Faro
De Viquipèdia
Faro és una ciutat portuguesa, capital del districte de Faro, i de la regió de l'Algarve, amb prop 41.300 habitants.
És la seu d'un concelho (municipi) amb 201,31 km2 de superfície i 58.051 habitants (2001), subdividit em 6 parròquies. El municipi limita al nord i a l'oest amb el municipi de São Brás de Alportel, a l'est amb Olhão, a l'oest amb Loulé i al sud té costa del Oceà Atlàntic.
Taula de continguts |
[edita] Història
Faro, primitivament denominat Ossónoba, va sorgir pels voltants del segle VIII a.C., durant la colonització fenícia del Mediterrani Occidental. Tenia aleshores un caràcter de assentament comercial, basat en l'intercanvi de productes agrícoles, peix i minerals, situació que es va mantenir als períodes grec i cartaginès.
Al segle III a.C., temps en que Cartago i Roma lluitaven pel domini del Mediterrani, Roma envaeix la Península Ibèrica, governant-la fins el segle V d.C.
Amb els romans la ciutat perd el caràcter d'establiment comercial i transforma-se en una urbs. El desenvolupament de la ciutat corresponia a la intensa activitat comercial que l'agricultura, la pesca i la utilització del seu port proporcionaven. En aquest període, Ossónoba assoleix una gran opulència.
A partir del any 50 d.C., es forma en la ciutat una important comunitat cristiana.
Els visigots substituiren els romans en el domini de l'actual Faro el segle V.
La invasió àrab de la Península Ibèrica s'inicia l'any 711 quan Tarik travessa l'Estret de Gibraltar i venç las tropes del rei visigot Rodrigo a la Batalla de Guadalete, conquerint de seguida la capital dels visigots - Toledo. A l'any següent, Mussa Ben Nossair comanda a segona invasió, conquerint Sevilla e Ossónoba. La ciutat sofreix grans destruccions, com a conseqüència també dels efectes de varis sismes que ocorregueren en aquell temps.
La ciutat conté, en aquest període, una forta comunitat de cristians i mossàrabs, descendents dels romans i visigots. L'any 870 esclataren revoltes mossàrabs a l'Occident d'Al-Àndalus. El partit Muladí, compost por antics cristians islamitzats, els Mossàrabs (del àrab Nuss-Arabi - mig àrab), amb el recolzament de la comunitat cristiana, pren el poder, tornant-se-se independent de l'Emirat de Còrdova, por més de 50 anys.
La revolta muladí seria esclafada pel Califa Abd-Al-Rahman III.
La dinastia Omeia de Còrdova va caure l'any 1016, fraccionant-se Al-Àndalus en varis principats independents - els Regnes de Taifes. La Taifa de Santa Maria(a l'actual Faro) és governada per Abu Othman Said Ibn Harun. La ciutat passa a designar-se Santa Maria Ibn Harun.
Yusuf Ibn Tasfin comanda aleshores la invasió almoràvit, derrota les tropes cristianes i conquesta tots els Regnes de les Taifes, unificant-los de nou i sometent-los al Marroc.
Quan D. Alfons Henriques venç als almoràvits en la batalla de Ourique, es produeixen els segons Regnes de Taifes, amb el govern de la família Banu Mozaíne, en Santa Maria Ibn Harun.
En 1156 els almohades unifiquen de nou la Península, fent retornar la frontera a la Vall del Tajo.
Segueixen els tercers Regnes de Taifes, pròleg de la reconquesta cristiana.
Pocs vestigis monumentals resten d'aquella època, per contra, el període àrab va deixar una vasta obra literària, principalment poesia. Citarem alguns grans poetes de Faro d'aquell temps: Abu Al-Hassan Ibn Harun (segle XI), Ibn Al-Alam Al-Xantamari i Ibn Salih Al-Xantamari (segle XII) i Ibn Al-Murahal (segle XIII).
[edita] Període Cristià - Reconquesta
La ciutat de Santa Maria de Faaron fou conquerida, l'any 1249, per les tropes de D. Alfons III, que li va concedir dues cartes Forals. La primera, en 1266 i la segona, destinada als moros residents, en 1269.
Extramurs, es crearen els barris de la Moreria i de la Juderia. La Juderia tenia encara al segle XIX dues sinagogues.
Des de mitjans del segle XV a les darreries del segle XVII, Faro coneix un període de gran desenvolupament urbà, amb a expansió significativa de l'àrea edificada i amb la construcció d'importants edificis religiosos. Els descobriments i consegüent augment de l'activitat comercial són determinants en aquest procés d'expansió.
L'any 1540, D. Joan III eleva Faro a ciutat i en 1577 a sede de Bisbat.
En 1596, durant el període d'ocupació de Portugal per part de Castella, les tropes del comte d' Essex desembarcaren a prop de la ciutat de Faro, que saquejaren i incendiaren. La població fugí a Loulé i els anglesos van grans destrosses als principals edificis, especialment en esglésies i convents.
[edita] Divisió administrativa
Les parròquies de Faro són les següents:
- Conceição
- Estoi (anteriorment Estói)
- Montenegro
- Santa Bárbara de Nexe
- São Pedro (Faro)
- Sé (Faro)
[edita] Ensenyament
La ciutat és la seu de la Universitat de l'Algarve.
[edita] Transports
L'aeroport internacional és la porta d'entrada a l'Algarve de gran quantitat de turistes. Per autopista resta a 278 km de Lisboa i a 198 km de Sevilla.
[edita] Medi ambient
A tocar de Faro està la llacuna de Ria Formosa , una reserva natural de 170 km2; punt de parada per nombroses espècies d'aus a les migracions de primavera i tardor.
