Benifairó de la Valldigna

De Viquipèdia

Per a altres significats, vegeu «Benifairó».

Benifairó de la Valldigna

Localització

Municipi de la Safor

Gentilici

Benifaironer
Benifaironera

1.683

20,20 km²

83,32 hab/km²

40 m

Nuclis de població

Coordenades

39° 03’ 12” N
0° 18’ 11” W

Predomini lingüístic històric

Valencià

Partit judicial

Sueca

Benifairó de la Valldigna és una població de la comarca de la Safor.

[edita] Història

En les ruïnes del castell s'han torbat deixalles de l'Edat del bronze i romanes. Antiga alqueria àrab donada per Jaume I a Domenec de Teylla l'11 de maig del 1249, i a Ferrer Matoses el 19 de juliol del mateix any. El Llibre de Repartiment l'ubica en l'Alfondec de Marinyén i hi apareix com a Beniayroy, Beniayro, Beniargon i Benihayron. Amb l'emperadriu Constança passà a la Corona fins 1298 en què Jaume II atorga el senyoriu al monestir de la Valldigna; situació que es prolonga fins el segle XIX. En 1336 s'atorga carta pobla que cedeix les terres en emfiteusi. En la Guerra de la Unió els moriscos s'uniren als castellans contra el rei Pere IV i els monjos, que hagueren de fugir; en acabar la guerra amb el triomf del susdit monarca aquest va condemnar a mort tots els sublevats però era tal la quantitat que el senyor del lloc, l'abat del monestir, va assolir del rei un indult i el dret a vendre-los com a esclaus seus. El 1411 va sofrir les conseqüències d'un terratrèmol. El 1519 com a conseqüència de les Germanies els moros van ser obligats a batejar-se, de deu en deu, a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del monestir. L'expulsió morisca de 1609 va permetre els monjos reforçar els seus drets senyorials mitjançant carta pobla d'aqueix mateix any que repartia la terra en lots d'unes 3 Ha concedides en emfiteusi. Durant el període XVIII-XIX l'estructura social era la d'una comunitat camperola empobrida en la seua major part. L'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al domini del monestir. Durant la II República (1932) s'hi declararen expropiables el 13,5% de les terres de propietaris no residents al municipi. Durant la guerra del 1936-1939 s'hi va constituir una col·lectivitat agrària de la CNT.

[edita] Demografia i economia

En 2005 hi havia 1.713 habitants, de gentilici benifaironers. Un 91,73% parlen valencià, segons cens de 2001.

Des del segle XV la riquesa de Benifairó residia en el canyamel i la seda, que s'exportava a Castella, Granada i Berbèria, però la crisi de la sericultura en el segle XIX va deixar la taronja com a únic motor de l’economia local.

[edita] Geografia

El terme, de 20.1 km², situat entre la Serra de les Agulles i el massís del Mondúver, es reparteix entre el pla i la muntanya. L'eix vertebrador és el riu Vaca d'Alfandec d'on es pot iniciar l'excursió als principals paratges de la zona com ara el monestir, el castell o la font del Barber. En la serra de les Agulles es pot practicar l'escalada a l'Agulla Fonda o l'Agulla Foradada; també cal destacar els barrancs de Cardona i de Castells. Al peu del castell hi ha el despoblat d'Alfulell amb jaciments històrics.

[edita] Edificis d'interés

Del seu patrimoni cal destacar:

Església de sant Joan Evangelista. Xorrigueresca dels segles XVII-XVIII.
Castell d'Alfàndec. Conegut a la Valldigna com de la Reina Mora per una llegenda que diu que des d'ell es va tirar al precipici la reina mora. De construcció àrab, la seua situació en el cim d’un inaccessible turó, el feia inaccessible fins fa uns anys en què l’ajuntament, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes (CETV) ha habilitat un sender que permet arribar-hi amb relativa facilitat. El seu estat és de ruïna absoluta, només romanen alguns llenços i una capella gòtica del segles XIV-XV.