Imperi romà
De Viquipèdia
L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de diversos estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna.
Taula de continguts |
[edita] Ciutats
Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples.
Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat.
La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae ("illes").
[edita] Economia
- Vegeu l'article: economia de l'Imperi romà
[edita] Administració territorial
[edita] Províncies
- Article principal: Administració provincial de l'imperi romà
Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d'aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d'una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi.
Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits.
Els emperadors posteriors a August van acabar de configurar l'Imperi tal i com seria durant més de 300 anys, és a dir estès al voltant del Mediterrani i amb les fronteres des de Britània fins a l'Èufrates. L'any 117, l'Imperi va assolir la seva màxima extensió gràcies a les conquestes de Trajà. En aquells moments estava dividit en unes 50 províncies:
Itàlia, Rètia (Raetia), Nòric (Noricum), Panònia (Pannonia Superior et Pannonia Inferior), Dalmàcia (Dalmatia), Mèsia (Moesia Superior et Moesia Inferior), Macedònia, Acaia (Achaea), Tràcia, Bitínia i Pont (Bithynia et Pontus), Àsia, Lícia i Pamfília, Galàcia, Capadòcia, Armènia, Síria, Mesopotàmia, Assíria, Judea, Aràbia, Egipte (Aegyptus), Cirenaica, Xipre (Cyprus), Àfrica (Africa Proconsularis), Sicília, Còrsega i Sardenya, Numídia, Mauritània (Mauretania Tingitana et Mauretania Caesarensis), Bètica, Lusitània, Tarraconensis, Narbonensis, Alps (Alpes Penini, Alpes Cotiae et Alpes Maritimae), Aquitània, Lugdunensis, Bèlgica, Germània (Germania Superior et Germania Inferior) i Britània. Tot i això, en molts casos les províncies contenien ciutats amb règims especials, zones militars... que no feien que tot el territori fos homogeni.
[edita] Municipis, colònies i ciutats
- Vegeu també els articles: municipi romà, colònia romana i ciutat confederada romana
[edita] Religió
Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial.
Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.
[edita] Les festes religioses
El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners.
Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.
[edita] Festes saturnals
Sota l'Imperi, les Saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.
[edita] Festes lupercals
Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.
[edita] Festes equiria
Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.
[edita] Festes dels jocs seculars
Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.
[edita] Rituals funeraris
Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia.
Els primitius déus manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer.
Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.
[edita] Temples i santuaris
El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al santuari. L'altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l'entrada. A l'interior només hi ha l'estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L'única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d'Escipió l'Africà.
[edita] Societat
[edita] Senatorials
La més alta noblesa estava composta pels Senatorials (que no necessàriament Senadors). Alguns no procedien de famílies de ranci llinatge però el criteri es basava estrictament en la seva fortuna. Els Senatorials van rebre el títol de Clarissimus vir. Però al costat d'ells poden considerar-se com a integrants de la nobilitas els que havien exercit alguna magistratura, fins i tot no pertanyent a l'ordre senatorial.
[edita] Cavallers
Per ostentar la condició de cavaller era precís ser un home lliure, de família lliure almenys durant dues generacions, i posseir un capital d'almenys quatre-cents mil sestercios. Havien accedit a aquesta classe els comerciants rics i molts intermediaris (Publicani). El seu ingrés en la classe es feia mitjançant designació per un triumvirat o sota influència de l'Emperador. Cal·lígula va revisar les llistes de cavallers i en va eliminar molts membres, però amb altres Emperadors la classe eqüestre es va veure incrementada amb nombroses persones.
Inicialment pertanyien a aquesta classe els membres de l'ordre senatorial que pel seu cens havien de realitzar el servei militar en la cavalleria i que per ser incompatible el servei en aquest cos dels senatorials, van passar a formar una classe separada. Els descendents d'aquests, molts d'ells militars, formaven part també de la classe dels cavallers. A aquesta categoria podien aspirar les classes acomodades de les ciutats provincials. Cada vegada més càrrecs eren exercits per Equites, que en general realitzaven un servei previ en l'exèrcit, consistent en:
- Primer, ser Prefecte d'una Cohort.
- Segon, ser Tribú d'una Legió.
- Tercer, ser Prefecte d'un esquadró (ala) de cavalleria.
- Quart, ser centurió primus pilus (més antic) d'una legió.
- Cinquè, ser Tribuns d'una cohort pretoriana.
- Sisè, ser centurió primus pilus (més antic) d'una legió, per segona vegada.
Progressivament van entrar en els nous càrrecs (com el Curator o el Advocatus Fiscii creat en temps d'Adrià) i en les secretàries de l'Emperador, que abans desenvolupaven els lliberts.
[edita] Els Fenerator, els argentarii i els publicanii
El prestamista (Fenerator) o traficant de diners (Argentarius) va desenvolupar les seves activitats cada vegada en major mesura sobretot a les províncies. Tothom qui necessitava finançament havia d'acudir a ells. Tenien delegats en diversos punts del territori, generalment esclaus o lliberts.
Les empreses d'intermediaris tenien arrendats a l'Estat certs serveis (mines, explotacions diverses, recaptacions d'impostos, etc...) existint empreses especialitzades per a cada ram d'activitat, amb tendència al monopoli. Els particulars també se servien dels Publicani o de les seves associacions (majoritàriament de les associacions) per a les seves construccions, recol·lecció de les seves collites, liquidacions d'herències, fallides, etc. Aquestes empreses estaven constituïdes per l'agrupació i associació dels intermediaris individuals (Publicani).
Els publicans acumulaven una gran riquesa derivada de l'exercici de la seva professió, i les classes altes invertien diners en les seves societats, obtenint avantatjosos beneficis. Per a les seves activitats disposaven d'empleats (portitores, encarregats de cobrar l'impost de portoria en llocs fixos, ponts, cruïlles, sortides de les poblacions, etc; exactores, cobradors a les poblacions; i altres) que si mancaven d'escrúpols també s'enriquien però en menys grau doncs només tenien dret a una part de les sobretaxes imposades. Però des dels primers anys de l'Imperi van anar perdent l'arrendament dels Impostos (que va passar a funcionaris estatals) i es fiscalitzà més severament la part de les rendes públiques que van quedar a les seves mans. Els impostos de manumissió d'esclaus i d'herències van passar a procuradors imperials i als seus subordinats (lliberts, i a vegades esclaus). Progressivament la recaptació de l'impost de portorium, va ser traspassat als conductors, concessionaris individuals (els publicans constituïen associacions) i a finals del segle II a Procuradors imperials. Els publicans i les seves associacions es van concentrar en l'àmbit privat. Els Publicani o les seves associacions, tenien el monopoli dels diners i del poder econòmic: la renda del millor sòl de l'Imperi; la renda dels préstecs; i els guanys comercials en tot el territori romà.
[edita] Els humiliores
Els humiliores eren les capes més humils de la població romana.
Els esclaus ocupaven l'últim esglaó social, i es dividien en domèstics (a les ciutats) i agrícoles (al camp). La seva manera de vida no havia canviat molt des de l'època republicana, amb l'excepció d'alguns edictes imperials a ells referits (per evitar morts i maltractaments excessius) que van alleugerir una mica la seva sort.
Els humiliores lliures al camp, eren petits pagesos amb propietats no rendibles en els camps, o que cultivaven les terres d'altres com jornalers o colons.
Els humiliores del camp habitaven en cabanyes conjuntes o disseminades; els propietaris independents eren poc nombrosos i molts treballaven terres alienes. Els colons havien de treballar i donar serveis a l'amo de les terres, que podia acomiadar-los i fuetejar-los.
Els humiliores lliures a la ciutat exercien diversos oficis: fusters, treballadors del cuir, forjadors de metalls, teixidors de cotó o llana, vidriers, marbristes, treballadors de la cera, terrissaires, escrivents, treballadors de metalls, platers, bataners, fabricants de vestits, de calçat, moliners, forners, tenyidors, venedors de tota classe de productes, paletes, pintors, i altres oficis.
[edita] Costums
Malgrat combatre's aïlladament, el luxe i el refinament van avançar durant l'Imperi. El fast i la riquesa desplegada per les classes altes romanes s'assemblava al desplegat a l'Orient.
La vida a les ciutats grans era agitada: carruatges, venedors, tallers, captaires, obres, i tots els problemes de les grans urbs. De nit els carrers eren foscos i perillosos per la presència de lladres, borratxos i marginals en general. La delinqüència progressava i feia necessària l'adopció de mesures de seguretat (campanetes d'alarma, grans panys de porta, etc...). Les cases en general es construïen amb materials dolents, sent fàcil presa d'incendis o destruccions. La insanitat d'algunes zones fora de les ciutats, provocava ocasionalment algunes epidèmies.
L'Emperador dictava les modes i allò que adoptaven els líders suprems era secundat ràpidament pel poble, però la moda era efímera i acabava amb el canvi de sobirà. Alguns lliberts van arribar a una posició preeminent, gràcies al favor que els van dispensar alguns Emperadors. Els banquets imperials s'assemblaven a l'etiqueta oriental.
Era costum besar-se cada dia (el que va ser prohibit per Tiberi, probablement sense molt èxit). Estava molt estesa també el costum dels regals al començament de l'any i a vegades es feien quan ja passaven molts dies de les calendes de gener. Tiberi va limitar els regals a la primera secció (Calendes) de gener.
Es va difondre el costum d'antigues genealogies fins i tot anteriors a Ròmul, que s'atribuïen molts romans. Però era la fortuna la que donava la posició social per damunt de la genealogia, fins i tot la fictícia. La classe senatorial estava enquadrada per les majors fortunes, i les despeses que comportava pel fast i el patronat eren immensos. Després dels senatorials estaven els cavallers, amb una fortuna menor, classe a la que s'ubicaven també antics cavallers empobrits. La tercera classe eren els proletaris, que comptava entre les seves files alguns personatges opulents però que no podien figurar en una altra classe principalment per exercir oficis considerats vils (com enterramorts, carnissers, forners, i altres), o professions liberals (metges, astròlegs, retòrics, músics).
La clientela havia derivat en una institució purament voluntària i familiar. Els pobres assumien el paper de clients amb grat, i prestaven certs serveis als rics a canvi de diners, regals o pensions.
Les visites socials consumien part del temps dels romans: els natalicis, els condols, les visites als malalts, assistència a processos i altres actes públics, etc. Els subjectes que ocupaven tot el seu temps en aquests actes van arribar a constituir una verdadera casta a Roma (essent anomenats ardelliones) però no van proliferar a les altres ciutats. També va ser corrent la dedicació a captar una herència (els que ho intentaven no sempre ho aconseguien). Les reunions socials habituals (a places, termes, temples, biblioteques, tendes, barberies etc...) no van minvar durant l'Imperi. A la tarda era costum passejar per les avingudes plantades d'arbres, o en els pòrtics decorats amb estàtues.
Va seguir descendint la natalitat i el matrimoni i es va estendre l'homosexualisme. En acabar els negocis i abans del menjar principal, es procedia al bany quotidià a les termes, reunint-se amb aquesta finalitat centenars d'homes en les edificacions destinades a tal efecte.
Les joves, quan es casaven, ho feien a una edat primerenca, i la seva educació domèstica continuava sent el coneixement del teixit i el filat. Les dones de classe alta acudien a classes de literatura, retòrica, dansa, i altres arts. Posseïen la plena administració dels seus béns i feien valer la seva autoritat. Durant l'època imperial van ser freqüents els escàndols de grans dames, amb divorcis i relliscades notables. La dona freqüentava els espectacles i els festins; practicaven esports i activitats artístiques.
Els banquets van seguir creixent en luxe, i s'acompanyaven de recitals de poesia, balls, actuacions de mims, representacions teatrals, cors i actuacions musicals.
L'opinió popular s'expressava en les demostracions del públic en els espectacles, en cites dels actors, i en pasquins. Les notícies que circulaven eren sovint rumors fantasiosos o notícies certes però exagerades.
L'activitat dels espies imperials impedia parlar amb llibertat, menys de temes banals relacionats amb la vida privada o els jocs.
Durant tota l'època imperial els viatges eren molt freqüents. Des de províncies s'acudia a Roma per assistir als jocs, o per a altres activitats. També es visitaven totes les províncies de l'Imperi. Contribuïen a això la facilitat per trobar carruatges o mitjans de transports, els bons camins, la freqüència de mansions o posades, i la pau general (els viatges podien suposar incomoditats però no eren excessivament perillosos). Motius dels viatges eren el comerç, la curiositat, la salut, les visites socials, els negocis, i altres.
Les exigències en l'alimentació, cada vegada més sofisticada, van fer aclimatar alguns arbres i vegetals en territori romà: el castany dolç, el taronger, la llimona, el pebre, el safrà, el meló i altres.
Es va conèixer en aquesta època la calefacció central per aire calent i els òrgans hidràulics.
Per a les classes baixes a Roma van existir menjars i repartiments amb certes variacions segons els Emperadors. Però amb Nerva es van posar les bases de la institució dels Puerii alimentarii, portada a efecte per Trajà, per la qual els fills de famílies pobres rebien una subvenció de l'Estat, i que es va estendre a províncies. L'Emperador lliurava una quantitat global a cada comunitat que al seu torn la repartia entre els propietaris de les terres en proporció al valor declarat en el cens de les propietats, les quals pagaven després un interès del 5%, import amb el que s'atenia al manteniment de un número determinat de nens (puerii). La garantia de les quantitats lliurades per l'Estat eren les propietats, i el rendiment (interès) constituïa la base dinerària de la institució. Estava ben vist llegar a la institució (que després efectuava els préstecs) sumes considerables amb la condició que s'establís una sucursal a la ciutat del personatge notable que efectuava el llegat. Per a cada ciutat constituïa un honor disposar de la institució, i el ciutadà que amb la seva donació ho feia possible (o el seu hereu) rebia la més alta consideració social. Encara que es va estendre a províncies va ser una institució bàsicament italiana, i fins i tot en aquesta península només es va estendre a 46 de les aproximadament quatre-centes ciutats existents.
Els esclaus de ciutat van començar a adquirir especialitzacions i es presentaven en els actes socials de l'amo agrupats per colors, races i edats. Alguns destacaven pels seus acudits maliciosos (els d'Alexandria), altres com copers (els d'Àsia Menor), altres com memoritzadors de poemes, etc. Claudi va establir normes per al funcionament dels hospitals d'esclaus, als quals els amos venien a baix preu els seus esclaus malalts (en cas de curar-se podien recomprar-los pel triple del preu), concedint la llibertat als que es curessin (que haurien de pagar una part dels seus guanys a l'hospital durant tres anys) i obligant al venedor a reintegrar el preu percebut. Per evitar l'eliminació física dels esclaus malalts es va determinar que l'amo que els matés seria culpable d'assassinat. Antoní Pius va prohibir als propietaris maltractar als seus esclaus obligant-los a vendre'ls en cas de fer-ho, i va establir que si un amo provocava la mort al seu esclau a causa dels maltractaments infringits, l'amo seria acusat d'homicidi.
Existia a Roma un mercat de prodigis de la naturalesa, amb nans, gegants, hermafrodites, bufons, deformes o esguerrats i amb tota classe de defectes, que servien d'esbarjo per als magnats. Els enterraments i pràctiques funeràries no van canviar molt en relació a la república. No obstant això els mausoleus es van fer més luxosos.
L'ús de la túnica sobre la toga es va generalitzar, i van sorgir diversos tipus de túnica (camisa de poca amplada amb mànegues curtes i sostinguda per un cenyidor, estant cosit el tancament de l'espatlla):
- La Laticlavae, menys ajustada i més llarga.
- La vesta o distincta o talaris, fins als peus.
- La Manicata, amb mànegues.
- La Fimbriata, amb mànegues i ornaments o franges.
- Les Picta i Palmata, segurament decorades amb vegetals.
- La Dalmatica, apareguda amb l'Emperador Commode, que era àmplia i fins a sota dels genolls i amb mànegues amples fins als canells. El seu ús es va fer general.
- La Paraganda, similar a l'anterior però sense mànegues.
- La Llitera o Túnica dels Camils, amb mànegues llargues i folgades i falda pronunciat.
Les matrones romanes tapaven la seva túnica amb un vestit que les cobria completament denominat stola, i un vestit anomenat palla, però progressivament van adoptar el vestit grec. Les dones del poble vestien la túnica i a sobre un mantell o un vestit anomenat Supparum. El lli va suplantar a la llana. Les robes interiors es feien de cotó o de seda.
Al segle I es van popularitzar les cases anomenades d'Atrium, d'un sol pis, centrades en un pati cobert, amb una obertura per la qual l'aigua de la pluja es precipitava al impluvium, però a diferència de les anteriors se li van afegir patis amb columnates, jardins i més habitacions.
A partir del segle II la tendència va ser la construcció d'un segon pis, i moltes cases de les ciutats s'habilitaven per a locals comercials, en els quals es comerciava amb tota classe de productes mercantils o artesanats, mentre els propietaris es construïen les Villae en els suburbis.
[edita] Magistratures
La majoria de les magistratures republicanes van seguir existint sota l'imperi. La durada de les magistratures majors va ser sovint vitalícia i no es requeria cap període intermedi entre dos exercicis.
Molts Emperadors es van arrogar el consolat, el poder tribunici i facultats d'altres magistratures, entre elles la censura (que estava dotada de nou de les atribucions republicanes i especialment la designació de Senadors).
Els poders consulars van passar doncs als Emperadors que exercien virtualment com dictadors. Els pretors (augmentats a 16) van conservar les seves atribucions i exercien a més el comandament a províncies. El pretor peregrí va haver de desaparèixer després de la concessió universal de ciutadania de Caracal·la. Els censors també van conservar les seves funcions encara que van perdre la designació de senadors que pas a un triumvirat especial, però Claudi els reintegrà aquesta atribució que van conservar algun temps (Domicià les va assumir ell mateix). El poder tribunici, ja en decadència, passà també als Emperadors encara que es van seguir nomenant tribuns amb poders locals.
La magistratura dels tribuns militars va perdre importància al passar el comandament de la legió a llegats imperials, encara que van seguir existint amb un comandament però reduït. El Prefecte de l'Urb va assumir algunes funcions d'ajuda a l'Emperador (per exemple respondre a les queixes dels súbdits) però va perdre les seves antigues funcions. Els qüestors (llevat del qüestor principal) van ser posats sota dependència del Prefecte de l'Urbs. Els edils (es van crear diverses magistratures d'edils) i els tribuns (quan es van nomenar) van assumir funcions municipals d'administració de Roma.
Els vingtisexvirs, amb funcions judicials i administratives, en ser eliminada algun dels càrrecs, van passar a denominar-se vingtivirs, amb funcions administratives i judicials menors.
Van sorgir noves magistratures: el prefecte de l'annona, el prefecte del pretori, i altres edils municipals especialitzats.
Per assessorar a l'Emperador en els assumptes polítics es va instituir el Consilium princeps.
Es va practicar per diversos Emperadors la venda de les magistratures amb la finalitat d'aconseguir una major recaptació per al Tresor Públic.
[edita] Justícia i dret
L'Emperador tenia atribucions judicials. Les funcions judicials corresponien als pretors i els seus llegats, i en les ciutats confederades als magistrats locals, quan els havia, o si no n'hi havia als governadors provincials (que tenien atribuït impartir justícia) o als seus llegats.
Bàsicament la justícia romana es canalitzava mitjançant la jurisdicció ordinària (Ordo judiciorum) per a casos civils i alguns criminals (i exclosos els relatius a accions contra l'Estat). Els pretors romans instruïen el procés i un jutge jurat (Iudex) decidia. Els magistrats (pretors o altres) definien el punt del drets (ius) però la seva aplicació (judicium) corresponia a altres ciutadans (jutges integrats en la decurias judicials). Un magistrat especial de Policia anomenat edil, exercia la potestat sobre litigis relatius a compres i vendes en mercats públics (de productes, bestiar, esclaus...). La seva jurisdicció s'estenia també a altres qüestions d'ordre que podien ser sancionades amb multes. Per a les classes més baixes, i per a certs delictes menors, existien els triunviri o jutges nocturns (Tres viri nocturni) i altres magistrats del grup anomenat dels vigintisextiviri, que per desaparició d'algunes de les seves magistratures s'havia convertit en els vigintiviri, que assumien també funcions administratives. Per a les causes civils menors en diversos municipis existien els anomenats jutges menors.
Amb Adrià es va iniciar l'experiència de nomenar quatre jutges suprems per damunt dels jutges locals. El seu successor Antoní Pius va suprimir a aquests jutges, però van ser instaurats de nous en temps de Marc Aureli.
Existia també el procediment extraordinari, que se seguia en certes causes civils i criminals més importants, en les quals en lloc de decidir el Iudex decidia un Jurat. Presidia el judici generalment un pretor. Aquest procediment era utilitzada per les Comissions especials temporals i permanents per als casos de concussió (Repetundarum) en l'administració provincial, assassinat (Desicariis) i enverinament (Veneficiis) i probablement corrupció d'àmbit electoral i altres crims. En diversos períodes van existir comissions per a altres crims. Les comissions estaven formades pels membres del Senat o per cavallers, o per ambdós.
Un tercer àmbit d'actuació de la Justícia era El Tribunal dels 105 o dels centuvirs (Centumviralia Judicia) que instruïa processos que jugava la propietat (actiones in rem o reivindicationes) i que era anomenat tribunal de la llança (Asta Centum vix ales) per la llança clavada davant els Jutges.
Un quart tribunal era el dels Ducenaris, creat per August, i que s'encarregava de judicis d'importància mitjana.
Finalment des de Cal·lígula, es creà una cinquena decuria judicial.
El jurament litigi-decisori, podia decidir el litigi si el que feia el jurament era considerat un home honrat. En cas de falta de prova en un judici, guanyava el que era considerat més honrat, i si ambdós tenien una consideració semblant, guanyava el plet l'acusat. No es permetia no obstant això l'actuació de Laudatores (gent de bon nom que declarava a favor de l'acusat). El nombre d'advocats per causa estava limitat així com el temps dels discursos en els judicis. Els honoraris dels advocats, limitats per Claudi a cent peces d'or, van ser novament lliures a partir del Neró (lliures però raonables) qui d'altra banda va declarar la justícia gratuïta.
Amb diversos Emperadors es va recórrer a la venda d'absolucions a canvi de diners, per recaptar i equilibrar la balança de pagaments.
Els judicis lents i complicats es limitaven a alguns casos destacats, i per a esclaus i gent de classe social baixa s'aplicava un procediment més curt.
La tortura només podia aplicar-se als esclaus. La detenció preventiva era la norma general. Les penes aplicades més freqüentment eren les multes i apallissaments.
El dret de recurs al poble (ius provocatio) i d'indult, es va traslladar a l'Emperador però va ser eliminat per Cal·lígula. Durant el govern d'alguns emperadors (des de Tiberi) es va recórrer a la Lex Majestatis (que prohibia les ofenses a l'Emperador) per als judicis polítics.
En els casos de lesions i alguns altres podia reclamar-se el talió (és a dir provocar el mateix dany), però l'acusat podia rescatar la pena per una compensació econòmica. El talió va subsistir nominalment durant l'Imperi (fins i tot es cita en el Codi Teodosià) però la falta de referències al mateix fa pensar que pràcticament no s'usava.
El lladre sorprès podia deslliurar-se de la presó pagant el doble d'allò robat. En canvi un criminal no podia quedar lliure a canvi de diners (o com antigament d'acceptar el desterrament). L'adulteri i el divorci van ser tractats en alguns casos amb rigor, i en un altres de manera tolerant.
Per al parricidi solament Claudi va portar la pena als seus extrems.
Ja hem vist que segons el dret romà la propietat, fora moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius (ínter vivos) o a causa de mort (mortis causa). La dona tenia la plena disposició dels seus béns i amb Claudi es va deslliurar de la tutela dels homes de la família. En les transmissions per causa de mort l'herència requeia per parts iguals sobre tots els fills, i una part igual a la de cada fill per a la vídua. El consentiment popular per als testaments havia desaparegut i s'havia establert una legitima fixa consistent en una quarta part dels béns. Quan moria una dona també le heretaven els seus fills i no com antigament els seus germans homes o parents cercles pròxims del sexe masculí. Amb Tit Flavi es va establir que l'herència de qualsevol persona no podia ser impugnada després de passats cinc anys. La propietat no estava subjecta com més limitacions que les servituds imposades (drets de passada, de pastura, etc...). En cas de deute la propietat era lliurada en penyora al creditor que devia administrar-la com a pròpia però sota paraula de no poder alienar (fidúcia) fins a complert el termini fixat per a la devolució de l'import del deute; si l'import era tornat, el creditor havia de retornar la propietat, però en cas contrari l'adquiria en plenitud. Els contractes amb l'Estat es concertaven per obligacions dels ciutadans i podien tenir fiadors (praevides). El contracte d'esposalles (un pare promet a la seva filla en matrimoni) en cas de ser incomplet, suposava una indemnització a pagar pel pare. La venda (mancipatio) es realitzava amb lliurament del bé i el preu simultàniament i davant testimonis, i llavors era perfecta. Si no es complien els termes acordats el infractor havia de satisfer l'altra part el mateix que si hagués furtat la cosa. El préstec era també el lliurament d'una suma davant testimonis i la obligació (nexum) de qui ho rebia de tornar el capital més els interessos. Si el deute era amb l'Estat i el deutor incomplia, els seus béns eren venuts. Si el deute era a un particular, la reclamació d'aquest (vindiciae) havia de ser examinada prèviament. Cada litigi examinat exigia un diposit previ (Sacramentum) que perdia la part condemnada i era equivalent al 20% del valor del litigi, que passava a l'Erari Public. La part perdedora tenia trenta dies per al pagament de la prestació o del deute reclamada; si no ho feia, es passava a la via d'execució i se li obligava a pagar llevat que aportés nous testimonis que justifiquessin el seu dret (vindex). Si s'obstinava en no pagar o no podia fer-ho, ja no perdia la llibertat, sinó els béns que posseís (Cèsar va establir el principi de la llibertat personal; l'execució havia de dirigir-se contra els béns, fossin aquests suficients o no, i la llibertat del deutor quedava salvaguardada, encara que de les seus futurs guanys havia de lliurar una part que li permetés cobrir el seu deute però que li permetés viure, amb un màxim probablement de dos terços dels seus ingressos; més tard Claudi fins i tot va anar més lluny i va excloure de les execucions per deute la part de legitima - un quart - corresponent als fills, que també va quedar exclosa en les confiscacions). Els préstecs amb interès estaven limitats a una quantitat màxima calculada sobre els béns del deutor (pel que sembla el màxim era el 50% del valor dels béns). La seva infracció era un delicte d'usura perseguit per les lleis. El tipus d'interès estava limitat i l'interès total no podia excedir del capital primitiu. Una llei regulava la tutela. Els esclaus podien ser manumesos, això és alliberats. L'alliberament podia ser privat (en aquest cas l'amo tenia dret a retractar-se i recobrar a l'esclau), o públic (en aquest cas era perpètua e irrevocable). Per a manumetre a un esclau s'havia de pagar un impost equivalent al 5% del seu valor. Els fills podien ser emancipats pel pare. El matrimoni civil era consagrat. En diversos moments va existir un impost per als solters. Les donacions i llegats tenien certes restriccions. Subsistien les figures del depositum (el que confiava un diposit a un altre), el comodat o préstec d'alguna cosa per al seu ús i posterior devolució (comodatum) i l'apoderament (Procuratio). També subsistia l'arranjament de les qüestions d'honor per un pari (un duel, però amb decisió judicial). Una llei obligava als propietaris ramaders a contractar almenys a un terç d'homes lliures per treballar en les seves hisendes.
[edita] Vegeu també
- Pesos i mesures romanes
- Moneda romana
- Història de l'Imperi romà
- Emperador romà, llista d'emperadors romans
- Caiguda de l'imperi romà
- Senat romà
- Legió Romana
- Exèrcit romà
- Calendari romà
- Comicis romans
- Festes romanes
- Impostos romans
