Disseny gràfic
De Viquipèdia
Branca del disseny orientada a la composició d'imatges i textos per a la comunicació d'un missatge. Els missatges dissenyats poden canalitzar-se a través de diversos mitjans, tant impresos com digitals, com ara materials impresos, pel·lícules, animació, gràfica aplicada a productes, envasos, roba o senyals d'informació.
El disseny gràfic es remunta a l'origen mateix del llenguatge escrit, però és cap al segle XIX quan tingué una entitat pròpia.
Entre les principals especialitzacions destaquen el disseny editorial, el disseny d’identitat corporativa, el disseny digital, o el disseny d'envasos o packaging.
 |
 |
 |
 |
El principi fonamental és oferir un missatge clar, sense deixar d'aportar els aspectes secundaris. Per això el dissenyador utilitzarà recursos com l'ordre, l'equilibri, el color, el contrast, l'èmfasi, el moviment, els motius repetitius, la proporció, la proximitat, el ritme, la textura, la unitat i l'espai en blanc entre d'altres.
Taula de continguts |
[edita] Història del disseny gràfic
El disseny gràfic no comença a identificar-se com a tal fins a finals del segle XIX, però el trobem latent en les pintures rupestres del Paleolític i en el naixement del llenguatge escrit en el tercer mil·lenni aC. El llibre de Kells és un exemple primerenc de disseny gràfic, amb una estètica que seria acceptable fins i tot avui. Es tracta d'una Bíblia manuscrita profusament il·lustrada, realitzada per monjos irlandesos del segle IX dC.
La introducció dels tipus mòbils per Johannes Gutenberg va fer els llibres més barats de produir, augmentant la seva difusió. Els primers llibres impresos (incunables) van marcar el model a seguir fins al segle XX. El disseny gràfic d'aquesta època es coneix com Estil Antic (especialment la tipografia que els primers tipògrafs van usar) o Humanista, com l'escola filosòfica predominant de l'època.
Després de Gutenberg, el disseny gràfic va ser una evolució gradual, sense canvis significatius, fins que a la fi del segle XIX, especialment a Gran Bretanya, es va fer un esforç per crear una divisió clara entre les Belles Arts i les Arts aplicades. Entre 1891 i 1896, la impremta Kelmscott de William Morris va publicar alguns dels productes gràfics més significatius del Moviment d'Arts i Oficis (Arts and Crafts), i va fundar un lucratiu negoci basat en el disseny de llibres de gran refinament estilístic, venent-los a les classes pudents com objectes de luxe. Morris va demostrar que existia un mercat per als treballs de disseny gràfic, establint la separació del disseny pel que fa a la producció i les belles arts. El treball de la impremta Kelmscott està caracteritzat per la seva recreació d'estils històrics, especialment medievals.
[edita] segle XX
El disseny de principis del segle XX, igual que les Belles Arts del mateix període, van establir una reacció contra la decadència de la tipografia i el disseny de finals del segle XIX. El símbol de la tipografia moderna és la tipografia de pal sec, inspirada pels tipus industrials de finals del segle XIX. Destaquen Edward Johnston, autor de la tipografia per al Metro de Londres, i Eric Gill. Jan Tschichold va plasmar els principis de la tipografia moderna en el seu llibre de 1928, New Typography. Més tard va repudiar la filosofia que exposa en aquesta obra, qualificant-la de feixista, però va continuar sent molt influent. Tschichold, tipògrafs de la Bauhaus com Herbert Bayer i Laszlo Moholy-Nagy, i El Lissitzky són considerats els pares del disseny gràfic com el coneixem avui dia. Van ser pioners en les tècniques de producció i en els estils que s'han anat usant posteriorment. Avui, els ordinadors han alterat dràsticament els sistemes de producció, però l'enfocament experimental que van aportar al disseny és més rellevant que mai.
El disseny gràfic es va modernitzar mentre guanyava aplicacions i reconeixement. L'economia americana de després de la II Guerra Mundial estava en voga i es produïa la necessitat d'una gran quantitat de disseny gràfic, aplicat a la propaganda i a l’embalatge. Molts emigrants alemanys de la Bauhaus van ser protagonistes d’aquests fets.
Noms notables en el disseny modern de mitjans de segle són Adrian Frutiger, dissenyador de les tipografies Univers i Frutiger; i Josef Müller-Brockmann, important cartellista dels anys cinquanta i seixanta. La reacció a la cada vegada major sobrietat del disseny gràfic va ser lenta però inexorable. Els orígens de les tipografies postmodernes es remunten al moviment humanista dels anys cinquanta. En aquest grup destaca Hermann Zapf, que va dissenyar dues tipografies avui omnipresents: Palatino (1948) i Optima (1952). Desdibuixant la línia entre les tipografies amb serifa i les de pal sec i reintroduint les línies orgàniques en les lletres, aquests dissenys van servir més per a ratificar el moviment modern que per a rebel·lar-se contra ell. Una fita important va ser la publicació del First things first 1964 Manifesto, que era una forma més radical de disseny gràfic, criticant la idea del disseny en sèrie, de baix valor. Va inflenciar de manera determinant en tota una nova generació de dissenyadors gràfics, contribuint a l'aparició de publicacions com la revista Emigri. Un altre notable dissenyador de finals del segle XX és Milton Glaser, que va dissenyar la inconfusible campanya I Love NY (1973), i un famós cartell de Bob Dylan (1968). Glaser va prendre elements de la cultura popular dels seixanta i els setanta.
David Carson ha anat en contra de tot allò restrictiu en els dissenys moderns. Bona part dels seus dissenys per la Raygun magazine són intencionadament il·legibles, presentant una tipografia dissenyada per a produir experiències visuals en comptes de literàries.
