Estral
De Biquipedia
l'Estral ó astral (d'o latín DEXTRALE) ye una aina de fustiada, picada y treballo d'a fusta en cheneral, consistent d'una fuella ó tozuel de fierro u azero de ripa asmolada enchascato á l'alto d'un astil de fusta.
Autualment son empregadas tipicament ta trallar arbols ó picada, encara que en o pasato eban estau empregadas á sobent como á armas de guerra ó cazata, dende ro neolitico, abiendo-se desembolicato prou modelos diferenz d'estrals de guerra y belas ta estar arrulladas. Es bomberos fan serbir estrals ta espaldar puertas ó finestras ta dentrar ent'es edifizios cremanz. Bi ha esportes que n'empregan en o suyo batir, como en o caso d'es aizcolaris d'o País Basco, ó es arrulladors d'estrals esportibos.
Es orichens istoricos d'as estrals s'han de mirar segurament en a preistoria. Piedras de silex talladas talment con forma d'almendra u altras de diorita u basalto polidas per uno u es dos cantos suyos, yera furtament afixadas ent'un astil de fusta con un ligallo estreito, cheneralment en posizión perpendicular (formando bel anglo reuto) con o palo. Probablement istas primeras estrals només serbiban como á armas en a luita contra d'altras personas u animals salbachers. Fendo relazión con ista primitiba funczión d'as estrals, se troban encara güei estrals-martiello en es paises nordicos d'arquiteutura semilar ent'as astrals modernas, pero que eban funczión ornamental dica no fa guaires añadas. Erenzio linguistico d'as estrals de piedra neoliticas ye que en basco o nome d'a estral ye muito parexito a harri que sennifica cantal, piedra.
En a Edat de Bronze yeran fabricadas de fierro ó cobre de forma parellana ent'as neoliticas. As estrals de cobre yeran ligadas ent'un palo igualment que las més antigas, meyant esberlas e una asa que las eba de mantener chunidas enta l'astil. Persas y echipzians n'eban feto ir de fierro e bronze como á armas, perque se n'han trobato exemplos á belas tombas faraonicas y altras amanixen representadas á pinturas. También estioren empregadas per es pueblos prehelenos tal como s'ha amostrato en es chazimientes de Troya.
Es griegos no en fazioren guaire faina, pero t'es romans estiore una arma entaltada aintro d'es exerzitos, es cuals l'empregoren como á equipamiento t'as tropas ausiliars e como á distinctibo d'es lictors, es cualos n'eban portiato de dos cantos aintro d'as suyas fasces. Estiore, á més, arma d'es chermanos y d'es francos e durantes de tota ra Alta Edat Meyana estiore un arma muito empregada per gran parti d'es exerzitos europeyos á mientres que manteniba parellanidaz abundantas con as ainas d'o mesmo nome. Dende finals d'o sieglo XIV l'eboluzión d'as estrals de guerra portiore-las ta desiñanzas més elaboradas que no pas las unas de treballo, cullendo ra forma d'una astral de dople canto en o caso d'as primeras que gosaba á enarbrar-se á l'alto d'un astilo més semilar ta l'uno d'una lanza, enzantant-se á ixes tiempos ra epoca á on estioren empregadas més que més como ras alabardas. Á redols d'a segunda meidat d'o sieglo XVII deixore d'estar una arma popular d'entre es exerzitos de tierra, e quedore només reculatada ent'as batallas nabals, á on dica bien dentrato ro sieglo XIX se continore fendo-la marchar. Ixa forma peculiar yera clamada estral d'abordamiento.
