Circ de la Safor

De Viquipèdia

La Safor
Altitud:	1.013 m
Latitud:	38° 51' 39 N
Longitud:	0° 15' 11 W
Posició GPS cim:	{{{GPS}}}
Situació:	La Safor-Vall d'Albaida (País Valencià)
Serralada:	Serra de la Safor
Primera ascensió:	{{{Primera ascenció}}}
Ruta normal:	Des de l'Orxa, pel PR-V 42
Muntanya - Muntanyes del món - Alpinistes

El Circ de La Safor és una espectacular muntanya valenciana de 1013 m d'altura, a escassos 12km de la ciutat de Gandia, entre les poblacions de l'Orxa i Vilallonga, a cavall entre les comarques de la Vall d'Albaida i la Safor, a la que li dona nom.

Es troba emmarcada per les serres de La Safor, de l'Albureca, d'Ador i de Gallinera. Als peus del circ corre el riu d'Alcoi o Serpis.

L'espectacular forma de graderia amb imponents cresteries del Circ de la Safor recorda els circs glaciars que podem trobar als Pirineus.

[edita] Singularitats geològiques

El Circ de la Safor, tant pel tipus i edats de les roques, per les seves estructures i per les edats dels principals esdeveniments geològics, pertany a les Serralades Bètiques i dintre d'elles a l'anomenat Prebètic Nordoriental o Extern, que s'estén des de la costa meridional de la Safor fins a les proximitats de Villena, passant pel Benicadell, Serra d'Agullent, etc.

Aproximadament, té una forma de ferradura oberta cap al Nord, amb una longitud màxima d'uns 2,4 km (de Sud a Nord, fins al riu) i una amplària màxima d'uns 2 km (d'Oest a Est).

Des del cim (1.013 m s.n.m.) fins a la base de la Pedrera Gran (200 m) hi ha un desnivell superior als 800 m, amb un fort pendent amb un valor mig d'un 44 %, valor que, en la part més alta, especialment entre els 750 m i el cim augmenta de forma espectacular, acostant-se a la vertical, contribuint a donar una espectacular grandiositat a aquest paratge excepcional.

L'estructura de la Safor és una falla inversa per la qual les dolomies de l'interior del Circ i les dolomies i calcàries de les crestes de la part més alta, que són molt rígides, plenes d'esquerdes i molt permeables, s'han corregut cap al Nord sobre les margues grogues que són roques molt plàstiques (molt deformables), i impermeables.

Les peculiars propietats mecàniques d'aquests dos paquets de roques ens proporcionen l'explicació de com es va poder formar aquest espectacular circ: no és un cràter, ni una caldera, ni té gens que veure amb fenòmens volcànics. Tampoc és d'origen glacial (encara que la seva forma recordi vagament la dels circs glaciars).

[edita] Fauna

La riquesa faunística d'aquest lloc és molt alta a causa de la confluència en un espai no molt gran de diferents ecosistemes (parets rocoses, secans, cultius de cítrics, riu, etc.) i a la moderada pressió antròpica sobre ells.

[edita] Vegetació

Es tracta de la típica vegetació de muntanya mediterrània: arbres i arbustos en general perennifolis i escleròfils, és a dir, de fulles petites, dures i sovint espinoses, per a estalviar aigua al llarg del període estival. L'estructura de la vegetació varia segons la seva localització, podent distingir diversos estadis de degradació, depenent de l'acció dels incendis en aquests últims anys, així com de la seva situació en solana o ombria.

Així, a causa de l'acció dels repetitius incendis forestals ocorreguts en la zona, és escassa la seva vegetació arbòria. Únicament algunes pinades de pi carrasquer (Pinus halepensis) de poca extensió, juntament amb algunes agrupacions d'exemplars joves de carrasca (Quercus rotundifolia) que, de forma dispersa apareixen pel paratge, ens recorden el que en altres temps serien extenses formacions boscoses. Menys abundant és el freixe de flor (Fraxinus ornus), arbre caducifoli de fulles compostes, que prefereix els ambients humits i ombrejos.

Entre els arbustos abunda el llentiscle(Pistacia lentiscus) i la cornicabra (Pistacia terebinthus). La cornicabra és un arbust botánicament pròxim al llentiscle però caducifoli, el seu nom es deu a unes agallas que produïx en forma de banya. Altres arbustos també abundants són l'enebre (Juniperus oxycedrus), la coscolla (Quercus coccifera), l'aliaga (Ulex parviflorus), arbust fortament espinós i amb flors d'un color groc intens que donen color al paisatge invernal; el bruc (Erica multiflora) de fulles reduïdes i flors de color rosa pàl·lid i el margalló (Chamaerops humilis), única palmera autòctona de la Península Ibèrica. A la primavera destaquen en el paisatge les grans flors blanques o roses de les jares (C. albidus, C. salviifolius, C. monspeliensis). Entre les plantes aromátiques, majoritàriament de la família de les Labiades, són abundants el romaní (Rosmarinus officinalis) o la farigola (Thymus vulgaris). Altra espècie interessant és la sabina (Juniperus phoenicea).