L'Orfeo
De Viquipèdia
| L'Orfeo | |
 Orfeo i Eurídice pintat per Federico Cervelli |
|
| Títol original: | L'Orfeo |
| Llengua original: | Italià |
| Gènere: | Òpera seriosa |
| Música: | Claudio Monteverdi |
| Llibret: | Alessandro Striggio |
| Font literària: | Angelo Poliziano Fàbula d'Orfeo |
| Actes: | cinc |
| Estrena: | febrer de 1607 |
| Teatre: | Accademia degl'Invaghiti de Màntua |
| Estrena Liceu: | 20 de maig de 1993 |
L'Orfeo (L'Orfeo, favola in musica) és una de les primeres obres reconegudess com una òpera, composta per Claudio Monteverdi amb text d'Alessandro Striggio pel carnaval anual de Màntua. S'estrenava a l'Accademia degl'Invaghiti a Màntua el febrer de 1607 i el 24 de febrer del mateix any al Teatre de la Cort també a Màntua, i posteriorment a Venècia el 1609. L'òpera veia el seu debut modern el 1904 en una versió de concert a París.
Monteverdi, que tenia 40 anys, era un gran expert en la composició de madrigals, molt proper als artistes florentins de la Camerata florentina i encara no s'havia detingut en la composició d'obres per a aquest naixent gènere escènic.
Després d'haver assistit a Florència a la representació d'Eurídice de Jacopo Peri, Vincenzo Gonzaga, Duc de Màntua, va sol·licitar a Monteverdi que posés música al mateix tema, basat en la fàbula d'Orfeo, l'antic mite recollit i reconstruït per Angelo Poliziano, cent anys abans.
El llibret va ser elaborat per Alessandro Striggio, permetent al compositor traçar tota una gamma d'intensitats dramàtiques. Monteverdi va entreteixir en la rica varietat de l'acompanyament orquestral formes musicals antigues i noves i va aconseguir una síntesi estilística, resum de tot el millor de la música profana vocal de la seva època.
Al contrari dels cameristas florentins, que per no cobrir les paraules, havien reduït al mínim l'acompanyament instrumental, Monteverdi se serveix d'una agrupació que per la quantitat d'instruments i la varietat dels seus timbres, planteja una revolucionària sonoritat, encara que la utilitzi en tota la seva magnitud només en pocs passatges.
En el plànol estrictament vocal les nombroses intervencions d'Orfeo anuncien ja les «àries de bravura» de l'òpera barroca italiana, amb florits ornaments, així com els cors que plasmen els trets excel·lents del madrigal de l'època en parlaments breus i concisos.
[edita] Argument
La primera part de l'òpera està plena d'alegres cors i balls, amb els apassionats soli del protagonista. Se celebren les esposalles d'Orfeo amb Eurídice, que ha conquerit el seu amor amb la dolçor de la seva música. Però, enmig de tanta alegria, un esdeveniment imprevisible introdueix el dolor: la núvia ha mort per efecte del verí d'una serp. Orfeo no dubta: anirà al regne dels morts per convèncer Plutó que li torni la vida a Eurídice. L'Esperança acompanya el protagonista fins a les mateixes portes de l'infern, on es llegeix la inscripció: Deixeu tota esperança els que entreu. Orfeo avança, i adorm amb el seu amanyac Caront, el guardià de l'infern; aconsegueix després commoure Plutó, que li permet recuperar a la seva esposa, posant com a condició que no es torni a mirar el rostre d'Eurídice fins que sigui de nou en el regne dels vius.
Orfeo dubta, de sobte, de si la seva esposa vindrà amb ell; es dóna la volta, per arribar només a veure-la desaparèixer de nou en el regne dels morts. Davant de la debilitat de l'home, davant del seu pecat, queda la solitud. Orfeo torna al món, sense la seva estimada, i el món, representat pel Cor dels esperits de l'infern, li recrimina: el que va vèncer a l'infern ha estat vençut per les seves passions; només aquell que es venci a si mateix mereix la glòria eterna. El mite grec acaba aquí: Orfeo, sol en un desert paratge de Tràcia, és destruït per unes geloses Bacants. L'heroi ha mort, i amb ell tot l'humà que representava: bellesa, noblesa, lliurament, amor.
Monteverdi introdueix la verdadera glòria de l'humà en tot el seu dramatisme al final de l'òpera. Quan Orfeo està a punt d'abandonar-se a la desesperació, el cel s'obre, i d'ell descendeix Apol·lo: Déu ve a salvar l'home. L'última escena de l'òpera és un diàleg commovedor entre Apol·lo, Déu, i Orfeo, l'home, en el qual el recrimina no per la seva debilitat, sinó que li recorda quina és la verdadera condició de la seva humanitat: Escolta'm, i tindràs alegria i vida.
