Reinhold Glière

De Viquipèdia

Reinhold Moritzovitx Glière (en rus:Рейнгольд Морицевич Глиэр, Rejngol'd Moricevič Glièr) ( 11 de gener de 1875 - 23 de juny de 1956), compositor rus d’ascendència alemanya.

Glière va ser el segon fill del fabricant d’instruments de vent Ernst Moritz Glier (1834-1896) d’Untersachsenberg (Saxònia), qui va emigrar a Kiev i es va casar amb Józefa Korczak (1849-1935), filla dels seu mestre, procedent de Varsòvia. El seu nom original, com consta en el certificat de baptisme, era Reinhold Ernst Glier. Al voltant de 1900 va canviar l’escriptura i pronúncia del seu cognom a Glière, la qual cosa ha provocat la falsa creença, establerta per L.Sabaneev per primera vegada el 1927, de l’ascendència francesa o belga del compositor.

[edita] Biografia

Glière va incriure’s a lescola de música de Kiev el 1891, on va estudiar violí amb Otokar Sevcik entre d’altres. El 1894 va accedir al Conservatori de Moscou on va estudiar amb Sergei Taneev (contrapunt), Mikhail Ippolitov-Ivanov (composició), Jan Hrimaly (violí), Anton Arenski i Georgi Konjus (harmonia). Es va graduar el 1900 havent compost l’òpera en un acte 'Terra i Cel' (basada en un text de Byron) i rebent la medalla d’or en composició. En el següent any Glière va acceptar un lloc com a professor a l’escola de música Gnesin, de Moscou. Taneev va proporcionar-li dos alumnes privats el 1902: Nikolai Myaskovski i el jove de disset anys Sergei Prokofiev, a qui Glière va donar classes a la propietat dels pares de Prokofiev, Sontsovka. Glière va estudiar direcció d’orquestra amb Oskar Fried a Berlín des de l’any 1905 fins a 1908. Un dels seus companys d’estudis va ser Sergei Koussevitzki, que va dirigir l’estrena de la Simfonia núm. 2 op. 25 de Glière el 23 de gener de 1908 a Berlín. De retorn a Moscou, Glière va reincorporar-se a l’escola Gnesin. En els següents anys Glière va compondre el poema simfònic Sireny, op. 33 (1908), la simfonia programàtica Il'ya Muromec, op. 42 (1911) i el ballet-pantomima Chrizis, op. 65 (1912). El 1913 va obtenir un lloc a l’escola de música de Kiev, que havia adquirit la categoria de Conservatori feia poc. Un anys després esdevindria el seu director. A Kiev va ser professor de Levko Revutski, Boris Lyatoshynski i Vernon Duke (Vladimir Dukelski) entre d’altres.

El 1920 Glière es va traslladar al Conservatori de Moscou, on va ser professor (de manera intermitent) fins el 1941. Boris Aleksandrov, Aram Khatxaturian, Aleksandr Davidenko, Lev Knipper i Aleksandr Mosolov van ser alguns dels seus alumnes de l’etapa moscovita. Durant uns quants anys va ocupar llocs directius en l’organització Proletkul't i va treballar amb el Comissaritat per a l’Educació del Poble . Llavors, el teatre era el centre de les seues preocupacions artístiques. El 1923 Glière va ser convidat el Comissariat per a l’Educació del Poble d’Azerbaidjan per viatjar a Baku i fer-se càrrec de la composició d’un prototip d’òpera nacional azerbaidjana. El resultat de la seua recerca etnomusicològica va ser l’òpera Shakh-Senem, considerada la pedra de toc de la tradició operística nacional Soviètic-Azerbaidjana. Ací, el llegat musical dels clàssics russos, des de Glinka a Scriabin es combina amb els cants populars i amb alguns orientalismes simfònics. El 1927, inspirat per la ballarina Ekaterina Vasilevna Gelcer (1876-1962), va compondre el ballet Krasnyj mak (La rosella roja), després revisat, per tal d’evitar les connotacions amb l’opi, com Krasnyj cvetok (La flor roja, 1955). La rosella roja va ser considerat el primer ballet rus sobre tema revolucionari. Potser aquesta va ser l’obra més famosa de Glière a Rússia. El ballet-pantomima Chrizis va ser revisat just abans que La rosella roja, en els últims anys de la dècada de 1920, seguit del popular ballet Comediants (1931, després reescrit i rebatejat com La donzella de Castella) sobre una obra de Lope de Vega.

Després de 1917, a diferència d’altres compositors russos, Glière no va visitar Europa occidental. Va donar concerts a Sibèria i altres àrees de la Unió Soviètica. Va treballas a Uzbekistan com a "promotor del desenvolupament musical" a finals de la dècada de 1930. D’aquesta època és el seu "drama amb música" Gjulsara i l’òpera Lejli va Medûnun, ambdues obres compostes en col·laboració amb l’uzbek Talib Sadykov (1907-1957). De de 1938 a 1948 Glière va ser president del comitè d’organització de l’Associació Soviètica de Compositors.

Glière va rebre moltes distincions al seu país: Azerbaijan (1934), la República Soviètica de Rússia (1936), Uzbekistan (1937) i la URSS (1938) el van nomenar Artista del Poble. El 1941 va rebre el títol de doctor honorífic en arts i ciències. També va rebre el Premi Stalin en diverses ocasions: El 1946 (Concert per a veu i orquestra), 1948 (Quart Quartet de corda), i 1950 (El genet de bronze).

Com a alumne de Taneev i membre 'asociat' del cercle de l’editar de Sant Petersburg Mitrofan Beljaev, tot indicava que Glière estava destinat a la música de cambra. El 1902 Arenski va escriure sobre el Sextet op. 1: « hom reconeix fàcilment a Taneev com a model, el que parla a favor de Glière ». No obstant, al contrari que Taneev, Glière va sentir més atracció per la tradició russa i va buscar el consell dels alumnes de Rimski-Korsakov: Ippolitov-Ivanov i Arenski. Fins i tot Alexander Glazunov va observar un "estil obstrusivament rus" en la primera Simfonia de Glière. Al final, Glière va trobar amb la tercera Simfonia (Il'ja Muromec) una síntesi entre la tradició nacional russa i un refinament impressionista. L’estrena d’aquesta darrera obra va tenir lloc a Moscou el 1912, i va ser determinant per a que el compositor obtinguera el “Premi Glinka”. La simfonia narra en quatre moviments les aventures i la tràgica mort de l’heroi rus Il’ja Muromec. Aquesta obra ha estat molt interpretada, tant a Rússia com a l’estranger, i va reportar a Glière el reconeixement internacional. Va esdevenir en una de les favorites de Leopold Stokowski, qui va fer, amb aprovació de Glière, una versió abreujada, amb una durada d’aproximadament la meitat que l’original (uns 80 minuts). L’obra gaudeix d’un llenguatge simfònic modern, una instrumentació brillant i extemnsos desenvolupaments lírics.

Tot i que Glière es va comprometre políticament amb la revolució d’octubre, després es va mantenir al marge de les disputes ideològiques que van sorgir a finals de la dècada de 1920 entre l’Associació per a la Música Contemporània i l’Associació Russa de Músics Proletaris, concentrat-se principalment en la composició. El seu llenguatge simfònic, que combina les grans epopeies eslaves amb un lirisme cantabile, està governat per una harmonia rica i colorista, colors orquestrals brillants i ben balancejats i formes tradicionals perfectes. Òbviament, tot això va assegurar l’acceptació de la seua obra tan per la Rússia tsarista com per les autoritats soviètiques, provocant vers ell el ressentiment de molts col·legues que van sofrir la punyent persecució ideològica sota el règim soviètic. Com a darrer representant genuí de l’escola musical russa prerevolucionària , quasi considerat un « clàssic vivent », Glière va ser immune a l’habitual reprotxe de "formalisme" (equivalent a "modernitat" o "decadentisme burgès"). Així, les infames purgues de 1936 i 1948 no van afectar-li.

Els concerts per a arpa (op. 74, 1938), per a soprano de coloratura (op. 82, 1943) i trompa (op. 91, 1950, dedicat a Valery Polekh), populars fins i tot a occident, han estat designats com 'música objecte per a virtuosos'. Encara desconegudes resten les seues composicions per a l’ensenyament musical, les obres de cambra i les cançons i obres per a piano de la seua etapa com a professor de l’Escola Gnesin de Moscou.

[edita] Obres principals

Obres orquestrals
- Simfonia No 1 en Mi bemoll major, op. 8 (1900)
- Simfonia No 2 en Do minor, op. 25 (1907)
- Simfonia No 3 (Il'ja Muromec) en Si menor, op. 42 (1911)
- Sireny (Les Sirenes) en Fa menor, poema simfònic, op. 33 (1908)
- Zaporoûcy (Els cossacs de Zaporozhy), poema simfònic - ballet, op. 64 (1921; interpretat només en concert)
- Na prazdnik Kominterna! (Fantasia per a la festa del Komintern), Fantasia per a banda militar i orquestra (1924)
- Marš Krasnoj Armii (Marxa de l’Armada Roja) per a banda (1924)
- Fragment Simfònic (1934)
- Geroitsheskij marš Burjatskoj-Mongolskoj ASSR (Marxa heròica per a l’ASSR Burjat-Mongòlica) C major, op. 71 (1934-1936)
- Torûestvennaja uvertjura k 20-letiju Oktjabrja (Obertura Festiva per al 20é aniversari de la Revolució d’Octubre), op. 72 (1937)
- Pochodnyj marš (Marxa campestre) per a banda, op. 76 (1941)
- Druûba narodov (L’amistat entre els pobles), Obertura per al 5é aniversati de la Constitució Soviètica op. 79 (1941)
- 25 let Krasnoj Armii (25 Anys d’Armada Roja), Ouverture per a banda op. 84 (1943)
- Pobeda (Victòria), Obertura op. 86 (1944); versió per a banda op. 86a
- Vals de concert en Re bemoll major, op. 90 (1950)
Concerts
- Concert per a arpa i orquestra en Mi bemoll major, op. 74 (1938)
- Concert per a soprano de coloratura i orquestra en Fa menor, op. 82 (1943)
- Concert per a violoncel i orquestra en Re menor, op. 87 (1946)
- Concert per a trompa i orquestra en Si bemoll major, op. 91 (1950)
- Concert per a violí i orquestra (Concerto-Allegro) en Sol menor, op. 100 (1956), completat i orquestrat per B. Ljatošynskyj
Obres vocals
- Gjul'sara, òpera, op.96 (1936, rev. 1949), coautor Talib Sadykov
- Šach-Senem, òpera, op.69 (1923-25)
- Lejli va Medûnun, òpera uzbeka, op. 94 (1940), coautor Talib Sadykov
- Cançons
- Cors
- Cantates
Ballets
- Krasnyj mak (La rosella roja) op.70 (1927, rev. 1949 i 1955 Krasnyj cvetok (La flor roja))
- Mednyj vsadnik (El genet de bronze; basat en Alexander Pushkin) op.89 (1948/49)
- Komedianty (Comediants) op. 68 (1922, rev. 1930 i 1935 com Doc Kastilii (La donzella de Castella)
- Taras Bul'ba (basada en l’obra de Nikolai Gogol) op.92 (1952)
Música de cambra
- Quartet de corda No 1 en La major, op.2 (1899)
- Quartet de corda No 2 en Sol menor, op.20 (1905)
- Quartet de corda No 3 en Re menor, op.67 (1927)
- Quartet de corda No 4 en Fa menor, op.83 (1943)
- Sextet de corda No 1 en Do menor, op.1 (1898)
- Sextet de corda No 2 en Si menor, op.7 (1904)
- Sextet de corda No 3 en Do major, op.11 (1904)
- Octet de corda en Re major, op.5 (1902)
- Duos per a diversos instruments
- Obres per a piano