Jordi Mata i Viadiu
De Viquipèdia
Jordi Mata i Viadiu (Barcelona, 1966) és llicenciat en Història i escriptor.
Ha estat un dels autors més joves en adjudicar-se el premi Sant Jordi de novel·la, a l'edat de 30 anys. Preferentment s'ha dedicat a tal gènere, però també ha conreat la poesia, el teatre, el relat curt i l'assaig. Ha desenvolupat una faceta de divulgador d'aspectes curiosos o poc coneguts de la història en publicacions com Serra d'Or, Sapiens i El Triangle.
Taula de continguts |
[edita] La seva obra
Prenent com a base que la intriga i el dubte governen la vida, que mai no sabem amb absoluta seguretat que succeirà en els pròxims minuts de la nostra existència, Mata edifica una trajectòria literària allunyada d'etiquetes generacionals i de modes més o menys passatgeres.
El 1985 va guanyar el seu primer premi literari, el Mecanoscrit, amb un conte, La biblioteca dels Gimó, que significava l'inici d'un període que es perllongaria fins el 1995 amb una peculiar paròdia del gènere negre, El capvespre de l'heroi, període marcat bàsicament per la irrupció del fantàstic en un món convencional i ordenat, tot entenent allò fantàstic no com quelcom vinculat a allò monstruós o terrorífic, sinó com allò que encara roman ocult en la realitat quotidiana, els aspectes obscurs de la ciència o d'un passat encara pendents de descobrir, tot i que latents en el dia a dia, que ocasionalment exploten i pertorben els esdeveniments habituals.
Dins d'aquest àmbit, les seves cinc primeres novel·les, L'espòs infernal (1990), Amors maleïts (1992), El comprador (1994), Madame Guignol (1995) i El capvespre de l'heroi, presenten unes característiques comunes malgrat la diversitat de les peripècies que es narren. A més del plantejament d'un enigma que és la clau de la història, que condiciona i afecta la vida dels protagonistes de cada llibre, el temps i la mort, i sobretot els intents d'enganyar-los i vèncer-los, són aspectes temàtics recurrents en aquestes obres. Sobreviure accidentalment en un cos aliè i no desitjat (L'espòs infernal), indagar en una part de la memòria que se suposa heretada amb finalitats nobles però inconfessables (Amors maleïts), trobar amb fonament una via cap a la immortalitat (El comprador), habitar des de les tenebres un lloc i una època per nocions de deure i de justícia (Madame Guignol), i descobrir la fragilitat d'un teòric món real que va desintegrant-se brutalment dia a dia (El capvespre de l’heroi), són els diferents arguments que emanen d'aquesta elucubració sobre l'afany de superar la mort.
Cada obra posseeix trames i influències que les singularitzen. A L'espòs infernal, el matrimoni entès com a màxima encarnació de la confiança d’un ésser humà en un altre és envestit sense pietat; a Amors maleïts, el paper de la família com a organització tradicionalment benèfica i acollidora és esbocinat i transformat en el mirall d'una simbòlica esclavitud; a El comprador, se li dóna un tomb de rosca al mite de Faust tenint en compte coneixements científics oblidats; a Madame Guignol, una narració al voltant dels clàssics fantasmes amb una estructura que inclou contes intercalats que guien cap a la conclusió (deutora en gran part d’Els tres impostors, d'Arthur Machen), la solitud és un esperó per explorar móns nous amb un esperit adolescent però a punt de penetrar en la perspectiva adulta; i a El capvespre de l'heroi, que conté homenatges a Homer, Joyce, Proust, Conan Doyle i Unamuno, s'esbossa, concretada en la figura d'un celebèrrim detectiu, la fugacitat de la fama i la facilitat amb que l'oblit pot atrapar qualsevol.
Mata va canviar totalment de matèria el 1996 amb Reines i peons, una incursió en un realisme cru i contemporani que planteja un discurs social, l'arbitrarietat amb la que s'adjudica raó o bogeria a un individu i la impossibilitat de la llibertat. En aquesta obra també apareix per primera vegada un tema que es repetirà en posteriors novel·les: les tortuositats del poder, els seus manejos i les conseqüències de relacionar-s'hi des del desavantatge. Les múltiples cares de tal poder (polític, social i fins tot familiar) s'enfrontaran a un personatge, Alois Berchtold, un okupa amb un passat que inclou una estranya estada en un manicomi, que lluitarà per trobar un lloc en un món que ha enterrat els valors d'una època en que la utopia semblava factible. Gairebé coincidint en el temps amb Reines i peons, la breu El cor dels enemics (1995), influïda pels esdeveniments bèl·lics que aleshores afligien els Balcans, aprofundeix en el vessant realista.
Mata assoleix la seva consagració a les acaballes del 1996, quan guanya el premi Sant Jordi de novel·la amb El misteri de Berlín. En aquesta obra exhibeix dots d'historiador per barrejar amb solvència una realitat passada, construïda rigorosament, amb una ficció hereva dels films dels anys 30 i 40 pel que fa a ritme. Sobre un fons de comèdia, el relat del suposat intent de segrest de Marlene Dietrich organitzat pels nazis i en el que Hitler, Roosevelt i Hitchcock entre d'altres figurants il·lustres treuen el nas, recorda l'afany del poder per controlar qualsevol manifestació artística –en aquest cas el cinema- que li permeti difondre la seva propaganda entre les masses. Contra això, el factor atzar, encarnat en la trama per la intervenció d’un humil personatge, un extra cinematogràfic, s'alçarà com allò que permet a la humanitat una esperança, una vida lliure d'un control absolut.
En resposta a algunes reacciones irades ocasionades pel fet que el premi Sant Jordi anés a mans d'algú sense cap fama ni rellevància mediàtica, Mata escriu La compassió del dimoni, amb voluntat de sàtira, envers qui s'erigeixen en capdavanters de la veritat i àrbitres del gust. Els falsos intel·lectuals, amb la seva defensa d'uns poders que els mantenen a canvi del seu paper de pregoners, i els tertulians maniqueus i els autoproclamats gurus culturals, que distribueixen llagots o insults segons el grup editorial o el partit polític que els marca fílies i fòbies, són retratats en una trama de trets policíacs. L'obra va gunayar el premi Joanot Martorell el 1998.
La seva següent obra, La segona mort de Shakespeare, va aconseguir una unanimitat crítica positiva i un altre guardó, el premi Nèstor Luján de novel·la històrica, el 1999. Més enllà de l'anècdota principal, les teòriques relacions de naturalesa homoeròtica entre William Shakespeare i Christopher Marlowe, que explicarien per què un escrivia realment des de l'ombra allò que l'altre signava més tard i enfortia la seva fama, allò interessant d'aquest relat es troba en la revisió d'aquelles certeses que han passat de generació en generació sense suscitar discussions. Els dubtes sobre Shakespeare, que l'autor no treu del no-res i que exposa sense voler donar o negar la raó a qui sigui, només són una excusa per posar en evidència la infal·libilitat del dogma, en aquest cas el dogma històric, tan fràgil com qualsevol realitat humana. Compta amb un treball minuciós pel que fa a l'ambientació física i ideològica de l'Anglaterra de final del segle XVI i principi del segle XVII.
La següent novel·la de Mata, Una altra guerra per a Ney, no apareixerà fins el 2002, després d'un parèntesi de tres anys. L'obra s'inspira en un fet real esdevingut en un estat esclavista dels EE.UU. el 1819: un home va assegurar ser el mariscal Michel Ney, un dels lloctinents de Napoleó, quan constava que tal personatge havia estat afusellat quatre anys abans. La història d'aquesta “resurrecció”, que mai no va poder comprovar-se del tot, serveix al novel·lista per desenvolupar un discurs sobre la necessitat de les segones oportunitats que mereix qualsevol ésser humà i per denunciar la hipocresia d'una societat que valora les aparences por damunt de la llibertat individual.
El 2004 es publica En algun punt de les muntanyes d'Ararat, una obra també localitzada als EUA, però aquest cop ambientada en els temps actuals. Els discutibles límits ètics de la religió i de la televisió se sumen en un terrible exercici destinat a perpetrar un frau colossal, un rentat de cervell revestit d'espectacle visual. D'aleshores ençà, mentre es couen noves creacions en format de llibre, Mata s'ha dedicat a la seva faceta de divulgador de la història en les publicacions esmentades a l'inici.
[edita] Obra
[edita] Novel·la
- En algun punt de les muntanyes d’Ararat. Edicions 62; col·lecció El Balancí, núm. 495. Barcelona, setembre 2004.
- Una altra guerra per a Ney. Editorial Cruïlla; col·lecció Gran Angular, núm. 125. Barcelona, març 2002.
- La segona mort de Shakespeare. Columna Edicions; col·lecció Clàssica, núm. 352; novel·la històrica, núm. 17.
- La compassió del dimoni. Edicions Bromera; col·lecció L'Eclèctica, núm. 64.
- El misteri de Berlín. Edicions Bromera-Columna Edicions; col·lecció L'Eclèctica, núm. 50.
- Amors maleïts. Edicions Bromera; col·lecció Espurna, núm. 32. Alzira, València, març 1997.
- El misteri de Berlín. Columna Edicions; col·lecció Clàssica, núm. 214.
- Reines i peons. Columna Edicions-Edicions Bromera; col·lecció Moderna, núm. 82.
- Reines i peons. Edicions Bromera; col·lecció L'Eclèctica, núm. 40.
- Madame Guignol. Edicions Can Sifre; col·lecció Les Illes, núm. 2.
- El capvespre de l'heroi. Edicions Bromera; col·lecció L'Eclèctica, núm. 32.
- El comprador. Edicions Bromera; col·lecció Els Nostres Autors, núm. 26. Alzira, València, octubre 1994.
- Amors maleïts. Edicions Bromera; col·lecció Els Nostres Autors, núm. 15. Alzira, València, març 1992.
- L'espòs infernal. Edicions Bromera; col·lecció L'Eclèctica, núm. 6. Alzira, València, setembre 1990.
[edita] Narrativa breu
- Històries fora de manual. Germania serveis gràfics, s.l.; col·lecció Xúquer, núm. 1. Alzira, València, novembre 1995.
- El cor dels enemics. Ajuntament de Xàtiva. Premi del XIV L'Encobert. Xàtiva, València, juny 1995.
- Johannes Anglicus. Area de Cultura de l’Ajuntament de Mislata. Col·lecció Literatura Breu. Mislata, València, juny 1994.
- Jardí de marbre. Obra col·lectiva. Òmnium Cultural Baix Camp-Reus/Edicions El Mèdol; col·lecció Escornalbou, núm. 11. 1992.
- Narracions Biennal 91. Obra col·lectiva. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1991.
[edita] Poesia
- Episodis de la construcció d'un castell de cartes. Edicions de la Vorera, s.l.; col·lecció Fulla de paper, 1. Premià de Mar, abril 1999.
[edita] Teatre
- La picada de l'abella reina. L'orgia de Marsella. Edicions Tres i Quatre; col·lecció Teatre, núm. 42. València, octubre 1997.
[edita] Assaig
- El wagnerisme a Barcelona: instrumentalització i façana. Agrupació per al foment de la Cultura Catalana. Barcelona, març 1995.
[edita] Obra traduïda al castellà
- El misterio de Berlín. Ediciones del Bronce; col·lecció Cuadernos del Bronce, núm. 30. Premi del XXXVII Sant Jordi. Barcelona, novembre 1998.
[edita] Premis literaris (selecció)
- 1999 Nèstor Luján per La segona mort de Shakespeare
- 1998 Joanot Martorell de narrativa per La compassió del dimoni
- 1996 Sant Jordi per El misteri de Berlín
- 1995 Ciutat d'Alzira per Reines i peons
- 1994 Baltasar Porcel per El cor dels enemics
- 1994 L'Encobert per El cor dels enemics
- 1994 Ciutat d'Eivissa per Madame Guignol
- 1991 Antoni de Bofarull per Nemrod
- 1990 Premi especial per la Pau i els Drets Humans del IX Certamen Poètic Juvenil del Club d'Amics de la UNESCO de Barcelona.
- 1985 Mecanoscrit per a escriptors inèdits fins a 20 anys (convocat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) per La biblioteca dels Gimó
