Pi pinyoner
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Pineda de pi pinyer
al Parc Natural de La Breña (Andalusia) |
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
Segur
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Pinus pinea L. |
||||||||||||||||
El pi pinyoner, pi pinyer, pi para-sol, pi bo o pi ver[1] (Pinus pinea) és una espècie de pi dins la família Pinaceae caracteritzat per tenir la llavor comestible: el pinyó, ja que si bé els pinyons d'altres espècies europees de pi també es poden menjar, són molt més petits (hi ha espècies americanes amb pinyons grans que s'exploten comercialment).
És originari de la regió mediterrània.
[edita] Descripció
Arbre de fins a 30 metre d'alçada, tronc amb l'escorça d'un marró rogenc molt gruixuda, capçada en forma de para-sol. Fulles de fins a 20 cm de llarg, agrupades de dues en dues com la resta de pins autòctons. Florida de març a maig. Pinya ovoide de fins a 15x10 cm. Pinyons d'1'5 a 2 cm. Les pinyes maduren a la tardor del tercer any (els altres pins ho fan en dos anys).
Creix en garrigues, erms i dunes fixades (com a Guardamar). Es troba a tos els Països catalans fins als 1000 metres d'altitud. Prefereix terrenys silícics, sobretot sorrencs o de sauló, prop del litoral.
[edita] Usos
Molt usat en jardineria. Els pinyons necessiten molt mà d'obra, cal escalfar les pinyes per a que s'obrin. La fusta no té gaire interès.
Un altre pi, no autòcton, amb els pinyons comestibles és el Pinus edulis, originari de les muntanyes del sud-oest dels Estats Units.
