Retrogradació dels planetes
De Viquipèdia
Es diu que un planeta es troba en retrogradació quan interromp el seu moviment habitual d'oest a est (observat des de la Terra i respecte al fons d'estrelles fixes) i durant un cert intèrval de temps es mou d'est a oest. El fenomen es produeix quan la Terra avança al planeta en qüestió durant la seva traslació al voltant del Sol.
La paraula planeta significa vagabund o errant i s'aplicava als astres que modificaven les seves posicions respecte a les estreles fixes. Tots gaudien d'un moviment diürn de est a oest, acompanyant a les estreles mentres es desplaçaven amb lentitud cap l'est. Els planetes ocupen una estreta banda de 8º d'amplària a cada costat de la eclíptica anomenada banda zodiacal, estant a vegades al nord o al sud de l'eclíptica. Per als grecs i els seus successors eren planetes el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Fins a 1781, molt de temps després de la revolució copernicana, cap nou planeta va ser descobert, es tracta de Urà.
[edita] Retrogradació
El Sol i la Lluna pareixien moure's d'una forma mes o menys regular, al llarg del zodíac, avançant sempre d'oest a este, però els cinc planetes viatjaven d'una forma mes irregular. Així la resta dels planetes es desplacen al llarg del zodíac d'oest a este, però tal moviment es veu interromput durant breus intervals per un moviment retrògrad d'est a oest.
El retrocés va precedit d'una pèrdua en la velocitat d'avanç fins a parar-se (planeta estacionari); després, retrocedeix fins a aconseguir una altra vegada una posició estacionaria i reprén el moviment normal d'oest a este.
Per mitjà d'una observació cuidadosa els antics van observar que els períodes entre les retrogradacions o període sinòdic i encara que variaven eren generalment 116 dies, per a Mercuri; 584 per a Venus; 780 dies per a Mart; 399 per a Júpiter i 378 per a Saturn.
La retrogradació ocupa una part mínima del moviment del planeta que normalment es desenvolupa en sentit directe. Les duracions de la retrogradació per als diferents planetes són per a Mercuri 23 dies, Venus 42 dies, Mart 73 dies, Júpiter 123 dies i Saturn 138 dies.
Bucle de Venus prop del Lleó.
La conjunció inferior D ocorre el 27 d'Agost de 1975, a les 13 hores El T.U. i correspon al dia 293 després de la conjunció superior. Els números sobre la trajectòria de Venus corresponen als dies després de la conjunció superior. El planeta va en moviment retrògrad des de C, 3 d'Agost de 1.975 (278 dies) fins a E el 16 de Setembre de 1975 (315 dies) en este cas retrograda durant 37 dies. Com està dibuixada la posició cada 10 dies és perfectament perceptible la pèrdua de velocitat a l'acostar-se a C i l'acceleració després de la fi del moviment retrògrad.
[edita] Els planetes interiors
Mercuri i Venus, els anomenats planetes interiors mai s'allunyaven massa del sol.
S'anomena elongació a l'angle mesurat des de la Terra que formen el Sol i un planeta. Mercuri té una elongació màxima amb el Sol de 23º, mentres que l'elongació màxima de Venus és de 45º.
Quan estan situats a l'est del Sol ambdós planetes interiors apareixen com a estreles vespertines, sorgint poc després de posar-se el sol per l'oest i acompanyant-lo quasi immediatament en la seva desaparició per davall de l'horitzó.
Després d'aconseguir la seva màxima elongació oriental retrograden fins a situar-se a l'oest del Sol, convertint-se en estreles matutines, apareixent poc abans de l'alba i desapareixent amb els primers rajos del sol.
Durant molts mil·lennis les antigues civilitzacions els van considerar com a astres distints segons aparegueren al matí o a la vesprada. Mercuri, a causa de la seua proximitat al Sol, i els curts períodes en què és visible, és difícil d'observar.
[edita] Els planetes exteriors
L'elongació pot prendre qualsevol valor a diferència del que ocorria amb els planetes interiors. Quan és 0 els planetes es diuen que estan en conjunció amb el Sol, i no són visibles llavors. Quan és de 180 els planetes estan en oposició. Llavors, precisament, per estar en una posició diametralment oposada al Sol passen a mitjanit pel meridià del lloc. Entre una i una altra configuració ocupen qualsevol posició.
La teoria heliocèntrica explica fàcilment que quan un planeta exterior està en oposició al Sol es troba el més prop de la Terra, i el seu brillantor és màxim. Els planetes només retrograden en les proximitats de l'oposició, presentant llavors el seu màxima brillantor. Aquest increment de la brillantor fou interpretat, a partir del segle IV A.C., com una disminució de la distància del planeta a la Terra. Açò és especialment important en el cas de Mart, perquè el seu brillantor en l'oposició només és superat per la Lluna i Venus. En l'Antiguitat estos dos fets s'expressaven amb una sola acció estar en oposició però la connexió per la teoria vigent que era la geocèntrica, no era en absolut clara. Pareixia com si la trajectòria solar i la planetari estigueren d'alguna forma misteriosament connectades.
