Dòsia
De Viquipèdia
Dòsia és una micronació fictícia creada per l'escriptor Raimon Esplugafreda a la seva obra Hem nedat a l'estany amb lluna plena.
Taula de continguts |
[edita] Fitxa tècnica
- Sup: 10km².
- Capital: Dòsia.
- Llengua oficial: català.
- Població: 200 o 300 hab. (70% dosos, 30% no-dosos).
- Forces armades: Policia Exterior (integrada majoritàriament per no-dosos). No se’n tenen dades exactes.
- Religions: cristiana catòlica.
[edita] Descripció física i situació geogràfica:
Aquesta fictícia micronació, desconeguda oficialment, està situada a la frontera entre Espanya i Andorra, en una vall tancada i gairebé aïllada dels Pirineus que s’enclava dins la capçalera de la Vall Ferrera (comarca catalana del Pallars Sobirà), propera al port de Boet, que comunica Espanya amb França.
Tot i que Dòsia pugui semblar un país fictici sorgit de la ploma de l’escriptor Raimon Esplugafreda, no ens consta que la seva existència pugui ser del tot negada. Malgrat això, no hi ha gaires testimonis que en puguin donar fe a causa, sobretot, de l’anomenada Llei del Silenci que impera en aquest país.
Segons les descripcions que féu Raimon Esplugafreda en la seva aventura , només es possible d’accedir a Dòsia a través de l’anomenat congost de Sarri, tot i que pocs coneixen aquesta via perquè es creu que el congost és pràcticament infranquejable. No consta a cap guia, i l’única referència escrita és un article que fou publicat en un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya l’any 1933. És de difícil accés perquè està ple de passos estrets (calen cordes i un bon equip per a poder-los passar) i escurçons a les ribes (cal dur sèrum per a picades). L’altre forma d’accedir a aquest petit país pirinenc és a través de l’ascensor que salva la cinglera que hi ha sota la roca de Vacamorta (fronterera amb Andorra), justament a uns 500 metres a l’esquerra del desnivell.
És segurament un dels pocs països del món sense cap representació diplomàtica a l’exterior. La PE s’encarrega de tota tasca externa que afecti dosos o no-dosos a l’estranger.
[edita] Història
La fundació de Dòsia data de mitjans segle XIX, quan el prohom Ramon Ferrer –un home que passava dels dos metres d’alçada- i tres amics més i les seves respectives mullers –totes de més d’un metre noranta-van decidir d’instal·lar-se en un inaccessible racó de les muntanyes pirinenques que fos pràcticament invisible a ulls del món.
El seu objectiu era el d’aconseguir una raça d’homes de més de dos metres d’alçada, i per aquest motiu extremaren les precaucions per a salvaguardar l’existència d’aquell minipaís de gegants. Aquelles quatre famílies tingueren fills de més de dos metres, però d’altres no superaren les expectatives d’alçada, fet que motivà que Ramon Ferrer decidís de continuar l’experiment dictant que només podrien tenir fills aquells matrimonis formats per un home de més de dos metres i una dona de més de metre noranta. Tant l’home com la dona tindrien –d’aquesta manera- plens drets polítics, és a dir, fruirien de la plena ciutadania de Dòsia. Per contra els homes i dones que no fossin d’aquelles alçades podrien viure també a Dòsia, podrien casar-se entre ells, però mai disposarien de permís per casar-se amb dosos de ple dret –ells serien no-dosos- i, evidentment, de cap dret polític.
La llei no ocasionà gaires conflictes perquè tothom tenia algun germà o germana que no era dos, fet que impedia que l’assemblea legislativa perjudiqués la vida dels no-dosos. La Policia Exterior es fundà, gràcies sobretot, a l’ajut dels no-dosos, que realitzen encara missions a l’exterior perquè ells no criden tant l’atenció per la seva alçada.
El matrimoni consumat entre un dos i un no-dos porta –per llei- la pèrdua de la condició de ciutadania per part del dos, fet que ha estat popularment rebutjat com a denigrant. La majoria de fugides del país són causa d’aquest fet. I és per a això que des de llavors es dictà la Llei del Silenci, encara vigent.
[edita] Població
A Dòsia hi ha un percentatge major de dosos (70%) que no pas de no-dosos (30%), encara que les relacions entre ambdues comunitats són del tot cordials i amistoses.
[edita] Sistema polític
Dòsia és una república aristocràtica, on la majoria de dosos controlen la política i l’administració de l’Estat des de fa generacions segons la importància de llur llinatge. Els descendents dosos de Ramon Ferrer i les altres tres famílies fundadores de Dòsia poden formar partits polítics, però per a entrar al Govern i a les sessions de l’assemblea els cal superar un marge de 100 afiliats per partit. Les principals famílies doses dirigeixen aquests partits polítics i les corresponents eleccions, en les quals escullen president i govern. Tot i així, en les sessions parlamentàries –que es celebren en assemblea els diumenges, en un prat vora el llac- només hi poden participar els dosos –els únics amb dret a vot-, mentre que els no-dosos no tenen cap dret a sufragi. Tanmateix, si així ho volen, sí que poden assistir a aquestes sessions com a públic (en un espai apart, separat del dels dosos). El cert és que, en general, els no-dosos no hi assisteixen gaire perquè no hi tenen cap interès.
En l’època en què Raimon Esplugafreda visità Dòsia (estiu del 1980) només sabem que arribaven als 100 afiliats dos grans formacions polítiques: d’una banda el Partit Científic (PC)–presidit per Adrià Ferrer-, en aquell moment en el Govern, i de l’altra el seu rival i contrincant ideològic, el Partit Moralitzador (PM) -presidit per Aristòtil Montaner-.
El PC i el PM han estat –gairebé sempre- els dos partits més nombrosos, i s’han anat succeint intercaladament en el poder. En podríem caracteritzar llur ideologia segons les tendències progressistes i liberals del Partit Científic i les conservadores i cristianes del Partit Moralitzador –molt influït pel catolicisme dels seus membres.
L’escàndol que afectà la família d’Adrià Ferrer arran la fugida de Dòsia del seu fill Galileu amb la no-dosa Afrodita Bor i una suma total de cinc quilos d’or sostrets del Tresor Públic determinà la caiguda política i posterior fugida del país del candidat del PC, que es traslladà a l’estranger amb la seva esposa per tal de cercar els fugitius. El vot de confiança de l’Assemblea de Dòsia i les noves eleccions decidiren una àmplia victòria del PM d’Aristòtil Montaner, que fou proclamat nou President amb majoria absoluta i encara ara exerceix el càrrec en l’actualitat.
Cal dir, doncs, que la històrica tendència de torns de partit a Dòsia s’ha trencat des de fa unes quantes legislatures.
A diferència dels darrers governs d’Adrià Ferrer, el Partit Moralitzador d’Aristòtil Montaner ha estat més partidari d’un aïllacionisme exterior més acusat, si cal, que el de l’anterior executiu. El PM, en el Govern des de la fugida de Ferrer, ha retallat segurament tota activitat exterior, reduint a mínims els efectius de la Policia Exterior i promocionant les activitats internes d’autosubsistència i autarquia nacional, amb una menor dependència de l’or per a fomentar l’estalvi i l’esperit de treball de la població activa, en especial entre la joventut. La seguretat i la mateixa supervivència de Dòsia són prou importants com per a evitar que es detectin activitats de qualsevol tipus des de l’aire, sigui des d’avions o per satèl·lits, per tal que de nit és quan més es procura apagar els llums de tots els domicilis i de dia es treballa sota el camuflatge de la massa boscosa que ofereixen els pins.
[edita] La Llei del Silenci
Per tal d’evitar que es conegui l’existència de Dòsia a l’exterior l’anomenada Llei del Silenci castiga amb la pena de mort tots els familiars d’un fugitiu de primer o segon grau. Ells són els ostatges de la Llei del Silenci. Això frena en sec qualsevol intent de fuga amb molta eficàcia, motiu pel qual no ha estat mai aplicada cap sentència. La Llei també especifica que qui fracassa en l’intent i deixa familiars a Dòsia no rep pràcticament cap càstig, però si no hi ha familiars que puguin ser condemnats a mort aleshores rep la pena màxima el fugitiu que intenta escapar.
[edita] La Policia Exterior
Aquest cos d’èlit forma la gairebé totalitat de les forces armades de Dòsia. Si bé està controlat pel Govern i els dosos, la majoria dels seus agents pertanyen a la categoria de no-dosos. Opera dins i fora de l’Estat i realitza missions d’una formalitat administrativa a banda i banda de la frontera, sobretot a Andorra, que és on disposa de més efectius. S’encarrega de la tramesa de material de primera necessitat (i contraban) dirigit a Dòsia via Andorra, però també de la cerca i captura de persones que puguin representar una amenaça per a la integritat i la seguretat doses, en perfecte acompliment de la Llei del Silenci. Suposem que el cos és també l’encarregat d’executar les sentències de pena de mort vigent s Dòsia, però pel que sembla no se n’ha hagut d’executar mai cap fins a la data. No cal dir que la PE és totalment desconeguda del Govern andorrà i del Govern espanyol, perquè és una policia secreta.
[edita] Economia i Moneda
La moneda oficial de Dòsia és el dor. Cap altra ha tingut mai validesa legal, encara que les oficines de canvi del país ofereixen totes les facilitats per a bescanviar pessetes o francs (ara euros) per dors, com es fa amb qualsevol altra unitat monetària estrangera.
Tanmateix el dor està força ben cotitzat, ja que s’assimila al preu de l’or que s’extreu del riu que neix a Dòsia, on hi ha una gran reserva aurífera.
Aquest inesgotable filó ha proporcionat un alt nivell de vida al país durant prop d’un segle i mig, i ara per ara cap dos o no-dos pateix atur. L’Oficina de Distribució del Treball –dirigida des del Govern- s’encarrega de donar total ocupació a qualsevol dos o no-dos que hi sol·liciti feina. Fins i tot proporciona una casa totalment equipada amb totes les comoditats domèstiques per a qualsevol parella de dosos i no-dosos que contrau matrimoni. Cada família té una casa a la base de la cinglera, excavada en la roca per quedar totalment camuflada. Només n’hi ha al nord i al sud, però no a l’est ni a l’oest. Tothom disposa d’una casa al nord –molt assolellada- per a l’hivern i d’una altra al sud –a l’obaga- per a l’estiu.
La major part dels salaris, segons experimentà el mateix Raimon Esplugafreda, ronden els 1000 dors de mensualitat, que es poden cobrar tant en bitllets com directament en quilos d’or. No cal dir que el Banc de Dòsia en té una bona reserva. De fet, Dòsia és un paradís fiscal interessant per a les inversions estrangeres, però val a dir que només els dosos gaudeixen d’aquest tipus de privilegis perquè són precisament ells els qui controlen l’economia del país.
Alguns carregaments d’or formen part de la principal exportació via Andorra, que s’efectua gràcies a l’eficient tasca de la Policia Exterior. Quan cal proveir Dòsia de qualsevol material de primera necessitat (béns alimentaris, materials de construcció) s’utilitza la pista que duu al poble andorrà de Pal pel Port Negre; per l’ascensor de Vacamorta també s’hi envien grans trameses de productes de luxe com ara xampany francès, caviar, valuoses joies o peces de vehicles de gama alta. De fet, la balança econòmica de Dòsia registra moltes més importacions que no pas exportacions, però cal aclarir que l’Estat té –a banda de la reserva aurífera- limitats recursos naturals. Les intencions de promoure una petita indústria manufacturera i una ramaderia d’autosubsistència han estat sempre els principals punts de referència del programa de govern del Partit Moralitzador, que ha incrementat en els darrers anys la producció pròpia de Dòsia per a estimular el treball dels joves.
Gran part de l’energia elèctrica que posseeix Dòsia prové del subministrament que proporciona un generador que aprofita la força de l’aigua de la base de la cinglera i el llac, i també hi està estesa una petita xarxa telefònica que es guia pels números de porta dels domicilis (uns vuit cents o nou cents, si fa no fa). El Partit Moralitzador creà -fa pocs anys- una nova Central Elèctrica per a aprofitar l’energia de l’aigua de la cascada, tot i que aquest edifici corre el risc de ser visible des de l’aire.
[edita] Comunicacions
Per descomptat la xarxa de carreteres és mínima, però permet que hi circulin alguns vehicles oficials del Govern o de la Policia Exterior. Dòsia, evidentment, no disposa ni de ports ni d’aeroports.
[edita] Turisme i lleure
Dòsia no disposa, efectivament, d’atractius monumentals d’interès. No en va es tracta d’un país força jove. Tampoc existeix, que es sàpiga, cap infraestructura turística d’alta muntanya com les existents a la veïna Andorra. El país és secret i poques persones en poden entrar o sortir, tot i que els paisatges de l'Alt Pirineu són un excel·lent marc d’activitats d’aventura per als dosos i no-dosos.
Gran part dels joves dosos i no-dosos acostumen a assistir a les activitats de lleure esportiu i cultural que patrocina el Govern i que a l’estiu acostumen a anar des de concerts a l’aire lliure fins a balls o pràctiques de natació al llac, mentre que a l’hivern es promouen l’esquí nòrdic i l’escalada.
