País Valencià

De Viquipèdia

La pàgina està protegida de modificacions per part d'anònims per a tractar el vandalisme. Si vos plau, debatiu qualsevol proposta de canvi a la pàgina de discussió.

El País Valencià és un país d'Europa i de la Mediterrània situat a l'est de la Península Ibèrica. Hui dia és una comunitat autònoma d'Espanya amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, i és reconegut com a nacionalitat en el seu Estatut d'Autonomia. S'estén entre el riu Sénia a Vinaròs i fins a Pilar de la Horadada, un poc més enllà del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i 518 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca i de les Columbretes, són també d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental.

Els seus orígens es remunten en l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Dénia, i part de Múrcia. Després del desmantellament del Regne en 1707 pels Decrets de Nova Planta del rei Felip el Socarrat, i dels frustrats intents d'aconseguir l'autogovern durant les acaballes del segle XIX i les primeries del XX, en 1982 finalment obté l'autogovern amb un Estatut d'Autonomia que ha estat reformat en 2006.

Administrativament limita a l'oest amb Castella - la Manxa i l'Aragó, al sud amb Múrcia, i al nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,5 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (785.732 hab.), Alacant (310.330 hab.), Elx (209.439 hab.), i Castelló de la Plana (163.088 hab.).

Taula de continguts 1 Història 2 Llengua 3 Divisió administrativa 3.1 Províncies 3.2 Comarques i regions 4 Geografia 4.1 El relleu 4.2 Hidrografia 5 Economia 6 Demografia 7 Diada nacional 8 Cultura i tradicions 9 Esports 10 Festes 11 Gastronomia 12 Vegeu també 13 Enllaços externs

Història

Article principal: «Història del País Valencià».

De la Prehistòria, s'ha constat la primera presència humana a les terres valencianes prop de l'any 40000 aC, amb deixalles dels neandertals a la Cova Negra (Bellús), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena). De l'Època Antiga, es considera el País Valencià com a bressol de la civilització ibera, els quals s'hi assenten a partir de l'any 5000 aC de procedència no aclarida del tot, si bé se sap que eren de raça semita. Aquest poble duia un intens intercanvi comercial i cultural amb tartessos, grecs, i cartaginesos, i culminarien amb el seu esplendor prop del segle V aC, com reflexa la seua expressió artística, la més coneguda dels quals és la Dama d'Elx.

Les guerres entre cartaginesos i romans acabaren amb la civilització autòctona, el resultat del qual fou el sotmetiment de tot el litoral valencià a l'autoritat de Roma a principis del segle III aC. L'origen de la vertebració del País Valencià sorgeix durant la romanització, al voltant de la fundació de Colònia Valentia (València) a l'any 158 aC i de Colonia Julia Illici Augusta (Elx) al segle I aC, i les divisions provincials de la Ilercavònia, al nord, l'Edetània, al centre i la Contestània, entre el Xúquer i el Segura, basant-se en l'anterior presència de pobles ibers.

Després de la desintegració de l'Imperi romà, des de principis del segle VII fins les primeries del VIII gran part del territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo, i l'altra part, des de Dènia fins a Cartagena estigué sota dominació de Bizanci primer, i del Regne de Tudmir després amb centre a Oriola. El pacte d'Abd al-Aziz amb Tudmir en l'any 713 permetè l'entrada dels àrabs a la Península, amb la qual hi comença una de les etapes més importants del País Valencià, l'època de l'al-Àndalus. Malgrat que aquesta època encara no està suficientment estudiada i constitueix un dels períodes més foscs de la Història del País Valencià, és generalment acceptada la importància de la influència de la seua cultura i la seua llengua sobre la cultura valenciana actual, que van fer del Xarq al-Àndalus un dels indrets més cults d'Europa.

No obstant això, l'origen directe i més remot de País Valencià d'hui dia és principalment vinculat amb la fundació del Regne de València, de caràcter feudal: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es fèren repoblacions amb colons cristians d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. A l'any 1304 el Regne s'estèn fins a Oriola per la Sentència de Torrelles, i ja estava provist d'un estatus políticament independent amb els Furs de València des de l'any 1261, i la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.

Després del prestigi econòmic, social i cultural al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una presió cada vegada més creixent del centralisme castellà. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantela el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies.

Durant el segle XIX el País Valencià amplia les árees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arrós, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola. Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.

Llengua

Per a més informació, vegeu l'article principal de llengua valenciana

El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a llengua pròpia de la Generalitat Valenciana des del 1983 amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, i també pròpia del País Valencià des del 2006 a l'Estatut d'Autonomia. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya.

Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya. L’excepció van ser les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà. La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.

Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del valencià és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de recolzament polític. Aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.

Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valenciano-parlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.

Divisió administrativa

El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.

Províncies

Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà seccesionar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol.

Finalment, en la divisió provincial espanyola de Javier de Burgos, en 1833, el País es divideix en les províncies d'Alacant, Castelló, i València. Aquesta divisió només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Al territori històrica del regne de València s'hi afegiren les poblacions castellanes de Villena i Saix a la província d'Alacant, i de la comarca de la Plana d'Utiel a la província de València, i aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat.

Comarques i regions

Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937.

No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va superditar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el Consorci de les Comarques Centrals del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana.

Regions del País Valencià:

• Comarques del Nord.
• Comarques de l'Interior.
• Comarques del Túria-Xúquer.
• Comarques Centrals.
• Comarques del Sud.

Per a més informació vegeu les comarques oficials, la llista de municipis, o l'article sobre l'història de la comarcalització del País Valencià.

Comarques del País Valencià

Alacantí · Alcoià · Alcalatén · Alt Maestrat · Alt Millars · Alt Palància · Alt Vinalopó · Baix Maestrat · Baix Segura · Baix Vinalopó · Camp de Morvedre · Camp de Túria · Canal de Navarrés · Comtat · Costera · Foia de Bunyol · Horta Nord · Horta Oest · Horta Sud · Marina Alta · Marina Baixa · Ports · Plana Alta · Plana Baixa · Plana d'Utiel · Racó · Ribera Alta · Ribera Baixa · Safor · Serrans · València · Vall d'Albaida · Vall de Cofrents · Vinalopó Mitjà

Geografia

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m; també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m).

El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.

Hidrografia

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al·lòctons, com també ho són el Millars i el Túria. Tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Xaló-Gorgos, l'Algar, l'Amadorio, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.

Economia

Vegeu l'article principal d'Economia del País Valencià.

El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis.

En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10'5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i la taxa d'atur es va situar en el 10'5%. En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2002 el 56'8%, per bé que les diferències per gènere son força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algunes multinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, amb un 12%.

Demografia

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.

D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.

En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme.

Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencia hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres.

Poblacions amb més de 50.000 hab. País Valencià 4.692.449 hab. Localitat València Alacant Elx Castelló Torrevella Oriola Torrent Gandia Benidorm Sagunt Alcoi Elda Paterna Població 796.549 319.380 215.137 167.455 84.348 75.009 72.660 71.429 67.492 61.823 60.931 55.571 54.560

Font: Institut Valencià d'Estadística, 2005.

Diada nacional

• 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València. Vegeu Diada Nacional del País Valencià.
• 25 d'abril: aniversari de la derrota a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural, i cívic, malgrat que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.

Cultura i tradicions

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu.

Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia.

De la conquesta feudal, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts.

Entre les tradicions culturals podem citar-ne:

• Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
• Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
• Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
• L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.
• L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
• La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals com les Danses o la jota.
• La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.
• Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
• La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).

Esports

L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, fins a tal punt que hi ha jugadors professionals i una selecció valenciana de pilota que participa en les competicions internacionals més importants. Aquest esport es practica en més de huit modalitats distintes, bé al carrer o bé en un trinquet. Durant les partides és típic que el públic es trobe gairebé envaint l'espai de joc, i un o dos marxadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de "blaus" o de "rojos", els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaires, juntament amb el blanc, del que solen ser els pantalons i les espardenyes. La pràctica i el coneixement d'aquest esport està augmentant des que se'n retransmeten partides per TV i els nous instituts d'educació mitjana han de comptar amb canxes de joc adients.

Un altre dels esports més característics és la colombicultura, o els coloms esportius, que es començà a practicar especialment a partir de la dècada dels 20 del segle XX, estenent-se per tota Espanya, en què s'entrena una raça pròpia de colom, el gavatxut valencià. També és tradicional el joc de la petanca, sobretot a les zones rurals.

Pel que respecta als esports de masses, el motociclisme és una altra de les pràctiques tradicionals considerades com a esportives, del que es disposa del Circuit de Xest on es disputa el "Gran Premi Comunitat Valenciana". L'esport més popular, com a quasi tot el planeta, és el futbol. Al País Valencià existeixen equips importants de futbol, principalment el València CF, Vila-real CF, Llevant UE (el més antic, fundat en 1909), Elx CF, Hércules CF, Castelló CF i el CE Alcoià. Un altre dels esports olímpics en què es destaca és el bàsquet, amb els equips Pamesa València i Etosa Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és el handbol, on s'hi van recollir importants i nombrosos títols, amb equips ara desapareguts com BM Altea o Colpisa Alicante, i en la divisió d'honor del qual, actualment, més de la meitat dels clubs femenins són valencians.

Festes

• A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
• Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
• La Magdalena, a Castelló de la Plana.
• Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
• Fogueres de Sant Joan, a Alacant
• El Misteri d'Elx
• La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
• La Muixeranga a Algemesí
• Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.

Gastronomia

• Begudes

Mistela - Cafè-licor - Herbero - Aiguardent - Absenta - Casalla - Orxata - Barrejat

• Menjars
  • Arrossos

Arròs a la paella - Arròs a banda - Arròs i costra - Arròs al forn - Arròs amb fesols i naps - Arròs negre - Arròs a la pedrada - Arròs caldòs

• • Altres

Fideuà - Putxero - Albergínies farcides - All i pebre - Coques de dacsa - Coca de tonyina - Bollit - Sang amb ceba

• Postres i piscolabis
  • Dolç

Arnadí - bunyol - Coca de llauna - Delícies d'Elx - Panellets - Torró - Almojàbenes o monjòvenes - Pastís de moniato - Carabassa al forn - Carabassat - Arrop i tallaetes - Mona - Flaons - Fartons - Coca celestial - Tonya o pa socarrat

• • Salat

Rosquilletes

• Altres

Allioli

Vegeu també

• Denominacions del País Valencià

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: País Valencià

• País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
• Govern Valencià
• Diari Oficial de la Generalitat Valenciana
• Arxiu Històric Electoral del País Valencià
• Web oficial de Turisme
• Cercador Pais Valencià
• Estatut del País Valencià
• Llei d'ús i ensenyament del valencià