Acaia

De Viquipèdia

Acaia fou una regió de l’antiga Grècia a la costa nord-oest del Peloponès. Tenia al sud l’Arcàdia, al sud-oest l’Èlide i al nord el golf de Corint.

La muntanya principal fou Patras i també hi havia alguns promontoris rellevants: Drepanon (punta nord del Peloponès), Rhion, al seu costat (al est), i Araxos al límit entre Acaia i Èlide.

Els rius principals foren el Crathis (que neix a Arcàdia), el Peiros (o Acolos), el Sythas (límit entre Acaia i Sicione), el Krios, el Buraicos (nascut també a Arcàdia) , el Cerynites (igualment sorgit a Arcàdia), el Selinos , el Meganitas, el Fenix, el Bolinaios, el Xelemnos, , el Carados, el Meilicos i el Glaukos,

Segons la llegenda els pobladors primitius es deien Agialis (homes de la costa) fins que el país fou poblat pels invasors jònics que li van donar el seu nom (Jònia). La llegenda diu que Ion, fill de Xothos, es va aliar a Selinos, rei del país i es va casar amb la seva filla Hèlice i després el va succeir al tron. Els jònics van restar amos del país fins l’arribada dels dòrics que van expulsar als aqueus d’algunes regions del Peloponès i es van establir a Jònia sota el seu rei Tisamenos, fill d’Orestes. Els jònics foren derrotats en una batalla i es van refugiar al Àtica i els aqueus van quedar amos del país que va prendre el seu nom. Els jònics van formar ciutats per la unió de diversos llogarets: Patras (set llogarets), Dyme (sis llogarets), Agios (set o vuit llogarets), mentre els aqueus van fundar dotze ciutats. Mes tard trobem mes de dotze ciutats independents. Las dotze ciutats inicials van formar un estat dirigit per reis suposats successors de Tisamenos, fins a Ogygos, que fou el darrer i després la monarquia fou abolida, es va establir la democràcia i cada ciutat va ser independent però van formar la Lliga Aquea amb una finalitat inicialment religiosa. Heròdot esmenta les dotze ciutats de la Lliga:

De la llista de Polibi es sap que Ripes (Rhipes) i Aegea foren substituïdes per Leòntion i Cerineia

La seu de la Lliga era Hèlice i el déu tutelar Poseidó.

En general foren neutrals a les guerres (ni tan sols contra els perses) i foren una regió prospera fins el temps de Filip de Macedònia. El 454 aC foren aliats d’Atenes però el 445 aC, quant es va establir la pau amb Esparta per trenta anys, Acaia va passar sota influencia espartana. A la guerra del Peloponès només Pel·lene fou aliada d’Esparta i la resta fou neutral, fins que avançat el conflicte Patres es va posar al costat d’Atenes. Quant Helike fou destruïda per un tsunami (373 aC) la seu es va traslladar a Aegion i el déu fou llavors Zeus Homarios i també Demeter. El 338 aC, a la batalla de Queronea, van estar al costat d’Atenes i de Tebes, i foren derrotats pels macedonis. El 330 aC la Lliga es va unir a Esparta (menys Pellene) i fou derrotada amb la resta dels grecs a Mantineia. La lliga va quedar molt debilitada i no va poder participar a les guerres lamiaques després de la mort d’Alexandre el gran. Els diàdocs Demetri, Casandre i Antígon Gònates van establir guarnicions al país i van afavorir als tirans locals. A la mort de Lisímac de Macedònia el 281 aC van recuperar la independència (les primeres que van expulsar als macedonis foren Patras i Dyme, exemple seguit aviat per Triteia i Phares) i les invasions dels gals van impedir la reacció macedònia. Les quatre ciutats esmentades van renovar la lliga Aquea (280 aC) a la que es van unir Aegion i Bura (275 aC) i va seguir Cerineia. De les antigues ciutats de la lliga només restaven Leòntion, Aegeira i Pellene fora (Helike ja no existia i Olenos va quedar deshabitada per aquell temps) i finalment les tres s’hi van adherir i així va quedar formada una lliga de 10 ciutats.

La lliga renovada fou un dels cossos polítics mes importants de Grècia, que tenia com objectiu polític la unió de les ciutats-estats mantenint un autogovern intern complert. Una assemblea federal (Sunedrion) que es reunia dos cops al any (a Agios, encara que mes tard va passar a Corint o altres ciutats que es van unir a la Lliga) i tenien dret de paraula tots els ciutadans de mes de 30 anys però les votacions eren per majoria de ciutats; a mes de l’assemblea hi havia un Consell que decidia les qüestions a sotmetre a l’assemblea. La lliga la dirigia un strategos tant civil com militarment. Els primers 25 anys governaven junts dos strategos (280 a 255 aC) però a partir d’aquesta data només es va designar un de sol, essent el primer Marc de Ceryneia i es va designar un Hipparcos o comandant de la cavalleria; hi havia un subestrategos (Hupostrategos) però no se saben les seves funcions; un secretari (grammateos); i un comitè permanent de deu membres (Demiurgos) segurament un per cada ciutat (al adherir noves ciutats el nombre del comitè va restar deu); totes aquestes funcions duraven un any i l’strategos no podia ser reelegit fins passat un any, i si moria exercint, el seu antecessor agafava el càrrec fins al final del mandat

Quant Aratos va lliurar Sició del seu tirà va aconseguir que la ciutat s’unís a la lliga (251 aC). Aratos, amb només 20 anys, va assolir la missió d’alliberar de tirans el Peloponès que eren en general partidaris de Macedònia, i unir les ciutats a la Lliga. Així durant una anys moltes ciutats es van unir a la Lliga després d’enderrocar als tirans,

Antígon Gònates, rei de Macedonia, i el seu successor Demetri II, es van aliar amb els etolis, però Aratos els va derrotar. El 243 aC Aratos va expulsar al tirà de Corint i la ciutat es va unir a la Lliga i van seguir Megara, Trozen i Epidauros als pocs mesos (243 aC). El 239 aC es va unir a la Lliga la ciutat de Megalòpolis i el 236 aC Argos. Semblava que Aratos podia dominar tot el Peloponès però Esparta sota la direcció del rei Cleomenes III s’oposava a aquests plans. Quant Aratos es va apoderar d’Orcomenes, Tegea i Mantineia, ciutats arcadies que s’havien unit a la Lliga Etòlia que les havia cedit a Esparta, va esclatar la guerra (227 aC) que Polibi anomena Guerra Cleomènica; els aqueus foren derrotats en diverses batalles i van perdre algunes ciutats; finalment van accedir a entrar en aliança amb Esparta amb el rei Cleomenes com a líder de l’aliança. Aratos llavors va demanar ajut a Antígon III Dosó el que va posar a Acaia sota dependència de Macedònia. Les negociacions amb Cleomenes van fracassar i va esclatar la guerra altra cop el 224 aC i finalment Antígon va derrotar a Cleomenes a la batalla de Selàsia (221 aC) . Cleomenes va sortir del país cap Egipte i Antígon va quedar amo d’Esparta però no va donar cap nova possessió a la Lliga Aquea.

Al 220 aC va començar la guerra social amb la invasió del Peloponès pels etolis. Els Aqueus foren derrotats i Aratos va demanar altra cop ajut a Macedònia on ja era rei Filip. El rei macedoni va dirigir la guerra amb encert i els etolis van haver de demanar la pau el 217 aC.

La lliga va gaudir d’una anys de pau, però força supeditada a la política macedònia. Es possible que Aratos fou enverinat per ordre de Filip el 213 aC. La Lliga es va regenerar amb Filopomen que va introduir reformes al exercit i va establir les tàctiques dels macedonis i va poder assolir una certa independència. Va derrotar a Macanides, tirà d’Esparta (208 aC) i va demostrar que l’exercit aqueu tornava a estar en bona disposició.

A la guerra entre Filip i Roma, la Lliga es va decantar per la darrera i va fer un tractat de pau (198 aC). Els següents anys la lliga va estar en guerra amb Nabis, successor de Macanides com a tirà a Esparta, que va morir assassinat per alguns etolis el 192 aC, i llavors Filopomen va aconseguir que Esparta s’unís a la Lliga, a la que també van entrar el 191 aC Messènia i Èlide amb el que tot el Peloponès era doncs part de la Lliga, però el tractat amb Roma limitava el seu poder.

El 188 aC Filopomen va decidir arrasar les fortificacions d’Esparta i abolir les lleis de Licurg i el Senat romà el va censurar. La lliga i el senat van transaccionar aquesta i altres decisions, però cada vegada era mes evident el control de Roma, tot i que la independència de la Lliga era reconeguda, Filopomen era partidari de la sobirania i de no provocar a Roma per mantenir la independència, i després de la seva mort van seguir la mateixa política Lycortas, Xenon i Polibi. Per el contrari Calícrates encapçalava el partit prorromà partidari de ser un estat vassall però engrandit gràcies a l’ajuda romana. Després de la derrota de Perseu pels romans, Calícrates va enviar a Roma a mil aqueus escollits que foren acusats d’ajudar a Perseu (167 aC) i que van restar com a presoners a Itàlia durant 17 anys després dels quals, quant només restaven 300, els fou permès el retorn pel senat. Entre els retornats estava Polibi, l’historiador. Alguns van tornar clamant a la guerra contra Roma. En aquest moment hi havia una disputa entre la Lliga i Esparta i el senat romà va enviar una ambaixada a Grècia el 147 aC que va exigir la sortida d’Esparta, Argos i Corint de la Lliga, que havia de restar només una lliga de ciutats aquees. Això fou rebutjat per la lliga i el cap de la mateixa, Critolaos, va convèncer als demés d’anar a la guerra. La Lliga va declarar la guerra a Esparta el que equivalia a fer la guerra a la seva protectora, Roma. El 146 aC Critolaos va marxar per Beòcia cap a Tessàlia, però es va retirar al acostar-se Metel que venia de Macedònia. Critolaos fou atrapat pel roma prop de Scarfia una mica al sud de les Termòpiles, i fou derrotat. Critolaos va desaparèixer i els aqueus es van retirar a Corint on es va presentar Metel. Diaeos, successor de Critolaos, va decidir seguir la lluita doncs ell mateix n’havia estat promotor i no podia esperar perdó dels romans. Mentre Metellus fou substituït per el cònsol Mummius. Diaeos va obtenir uns petits èxits parcials i va presentar batalla als romans davant de Corint però fou derrotat fàcilment i Corint es va rendir, i els romans van prendre una sagnant venjança (els homes foren executats i les dones i criatures venuts com esclaus) i la ciutat saquejada i després incendiada. (146 aC). Això va ser el final de la Lliga. El seu territori es va convertir en la província d’Acaia.

Ciutats d’Acaia: