Kurt Weill

De Viquipèdia

Kurt Julian Weill (Dessau, 2 de març de 1900 - Nova York, 3 d'abril de 1950), va ser un compositor alemany d'origen jueu, posteriorment nacionalitzat estatunidenc. És principalment conegut per les seues obres per al teatre.

Taula de continguts

1 Vida i obra
2 Obres principals
3 Bibliografia
4 Per ampliar
5 Enllaços externs
6 Veure també

[edita] Vida i obra

Va nàixer al si d'una família jueva de profunds sentiments religiosos. Abans dels 20 anys ja havia compost algunes obres (el cicle de cançons Ofrahs Lieder sobre textos de Yehuda Halevi traduïts a l'alemany, un quartet de corda i una suite per a orquestra). Va estudiar composició amb Ferruccio Busoni a Berlín, on va compondre la seua primera simfonia. Tot i gaudir de cert èxit amb les seues primeres obres de maduresa pensades per a les sales de concert i influïdes per l'estil de Gustav Mahler, Arnold Schönberg i Igor Stravinski (com ara el Quartet de Corda op.8 o el Concert per a violí i orquestra de vent, op.12), Weill va mostrar un interès creixent vers la música escènica. Les seues obres per al teatre i les seues cançons van ser molt i molt populars entre el gran públic a l'Alemanya de finals dels anys 1920 i principis dels 1930. La música de Weill va guanyar-se l'admiració de compositors com Alban Berg, Alexander von Zemlinsky, Darius Milhaud i Stravinski, però també va rebre crítiques, per exemple de Schönberg - que després es va desdir - i d'Anton Webern.

Va conèixer l'actriu Lotte Lenya el 1924 i es va casar amb ella dues vegades: el 1926 i el 1937 després d'un divorci en l'any 1933. Lenya va posar tot el seu empeny en la música del seu espòs, i després de la mort d'aquest va desplegar una gran activitat per tal de difondre la seua obra, creant amb aquest propòsit la Kurt Weill Foundation.

Cartell de L'Òpera dels tres penics

L'obra més popular de Weill és L'Òpera dels tres penics 1928 (potser una traducció al català més entenedora fóra L'Òpera dels quatre xavos), amb llibret de Bertolt Brecht. Està basada en una comèdia de John Gay, The Beggar's Opera. En L'Òpera dels tres penics es troba la cançó més cèlebre de Weill, "Mack Navalla" ('Die Moritat von Mackie Messer'). La col·laboració amb Brecht, després de grans èxits, va acabar l'any 1930 per diferències polítiques. Segons Lenya, Weill va comentar que era incapaç de "posar música al manifest del partit comunista".

Weill va deixar Alemanya l'any 1933. Havia estat assenyalat per les autoritats nazis, en ser un destacat compositor d'origen jueu. Membres del partit nacional-socialista van organitzar escàndols en diverses representacions de les darreres obres de Weill, com per exemple en l'estrena de Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny (Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagonny). No va tenir una altra opció, així que va marxar a París, on va treballar de nou amb Bertolt Brecht (després d'un projecte fallit amb Jean Cocteau) - en el ballet Els set Pecats Capitals. El 1934 va acabar la Simfonia núm. 2, la seua darrera obra purament orquestral, que va ser estrenada a Amsterdam i Nova York per Bruno Walter.

El 1935 va emigrar als Estats Units. Els Estats Units havien esdevingut el seu somni, el seu idil·li amb la democràcia i el món lliure; així que n'esdevinguè ciutadà l'any 1943. Quan va albirar el port de Nova York a l'horitzó, Weill va deixar el seu passat alemany enrere. Creia que la major part del seu treball anterior havia de ser destruït, i molt rarament i amb renuència va parlar i escriure alemany, amb l'excepció de les cartes als seua pares, que havien fugit a Israel.

Tot i que la major part de les obres americanes de Weill es consideren inferiors a les de la seua etapa alemanya, els seus treballs per a Broadway inclouen un bon nombrer de reconeguts espectacles. Entre aquests cal destacar Lady in the Dark i Love Life, considerades com la llavor del musical nord-americà. Va col·laborar amb diversos escriptors, com ara Maxwell Anderson i Ira Gershwin, i fins i tot va compondre la banda sonora de la pel·lícula de Fritz Lang You and Me, l'any 1938. També va intentar crear un nou estil d'òpera nord-americana, que fora alhora de qualitat artística i amb èxit comercial. El més interessant exemple en aquesta direcció el constitueix l'òpera Street Scene, basada en una obra teatral d'Elmer Rice.

En els anys 1940 Weill va viure a New City (Estat de Nova York), fent freqüents viatges a la ciutat de Nova York i a Hollywood relacionats amb els seus treballs per al teatre i el cine. Va morir a Nova York el 1950 i està soterrat al cementeri de Mount Repose a Haverstraw, Nova York.

A banda de "Mack Navalla", cal destacar entre les seues cançons més famoses "Alabama Song" (de Mahagonny), "Surabaya Johnny" (de Happy End), "Youkali" (de Marie Galante), "Speak Low" (de One Touch of Venus), "Lost in the Stars", i "September Song" (de Knickerbocker Holiday).

[edita] Obres principals

[edita] 1920-1927

1920 – Sonata per a violoncel i piano
1921 – Simfonia No. 1 per a orquestra
1923 – Quartet de corda op. 8
1923 – Quodlibet. Suite per a orquestra sobre la pantomima Zaubernacht, op. 9
1923 – Frauentanz: sieben Gedichte des Mittelalters per a soprano, flauta, viola, clarinet, trompa i fagot, op. 10
1924 – Concert per a violí i orquestra de vent, op. 12
1926 – Der Protagonist, op.15 (Òpera en un acte, llibret de Georg Kaiser)
1927 – Der Neue Orpheus. Cantata per a soprano, violí i orquestra op.16 (llibret d'Yvan Goll)
1927 – Royal Palace op.17 (Òpera en un acte, llibret d'Yvan Goll)
1927 – Der Zar lässt sich photographieren op.21 (Òpera en un acte, llibret de Georg Kaiser)
1927 – Mahagonny (Songspiel) (Bertolt Brecht)

[edita] 1928-1935

1928 – Berlin im Licht Song. Marxa per a banda de música o veu i piano
1928 – Die Dreigroschenoper, L'Òpera dels tres penics (Bertolt Brecht)
1928 – Kleine Dreigroschenmusik (Petita música sobre L'Òpera dels tres penics), Suite per a banda de música.
1928 – Zu Potsdam unter den Eichen per a cor a cappella o veu i piano (Bertolt Brecht)
1928 – Das Berliner Requiem (Rèquiem per Berlín). Cantata per a tres veus masculines i banda de música (Bertolt Brecht)
1929 – Der Lindberghflug (primera versió). Cantata per a solistes, cor i orquestra. Música de Weill i Paul Hindemith sobre text de Bertolt Brecht
1929 – Happy End (Elisabeth Hauptmann i Bertolt Brecht) - Nominació als Premis Tony per partitura original
1929 – Der Lindberghflug (segona versió). Cantata per a tenor, baríton, baixos, cor i orquestra. Bertolt Brecht
1930 – Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, (Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagonny) (Bertolt Brecht)
1930 – Der Jasager (Elisabeth Hauptmann i Bertolt Brecht)
1932 – Die Bürgschaft, (Caspar Neher)
1933 – Der Silbersee,
1933 – Die sieben Todsünden, (Els set Pecats Capitals). Ballet chanté per a veus i orquestra (Bertolt Brecht)
1934 – Marie galante per a veus i petita orquestra (llibret de Jacques Deval)
1934 – Simfonia No. 2 per a orquestra
1935 – Der Kuhhandel, (El meu regne per un cavall) (Robert Vambery) (inacabada)

[edita] 1936-1950

1936 – Johnny Johnson (Paul Green)
1937 – The Eternal Road (Desmond Carter, primer, versió inacabada sobre text alemany de Franz Werfel, dirigida per Max Reinhardt)
1938 – Knickerbocker Holiday (Maxwell Anderson)
1938 – Railroads on Parade (Edward Hungerford)
1940 – Ballad of Magna Carta. Cantata per a narrador i baixos, cor i orquestra (Maxwell Anderson)
1940 – Lady in the Dark (Moss Hart i Ira Gershwin)
1941 – Fun to be Free Pageant
1942 – And what was sent to the Soldier's Wife? (Und was bekam des Soldaten Weib?). Cançó per a veu i piano (Bertolt Brecht)
1942 – Mine Eyes Have Seen the Glory. Cançó patriòtica arranjada per Weill per a narrador, cor, i orquestra
1943 – One Touch of Venus (Ogden Nash)
1945 – The Firebrand of Florence (Ira Gershwin)
1945 – Down in the Valley
1947 – Hatikvah Arranjament de l'Himne Nacional d'Israel
1947 – Four Walt Whitman Songs per a veu i orquestra (o piano)
1947 – Street Scene (Elmer Rice i Langston Hughes) - Premi Tony a la partitura original
1948 – Love Life (Alan Jay Lerner)
1949 – Lost in the Stars (Maxwell Anderson)
1950 – Huckleberry Finn (Maxwell Anderson) Inacabada.

[edita] Bibliografia

Jürgen Schebera, Kurt Weill (Rowohlt, Reinbek bei Hamburg, 2000) (alemany)
David Drew (Editor), Über Kurt Weill (Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1975) Excel·lent col·lecció de textos, incloent-hi una introducció de David Drew i textos de Theodor W. Adorno (alemany)

[edita] Per ampliar

David Drew. Kurt Weill: A Handbook (Berkeley, Los Angeles, University of California Press, 1987) (anglès)
Donald Spoto. Lenya A Life (Little, Brown and Company 1989)Very heavy on Weill history (anglès)
Lys Symonette & Kim H. Kowalke (ed. & trans.)Speak Low (When You Speak Love) The Letters of Kurt Weill and Lotte Lenya (University of California Press 1996) (anglès)