Venècia
De Viquipèdia
Venècia (en vènet Venezsia, en italià Venezia) és una ciutat del nord d'Itàlia, capital de la regió del Vèneto i de la província homònima. La seva població és de 266.181 habitants (els anomenats venecians), en un municipi de 421 km² del qual depèn la ciutat de Mestre, a terra ferma, i les illes de Murano, Burano i altres de menors.
La ciutat sorgeix sobre la llacuna de Venècia, dins el golf de Venècia, al nord-oest del mar Adriàtic. Es troba situada a una latitud de 45° 26' nord i una longitud de 12° 19' est.
Patró de la ciutat: Sant Marc (25 d'abril).
Ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Venècia és famosa pels seus certàmens internacionals com la Mostra de Cinema i la Biennal, i també per la Regata Històrica, que té lloc el primer diumenge de setembre.
Taula de continguts |
[edita] Història
D'orígens incerts, sembla que Venècia va néixer a conseqüència del flux de refugiats que, abandonant la planura del Po empesos per la invasió per part dels longobards del nord d'Itàlia el 568, es va retirar cap a les 118 illetes de la llacuna.
Situada a la frontera de l'Imperi Bizantí, va desenvolupar un fort esperit d'independència que la va portar a ser una de les ciutats estat que van formar les Repúbliques Marineres, juntament amb Gènova, Pisa i Amalfi. El cap del govern era el Dux (terme llatí; en italià Doge), teòricament elegit per a tota la vida, però a la pràctica obligat sovint a deixar el mandat a conseqüència dels resultats insatisfactoris del propi govern.
A l'època de més poder, Venècia controlava una gran part de les costes de l'Adriàtic i moltes de les illes de l'Egeu, incloent-hi Creta, i es trobava entre les principals forces comercials de l'Orient Mitjà. El territori de la república en terres italianes s'estenia fins al llac de Garda i al riu Adda. Pel que fa a la mitjana de l'època, el govern dels propis territoris fou il·lustrat i moltes de les ciutats controlades per Venècia, com Bèrgam, Brescia i Verona, van reivindicar la sobirania veneciana durant l'amenaça d'invasions estrangeres.
Des d'un punt de vista de política religiosa, la República de Venècia sempre va ser gelosa de la pròpia autonomia en el terreny eclesiàstic i es va caracteritzar per una relativa tolerància respecte a altres confessions religioses. Aquest comportament independent va posar la ciutat sovint en conflicte amb el Papat.
El 21 de novembre de 1630, el Senat de Venècia va fer un vot solemne a la Mare de Déu: si s'acabava la pesta que hi estava fent estralls, s'erigiria un temple imponent dedicat a la Mare de Déu. Segons recullen les cròniques, des d'aquell precís moment no es van tenir més notícies de víctimes de la pesta. Els venecians, doncs, van mantenir el vot i van edificar tot seguit el temple que porta el nom de La Madonna della Salute (la Mare de Déu de la Salut), en estil barroc.
Al segle XVIII Venècia era de les ciutats més refinades d'Europa, amb una forta influència sobre l'art, l'arquitectura i la literatura del seu temps. El seu territori comprenia el Vèneto, Ístria, Dalmàcia, Cattaro (l'actual Kotor, a Montenegro) i part de la Llombardia. Però després de 1.070 anys d'independència, el 12 de maig de 1797 la ciutat fou conquerida per Napoleó. El dux Ludovico Manin es va veure obligat per Napoleó a abdicar. Es va dissoldre el Consell de la República Vèneta i es va proclamar el Govern Provisional de l'Ajuntament de Venècia. El 16 de maig de 1797 les tropes franceses ocupaven Venècia.
Amb la Restauració i el Tractat de Campo Formio entre francesos i austríacs, el 17 d'octubre de 1797 es posa fi a l'Ajuntament provisional de Venècia i són cedits a Àustria el Vèneto, Ístria, Dalmàcia i les Boques de Kotor. Neix la Província Vèneta d'Àustria sota Francesc I d'Àustria, amb l'entrada dels austríacs a la ciutat el 18 de gener de 1798.
A continuació de la restauració després del període napoleònic, el 9 de juny de 1815 amb el congrés de Viena Venècia passa al Regne Llombardovenecià i el 1866 entra a formar part del Regne d'Itàlia amb un referendum esfafa on els homes que van votar anavan en cabines diferents: una pel Si i l'altra pel No. Tothom ha estat obligats votar pel SI a l'anexió.
[edita] La ciutat
Avui la ciutat estricta de Venècia està dividida en els sis districtes (sestieri) de Dorsoduro, Santa Croce, San Polo, San Marco, Cannaregio i Castello i es desenvolupa damunt un total de 118 illetes unides per 354 ponts i dividides per 177 canals (a Venècia només es dóna aquest nom als canals majors; els canals petits es diuen rii, plural de rio).
La plaça principal de la ciutat és la Piazza San Marco, una de les més belles del món, on trobem la basílica homònima, el Palau Ducal i el campanar històric. Un altre símbol de la ciutat és el pont de Rialto, amb les seves característiques botigues sobre el Gran Canal.
Altres importants monuments venecians són l'Arsenal, l'església de Santa Maria della Salute, la basílica de Santa Maria Gloriosa dei Frari o les sinagogues del Ghetto.
Els principals camins per accedir al centre històric venecià són dos: la Strada Nova i la Strada Vecia. La Strada Nova, la més recent, surt del Piazzale Roma, últim lloc transitable amb mitjans motoritzats sobre rodes, i, a través de diversos ponts (Ponte dei Scalsi, Ponte delle Guglie), arriba al pont de Rialto i a la Piazza San Marco. La Strada Vecia, si bé és més breu, serpenteja a través de calli i callette (carrers i carrerons venecians) i resulta bastant més tortuosa.
Els canals principals de la ciutat són el Gran Canal (Canal Grande) i el canal de la Giudecca. El primer talla en dues meitats la ciutat traçant una S invertida, i el segon separa el gran centre històric de l'illa de la Giudecca.
[edita] Els monuments de Venècia
Les esglésies principals són la Basílica de Sant Marc, Santa Maria Gloriosa dei Frari, San Giorgio Maggiore, Santa Maria della Salute, San Salvador, Santi Giovanni e Paolo...
Entre els museus, destaquen la col·lecció Peggy Guggenheim, el Querini Stampalia, el Museu de Ciències Naturals, el Museu Fortuny, el Palau Grassi i el Museu del Ghetto.
Podem anomenar, entre els nombrosos palaus que s'alcen a la ciutat (molts d'ells amb la façana a la riba del Gran Canal), els següents: Ca' d'Oro, Ca' Pesaro, Ca' Rezzonico, Ca' Vendramin Calergi, Ca' Venier dei Leoni, Palau Contarini del Bovolo, Palau Corner Spinelli, Palau Ducal, Palau Grassi, Palau Mocenigo i el Palau del Cinema.
De les escoles (scuola) venecianes, destaquen les "sis grans": Scuola de Santa Maria della Carità, Scuola de San Giovanni Evangelista, Scuola de San Marco, Scuola de San Rocco, Scuola de San Teodoro i la de Santa Maria della Misericordia.
Les places més pintoresques amb les seves esglésies, com la Piazza San Marco i els diversos campi de la ciutat (campo és com els venecians en diuen de les places, i San Marco és l'única piazza): Campo Sant'Angelo, Campo San Bortolo, Campo San Luca, Campo San Polo, Campo San Stefano, Campo Santi Giovanni e Paolo (amb el monument de Bartolomeo Colleoni)...
Els ponts que travessen els gairebé 180 canals i rii, entre els quals el de l'Acadèmia, el de Rialto, el dels Descalços (Ponte dei Scalsi) i el dels Sospirs (Ponte dei Sospiri).
Altres llocs interessants són l'Arsenal, el Casino, el Ghetto o barri jueu i el Lido.
[edita] Els voltants de Venècia
Altres punts dignes de ser ressenyats són les illes més distants del gran centre històric: Murano, Burano, Torcello, el Lido de Venècia i Pellestrina.
- Torcello, sovint considerada erròniament la menor de les illes de la llacuna, es pot vantar d'un ric i noble passat, tot i que avui compti amb poques desenes d'habitants. La superfície de l'illa avui dia es destina majoritàriament als conreus.
- Pellestrina delimita la llacuna de Venècia juntament amb el Lido i les penínsules de Chioggia i Jesolo.
- El Lido és una llenca de terra que s'aboca al mar. És transitable amb cotxe i es considera la zona de platja de Venècia.
- Burano salta de seguida a la vista per les seves cases de colors vius i és famosa per la producció de les seves típiques puntes de coixí.
- Murano és potser l'illa més famosa de Venècia, on es treballa el vidre de manera artística.
