportà la desaparició de la d'Urgell) i la sotsvegueria de Lluçanès. Amb la divisió de la Cerdanya entre les monarquies hispànica i francesa com a conseqüència del tractat dels Pirineus (1659), la vegueria de Puigcerdà perdé l'Alta Cerdanya (amb la qual fou constituïda la vegueria de Cerdanya amb centre a Sallagosa). Les vegueries incorporades a la monarquia francesa (Cerdanya, Vilafranca de Conflent i Capcir, Rosselló i Vallespir) perduraren fins a la Revolució Francesa (1790); la resta desaparegué amb la Nova Planta (1716) i serviren de base per a la nova demarcació corregimental. A Mallorca, les demarcacions dels dos veguers (el terme de la ciutat de Mallorca i el conjunt de termes forans) no prengueren mai el nom de vegueria, per tal com representaven una divisió original de l'illa. Les vegueries sorgiren igualment a Occitània; així, la Fenolleda fou (igualment fins el 1790) una vegueria dependent de la senescalia de Carcassona.
