Portbou
De Viquipèdia
|
|
Dades municipals
 |
|
|---|---|
| Gentilici | Portbouenc, portbouenca |
| Població (2005) | 1.374 hab. |
| Superfície | 9,21 km² |
| Densitat (2005) | 149,19 hab/km² |
| Altitud | 28 m |
| Coordenades | 42°25'40"N, 3°9'33"E |
| Entitats de població | 2 |
Portbou és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà.
És de terreny bastant accidentat i per la seva situació, de cara al golf de Lleó, sofreix forts vents de tramuntana. En la part central del seu municipi té la cala de Portbou, on es troba la major part de la seva població. Recentment s'ha construït un port esportiu
| Entitat de població | Habitants |
|---|---|
| Portbou | 1.374 |
| Riera, la | 0 |
Taula de continguts |
[edita] História
Des de 1659, pel seu veïnatge amb el Rosselló, es va convertir en zona fronterera entre França i Espanya. En l'any 1872 es va inaugurà la línia fèrria, amb una estació internacional. La nova estació fou edificada en l'any 1929, té una gran marquesina de ferro i cristall, seguint la trajectòria de les obres de Joan Torras i Guardiola de Sant Andreu de Palomar. Fins a l'any 1934 formava part amb el municipi de Colera El terme municipal de Portbou es troba a l’extrem nord-oriental de l’Alt Empordà, a la costa, fronterer amb la comarca veïna del Vallespir i frontera estatal franco-espanyola després del Tractat dels Pirineus (1659).
El territori municipal s’estén pels confins orientals de la serra de l’Albera, al punt de contacte d’aquesta serralada amb la mar. L’extrem septentrional, divisori amb França, s’inicia a ponent al coll de Tarabaus, segueix vers llevant pel coll dels Empedrats i de Rumpisó, el Pla de Ras i el Puig de Querroig, des d’on davalla vers els colls de la Farella, dels Frares i de Belitres fins a tocar la mar per la punta del Falcó (o de l’Ocell) al sud i constitueix el límit de tramuntana de la costa empordanesa.
A migdia de la punta del Falcó, entre el cap de Portbou i la punta del Claper, es forma la gran recolzada de la badia de Portbou, al fons de la qual hi ha el poble i on desemboca l’estreta vall solcada per la riera de Portbou, que neix prop del coll dels Empedrats. La franja que ocupa el municipi de Portbou limita pel nord amb França, per l’est amb la mar i pel sud amb el municipi de Colera.
Per la seva situació geogràfica, encarada al golf de Lleó, la població és batuda amb una extraordinària violència per la tramuntana i en algunes ocasions, el vent ha arribat a tombar vagons de tren. En alguns carrers del poble, com el del Pi, el de la Plaça, o el de l’Església, a les parets de les cases, hi ha passamans de ferro on s’hi poden agafar els vianants. Si algun rècord té el poble de Portbou, aquest és el que es refereix a la velocitat del vent que hi bufa reflectit en les dades que dona el servei de meteorologia instal•lat al Puig de l’Ocell.
En el dietari de Jeroni Pujades del segle XVII ens descriu un desembarcament de Moros de Biserta, que agafaren bestiar de les muntanyes de Cervera i Portbou.
Aquesta zona era molt preuada pels pirates per l'abundor de bestiar i matèries primeres com l'oli i el vi.
Tant el castell de Querroig com el de Sant Salvador, entre d'altres, s'edificaren per mantenir els límits dels senyors i vigilar la incursió de pirates.
La vall i la cala de Portbou eren paratges deshabitats de la parròquia de Sant Miquel de Colera, i el monestir de Sant Quirze de Colera gaudia del delme del peix d’aquest litoral, almenys des del segle X. Aquests drets passaren en el 1592 al monestir de Sant Pere de Besalú, cenobi que posseïa en aquesta època els drets de les cales del terme: Portbou, les Portes, Freixa i Freixanet. Encara en el segle XVII el sector entre Sant Miquel de Colera i la frontera era totalment deshabitat i només després del 1802 l’abat de Besalú, Francesc Melcior de Rocabruna i de Taverner, concedí beneficis a la família Budellers perquè pogués establir-se aquí ( el mas Budellers es troba a la capçalera de la riera de Portbou, tres quilòmetres terra endins de la costa ). Amb aquest primer establiment és possible que a la fi del segle XVII s’hagués construït ja a la platja alguna barraca de pescadors, afavorits aquests establiments pel pas del camí veïnal que de Llançà, pel cap de Ras, menava cap a França.
A mitjans del segle XIX hi havia a la platja de Portbou 12 cases i 6 cabanyes, comptant-s’hi menys de 50 habitants i un petit destacament de carrabiners per vigilar la frontera. Pocs anys després es produirà la gran expansió de Portbou, producte de la construcció del ferrocarril. En el 1864 es féu públic l’acord hispano-francès signat dos anys abans a Perpinyà, segons el qual el punt d’enllaç ferroviari havia de ser el coll de Belitres. Aquest acord afavoria els interessos francesos que volien potenciar Portvendres en establir el traçat Perpinyà-Cerbere, mentre que l’opinió de l’altra banda dels Pirineus s’inclinava pel traçat Figueres-El Portús. Aquest últim traçat era menys costós car estalviava la construcció de túnels que s’hagueren de realitzar des de Vilajuïga fins la frontera.
El 10 de juliol de 1876 s’obrí tan sols la comunicació entre els dos trams ferroviaris dins el túnel internacional sota el coll de Belitres; el 28 d’octubre del 1877 s’inaugurà la línia ferroviària Girona-Figueres i, finalment el 20 de gener del 1878 el tren arribava a Portbou. La inauguració del tram de Figueres a la frontera i l’enllaç a Portbou amb els ferrocarrils francesos es va fer coincidir amb la data del casament d’Alfons XII amb Maria Mercè d’Orleans.
Quan es van emplaçar les vies, l’estació i els diferents serveis ferroviaris i duaners, s’hagué de construir una gran esplanada artificial de més de 22 metres d’altura. Entre aquest terraplè i el mar va créixer de seguida una important població, formada especialment pels treballadors del ferrocarril i la duana. Molt aviat també sorgiren tota mena de comerços relacionats amb el trànsit de passatgers i mercaderies.
Aquest augment de població provocà que el 1885 Portbou aconseguís la capitalitat municipal a Colera, provocant grans protestes i enfrontaments amb la població veïna que arribaren a cremar els arxius municipals al bell mig de la plaça. Després del trasllat de capital, l’any 1934, en temps de la Segona República, Colera aconseguí la segregació de l’Ajuntament de Portbou, formant-se a partir d’aleshores dos municipis independents.
Portbou, degut al seu naixement en època recent, gaudí de cases de moderna construcció i la falta d’espai urbanitzable obligà a construir-les amb dos i tes pisos a més de la planta baixa. En el 1900 la població del municipi de Portbou (amb Colera) era de 2851 habitants (dels quals ja 1845 es trobaven vivint a Portbou), nombre que augmentà a 3.796 el 1930. En aquests anys el dinamisme del poble era evident: la premsa es desenvolupava : l’Ateneu de Portbou -1931-, Destellos –1931- periòdic apolític, quinzenal de Literatura, Avisos y Noticias, la Voz de Portbou-1931-; el Casino España –1931-, el Gran Casino la Congesta –1931-, l’Orquestrina Many’s Jazz (1931), un sindicat d’oficis varis CNT (1937) i un sindicat de classe Sociedad de Camareros, la Unión Sección de Portbou.
Actualment Portbou compte amb “el Full”, publicació trimestral que compte amb la col•laboració de l’Ajuntament i la Diputació de Girona a més de molts col•laboradors forans i aliens al poble cosa que fa que sigui una acció molt ben acceptada per els seus lectors.
Al poble, s’accedeix per l’avinguda de Barcelona, venint de Colera. Molts dels carrers són estrets i sovint costeruts. Hi destaquen la Rambla de Catalunya, sobre la riera que desemboca al mar, el Passeig de la Sardana, paral•lel a la platja, en un extrem del qual hi ha situat l’Ajuntament, l’antic edifici consistorial que presenta una elegant decoració tot i que ara resta abandonat a l’espera de ser la futura seu de la fundació Walter Benjamin i altres cases decorades d’estil modernista com la Casa Herrero, actual centre cívic que alberga una sala d’actes per exposicions temporals, la biblioteca de titularitat municipal amb més de 7.000 llibres indexats, un actiu casal d’avis, i uns tallers ocupacionals.
L’església parroquial de Santa Maria es troba dalt d’un turó, fou bastida a partir de l’any 1878 per la companyia del ferrocarril, a l’esplanada de l’estació, a la part més enlairada del poble, per el servei religiós dels treballadors ferroviaris residents al poble. L’arquitecte va ser el barceloní Joan Martorell i Montells. Es tracta d’un edifici neogòtic de dimensions considerables, d’una sola nau orientada de nord a sud i dividida en quatre crugies. La façana té tres obertures apuntades amb dues columnes amb capitell cada una i dos capitells més sostinguts, una gran rosassa i decoració calada a l’intradós. L’absis, de planta poligonal, és cobert amb creueria. Sobre l’entrada hi ha una imatge de la verge sota un dosser entre dos àngels. La façana és ornada amb altres diversos relleus i figures del sol i la lluna esculpides. A cada costat del mur hi ha dos torricons octogonals acabats amb obertures apuntades i coronats amb un floró. El dibuix del teulat, que es divisa des de tota la població, és decorat geomètricament. A causa de les destrosses sofertes durant la guerra civil, amb el temps es va demanar a l’escultor Frederic Marès que refés els caps i les mans de totes les imatges de l’exterior així com la realització de la talla de la Marededéu que presideix l’altar.
El campanar és una torre de planta octogonal que té un pis superior d’arcs apuntats rematat per una gran creu de ferro. No és adossat a l’església sinó que es dreça darrera mateix i molt a la vora de l’absis.
Baixant de l’església, a la Plaça Major, hi ha una altra font de pedra datada el 1955 i decorada amb l’escut del poble: dues barques de bou al port i una corona.
Prop de l’església, entre el carrer Colera i el carrer Mercat, hi ha una placeta decorada amb la Font dels Ninots, construïda el 1922 per J. Albareda i E. Pastoret.
Davant mateix hi ha l’accés a l’estació del ferrocarril, edificada el 1929 que substituí la primera del 1870. D’ella destaquem la gran marquesina de ferro i vidre que cobreix les andanes, construïda per els tallers de Joan Torras i Guardiola (Sant Andreu del Palomar 1827 – Barcelona 1910). Torras era conegut com l'Eiffel català pel seu domini de les estructures de ferro i grans obres d’enginyeria com els mercats de Lleida, Tortosa i la Torre d'Aigües del Tibidabo. Una de les primeres obres que va sortir d’aquells tallers va ser el pont de peons de Sant Agustí a Girona.
[edita] Refugis de la guerra civil
Aquest són els refugis que s’utilitzaren durant la Guerra Civil a Catalunya construïts per l'Ajuntament republicà de cares a protegir la població de Portbou davant els bombardejos de l’aviació i vaixells franquistes. 1.- Dos dels més segurs eren els túnels ferroviaris, concretament el túnel sud en direcció a Colera i el que s’utilitzava per les maniobres dels trens d’ample de via francesa, paral•lel a l'anterior. Els ferroviaris hi van col•locar vagons que eren utilitzats per molta gent per passar-hi la nit . 2.- El túnel d’anar a Ribera Amunt. Mitjançant sacs de sorra tapaven les entrades i la gent també hi passava la nit en els matalassos que es portaven de casa. 3.- El rec que passa per l’estació de mercaderies i arriba a la ribera davant del camp de futbol, i l’altre que mor davant l’estació depuradora, també van ser utilitzats per la població. Davant d’un dels dos hi va haver una víctima mortal. 4.- Al terreny que ocupa l’edifici de l' Ajuntament, prop de la secretaria del Dispensari, tot aprofitant el traçat de la claveguera general, es va obrir un refugi protegit amb sacs de sorra. Aquest túnel travessa tota la muntanya marítima i sortia a l’entrada de la platja de les Guiules, avui dia desapareguda amb la construcció del port esportiu. En el transcurs d’un bombardeig hi va morir una persona. 5.- Un altre refugi públic es trobava al carrer Pujada, abans de la corba que duu a la Plaça Major. En un principi només tenia una boca d’entrada, després s’hi va afegir una altra entrada al costat de les escales. 6.- Al carrer Nord, tot aprofitant una cova que travessava la muntanya i sortia on es trobava l’antic escorxador davant de la platja, avui en dia Passeig Lluís Companys. Algunes cases tenien refugis privats com el que comunicava Can Milà amb Can Cadeses o el que hi havia a la "Casa de l'Alemanya" al carrer Frederic Marès. La gent, quan sentia la sirena corria a ficar-se a qualsevol d’aquests llocs o fins i tot, per manca de temps, en tenien prou amb la volta d’una escala. Tot hi això, segons diuen, els bombardejos a Portbou només van produir 6 morts.
[edita] Indrets d'interés
- La parròquia de Santa Maria de Portbou. Es va començar a construir en 1879, projectada per l'arquitecte Joan Martorell i Montells, és d'una gran nau de 20 metres d'altura i 33 de llarg, d'estil neogòtica. En el seu interior hi ha una imatge de la Verge, obra de l'escultor Frederic Marés i Deulovol.
Dolmen del Coll de la Farella
Platja Clapé
La Platja Gran
[edita] Sardanes dedicades a Portbou
Avant Foment de Portbou de Jaume Bonaterra
Encís Portbouenc de Jaume Bonaterra
Aplec a Portbou de Jaume Bonaterra
[edita] Bibliografia
Tomo 3 (2005), El Meu País, tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5570 5
