Calmucs

De Viquipèdia

Calmucs


Població total	c. 174,000 [1]
Regions amb població significativa	Calmucs a Rússia 174,000[2] Oirats a Mongòlia: 205,000[3] Oirats a Xina: 139,000[4]
Llengua	Calmuc, rus
Religió	Budisme tibetà, Església Ortodoxa Russa, Ateisme
Grups humans relacionats	Khalkha-Mongols, buriats

Els Calmucs (alternativament "Kalmucks," "Kalmuks," o "Kalmyki") són els descendents dels Oirats, identitat històrica i col·lectiva dels pobles mongols occidentals.[5] Havien viscut a la Rússia europea durant 400 anys. Degut a les vicisituts polítiques, hi ha comunitats calmucs als Estats Units, França, Alemanya i la República Txeca.

Un 70 % són budistes i obeeixen la mateixa autoritat religiosa que buriats i tuvinians, i també anomenats eleuts, ogelid o khalimah pels tàtars.

Taula de continguts

1 Repartiment geogràfic
2 Història
- 2.1 El Khanat del Volga
- 2.2 Èxode i domini rus abans de la Revolució
3 Referències
4 Enllaços externs

[edita] Repartiment geogràfic

Actualment són repartits en tres grups dins el territori de l’antiga URSS (Rússia i veïns):

Els calmucs pròpiament dits, viuen a Calmúquia (el 88,3 %).
Els buzava, viuen als marges del Don (Teñ), principalment a Astrakhan (Äädrhn) i a Ossètia Septentrional-Alània, però amb grups petits a Territori de Stàvropol (Sarpulj), Rostov i Volgograd (el 5,7 %)
Els sarts islamitzats, a la regió de Semirietxe (República de Kirguizistan), uns 4.000 individus.

[edita] Història

Els calmucs propiament dits fins el segle XII ocupaven la zona entre el Ienissei, el Balkhash i el riu Gobi, i eren xamanistes; vers el segle XV es traslladaren cap als marges del Balkhash i foren aconvertits al lamaisme per monjos tibetans. Cacp el segle XVI formaren part del Derben-Oirat (Quatre federats) amb els dzungars, dorbots, turgots i txokots. El seu nom prové del verb kalmak “habitar”, i distingia els oirats que eren “habitants camperols” dels dungans (del verb dönmek) o “retornats”. Un grup dels oirats acompanyà Hulagu cap a occident i jugà un cert rol dins la Pèrsia Ilkhànida.

Sempre havien dut una vida nòmada i es regien per la norma “on tens encès el foc, allí es casa teva, on tens lligat el teu cavall, allí pots pasturar”, i es dedicaven a la ramaderia. Llur organització social, vigent fins el 1892, partia de la kibitka o iurta, tenda familiar i considerada nucli de la unitat familiar, que s’agrupava en djotons, una mena de comunitat nòmada dirigida per un ancià, cap dels campaments. Aquests s’agrupaven en ajmaks o clans, comunitats amb lleus lligams familairs, governats mercè els russos per un zajsang o governador hereditari. Un grup d’ajmaks formaven l’anghi (tribu), i aquestes s’organitzaven en ulus (pobles), regentats pels noyons, prínceps guerrers amb autoritat militar, i sota l’autoritat religiosa dels ghilong, capellans lamaistes.

Vivien en kibitkes, tendes de feltre fetes amb bastiment de fusta, de forma cilíndrica i fàcilment desmontable. A l’estiu, quan duien a pasturar el ramat, habitaven construccions primitives fetes d’argila amb palla. L’estructura interna de la tenda era senzilla, i formava un petit altar amb els burtxan (ídols), d’origen xamànic. El foc s’encenia al centre de la kibitka, i era considerat un lloc sagrat, i el fum sortia per una obertura dalt de la tenda (txaratx), que també servia per a il·luminar-la.

La vestimenta tradicional era constituïda per uan camisa de tela o percal (kijlik) i unes calces. Pel damunt portaven un beshmet, semblant al dels muntanyencs del Caucas, lligat amb un cinturó de cuir, que els calmucs rics cobrien amb làmines de ferro amb incrustacions de plata. A l’hivern portaven al damunt una pellissa de pell de xai (de guineu els més rics). El barret era quadrangular, i ha servit de model per als cotxers russos del segle XIX. Quan al calçat, l’estiu duien botes altes amb tacons metal·lics i estreps. Les dones duien bruses llargues i amples, així com calces amples, i al cap duien un machass, barret baix amb visera negra. El pèl dels nens era tallat a l’altura de l’espatlla fins als 14 anys, en què era recollit en una trena. També duien arracades.

Els principals queviures eren eren fets amb farina de sègol o blat, sense sal, i amb te. L’arak, aiguardent d’ar'jan (cereal típic de la regió), i el bozo, un producte làctic semblant al kumys, fet amb llet d'euga fermentada. Es casaven molt joves (als 16 els nois i als 14 les noies) i no practicaven la poligàmia. El divorci era fàcil d’aconseguir, però no era habitual. La dona calmuca es distingia per la seva rara puresa de costums, i duia el pes principal del treball de la llar. Els homes s’encarregaven de curar del bestiar i d’algunes tasques agràries (recollir cereals i tallar herbes). Practicaven el budisme lamaista dels “barrets grocs”, al qual s'aconvertiren massivament en el segle XVII.

[edita] El Khanat del Volga

Durant el regnat de Ways Khan (1418-1428), els mongols d’Ili s’hagueren de batre contra els kalmak infidels, i els poemes de les guerres foren recollits al Tarakhini i Rashidi. Ways Khan fou fet presoner pels calmucs, i hagué de donar la seva germana en matrimoni al seu cap Esen Taishi. El seu pare, Toghon, havia governat Mongòlia fins la frontera xinesa, i a la seva mort el 1439 el substituí Esen Taishi, però a la seva mort el 1455 es trencà l’imperi oirat. Es formaren diversos principats aïllats en veïnatge de territoris musulmans, i el 1459 una ambaixada calmuc aparegué a Herat.

Durant el segle XVI es van extendre pel Turquestan, però hi eren considerats com a enemics de l’islam; van obligar a fugir el khan kazakk Tawakkul (Tevkel) fins a Taixkent, on fou acollit pel sobirà usbec Newruz Ahmad (m. 1566), qui tampoc aconseguí vèncer-los. Tanmateix, el 1594, en una ambaixada enviada al tsar Fiodor I de Rússia, els russos qualificaven Tawawkkul com a “rei dels kazaks i dels calmucs”, ja que algunes bandes se li uniren.

Durant l’hivern del 1603-1604 els calmucs atacaren Khorezm, i sota el regnat del tsar Vassili Txuitsky (1606-1610) entraren per primer cop en contacte amb el govern rus. Pressionats pels nobles mongols i pels khans kazakhs, arribaren als marges dels rius Volga, Ural i Don, i pel 1608-1609 alguns grups feudals oirats (derbets i torguts) s’uniren voluntàriament a Rússia i s’establiren al S i E de Sibèria.

Cap el 1616 els torgut, que eren establits a Tarbagatai (entre els llacs Manas i Zaisan, i el riu Irtysh), dirigits per Khö-örlog, es dirigien cap a l’Oest, a la recerca de pastures lliures, pressionats per les altres tribus turques, i el 1630 s’establiren definitivament a les estepes del baix Volga. Els russos els acceptaren sota el nom de Khanat Calmuc (de Khal'mg) com a estat-tap entre llur frontera meridional i les hordes turbulentes de turcs musulmans. El seu cap, conegut com a Qurlinq, sotmeté nogais i turcs, i el 1632 hi establí unes 50.000 kibitkes de Tashi-Kö-örlok, amb les tribus joshu i derbet. D’aquesta manera, el 1653 uns 200.000 calmucs atacaren Penza, Saratov i Tobolsk.

Durant la resta del segle, el Khanat kalmuk del Volga, que no formava pas part de l’imperi fundat per Khara-khula, tot i que mai no es trencaren les relacions entre les dues branques del mateix poble, fou fortificat per les arribades esporàdiques de mongols occidentals (khoshut, dörbet, khoït) qui fugien de la inestabilitat d’Àsia Oriental, però no havien perdut llur agressivitat. En la millor tradició de les estepes, les escaramusses sagnants amb llurs veïns nòmades, tàtars, kazakhs i kirguisos, són alternades amb intercanvis comercials, de la mateixa manera que amb els russos els juraments d’aliança amb el tsar són renovats i els contactes comercials estacionals, alternats amb expedicions de pillatge.

Alhora, els delegats calmucs del Volga foren presents al kutultai del 1640 i Batur, fill i successor de Khara-khula, donà en matriomoni al fill petit de Khö-örlok; en el kurultai s'establí fermament la predominància del budisme entre totes les branques calmuques, i els progressos aconseguits per l’islam mercè el matrimoni amb la filla d’un kazak, no foren de gaire durada.

El 1655 va morir Khö-örlog i el seu successor, Chukn-Daichir (1655-1672), va mantenir la submissió a Rússia. El seu successor, Ayuqa Khan (1672-1724), fou el darrer en portar el títol de khan. Amic de Pere el Gran, suprimí la sublevació de Bakha, i lluità contra els perses i baixkirs. EL títol de khan fou reservat als descendents de Gengis Khan pel cap espiritual, el Dalai Lama. Els Qing mateixos confirmaren aquesta qualitat, recollida en l’ambaixada del manxú Tulišen, autor del Yiyulu (Cant sobre els països estrangers, 1712-1715), traduïda al francès el 1726 i al rus el 1764, i que ajudà a fer conèixer Àsia a Europa. També sembla que aquesta missió contribuí a reviscolar la nostàlgia per la terra ancestral.

[edita] Èxode i domini rus abans de la Revolució

Els calmucs budistes d’Ili mantingueren llur sobirania sobre el Turquestan musulmà fins que foren destruïts pels xinesos el 1758. Foren el darrer imperi nòmada d’Àsia Central, i el 1749 encara els aspirants a atalik (regent) de Bukhara havien de sotmetre llurs diferències al khan calmuc; s’empararen de bona part del territori kazak, i prohibiren l’islam al sud de Semirieche.

Pel que fa als del Volga, els guerres amb els tàtars de Crimea i amb Khorezm els van debilitar. Així, a la mort d’Ayuqa el 1724, els seus successors foren considerats com a namestniks (virreis) del tsar de Rússia, alhora que els obliga a trencar relacions amb el grup d’Ili. Per això, el 1735 el grup de 10.000 tendes de Taishi Sereng decidí de tornar a Xinjiang.

Després de la revolta de Pugatxev del 1771, a la qual molts calmucs donaren suport com ja van fer amb la de Stenka Razin, indignats per les intromissions russes en llur autogovern i pels intents de sedentarització obligatòria, el khan Ubashi, fill petit d’Ayuqa, decidí sota la pressió dels seus consellers la ruptura de relacions amb Rússia i el retorn a Dzungària.

Així, uns 170.000 calmucs (300.000 segons altres fonts) prengueren el camí de tornada que van seguir llurs avantpassats. Fou desastrós, ja que foren atacats pels kazakhs i kirguisos, patiren en travessar deserts i només uns 70.000 arribaren a Ili. Així delmats, van perdre qualsevol influència política tant a la Xina coma Rússia, de tal manera que no els restà més remei que lliurar-se als Qing. Això farà augmentar el prestigi de l’emperador manxú Qienlong, qui li permeté incorporar la Dzungària i el consagrà com a cap temporal dels lamaistes. Endemés, els repartí per l’imperi: un grup restà a Ili, amb els supervivents oirats de la massacre del 1757, i d’altres, a la regió de Khövdo (Mongòlia Exterior), on s’havien refugiat alguns supervivents de la caiguda de l’imperi jungar. Quan la revolta musulmana a la vall d’Ili del segle XIX fou destruït el gran temple budista calmuc de Kuldja.

El 1771 la resta dels calmucs, unes 11.200 kibitkes amb 50.000 calmucs (160.000 segons altres fonts), unes 8.000 famílies de kazaks i 8.000 de nogais, comandades pel príncep Donduk Ombo, ocuparen la zona del Volga-Don-Kuma i Kuban', a les regions de Don, Astrakhan i Orenburg, on es dedicaren a la ramaderia de bous, camells i xais. Degut a que la majoria dels torguts donaren suport a Pugatxov el 1773, Caterina la Gran retirà als torguts el govern dels calmucs, que havien conservat des de l’arribada a Rússia. El títol de khan, que havia estat abolit l’octubre del 1771, va desaparèixer definitivament amb la desaparició d’Ubashi. En lloc seu, s’establí un vicekhanat que passà als Dodunkov (descendents de Donduk Ombo).

D’ara endavant, els calmucs restaren sotmesos i llur organització político-administrativa fou calcada sobre la de l’Imperi Rus; els nobles calmucs o nojons foren assimilats als terratinents, i llurs subjectes als serfs. En el darrer terç del segle XIX una evolució decisiva els conduí a la sedentarització i a les activitats agrícoles.

Alguns grups foren integrats a les colònies cosaques, fortament russificats, llevat els monjos lamaistes. Els dörbet, instal·lats des del 1710 a la regió del Don, i coneguts com a buzava, coneixeren una evolució diferent a la del grup del Volga. A finals del segle XVIII, mentre que els alters grups eren reinstal·lats entre els rius Ural, Terek i Kuma, els buzava foren enrolats en l’Oblast dels Cosacs del Don. Molts calmucs lluitaren amb rangle sota bandera russa durant la Guerra Napoleònica del 1812, així com en altres guerres russes del segle XIX.

Des del 1820 la colonització de les estepes calmucs es va accelerar, i els millors terres foren donades a grans terratinents pel govern tsarista. El 1861 el Gran Debet Ulus (formació estatal feudal) fou transferida de la província d'Astrakhan a la de Stavropol. Aquesta divisió administrativa i territorial del poble calmuc retardaria llur procés de consolidació nacional. El govern tsarista establí el 1806 que l’anomenada Zona de les Deu Verstes (10,7 kilòmetres), que movia la frontera de l’àrea nòmada calmuc fora d’una distància de 30-40 kms del riu Volga i la Mar Caspi, que privarà als calmucs de les millors pastures, de la mateixa manera que el comerç connectava amb la costa. Pel 1803 els calmucs tenien 2,5 milions de caps de ramat, cap el 1863 a penes passaven del milió i pel 1896 havien baixat a 453.000 caps. Molts calmucs empobrits marxaren a treballar en la pesca i les indústries de sal dels assentaments russos adjacents.

El 1892 s’aprovà una Llei d’Abolició de Relacions Compulsòries entre Propietats Separades del Poble Calmuc, que establia la redempció per compra, alliberà els calmucs de llur dependència feudal i creà algunes condicions pel desenvolupament de relacions capitalistes. El capital rus que havia penetrat a la Calmúquia era en major part de naturalesa comercial i usurera. A començament del segle XX més del 50 % de la producció agrària es concentrava en els granges de la noblesa feudal i de petites propietaris, que concentraven només el 6 % de les propietats, mentre que el 75 % de les granges vivien en la pobresa.

La influència del moviment revolucionari rus, així com els diferents revoltes a Mongòlia i Xina, els inspirarien les primeres revoltes. Ja el 1903 es produiren els primers aldarulls de joves calmucs que foren enrolats en els instituts educatius d’Astrakhan, fet denunciat a Iskra (15 de maig del 1903).

El 1904 esclatà la revolta del profeta Airot a Ili, cosa que provocà aldarulls i aixecaments a Khosheut, Gran Derbet i altres ulus entre el 1905 i el 1909, fins que foren reprimits. El 1907 un grup de professors progressistes fundaren la Khal'mg Tangchin Tug (Unió Nacional Democràtica), però fou prohibida per les autoritats el 1908.

Durant la Primera Guerra Mundial el govern tsarista va mobilitzar els calmucs per a treballar al front, cosa que provocà nous disturbis de manera que alguns donaren suport al capdill Dambijantsan, més conegut com a Ja Lama, qui es reclama descendent d’Amur Sana i el 1912 s’havia revoltat contra els xinesos, fins que fou assassinat pels soviètics el 1923.

Per a després de la revolució russa, veure Calmúquia

[edita] Referències

Adelman, Fred. Kalmyk Cultural Renewal, PhD Dissertation, University of Pennsylvania,1960.

Anonymous. Donskaia Oblast, Donskoi Pervyi Okrug, Donskoi Vtoroi Okrug (translation: The Don Region, First Don District, Second Don District), Novyi Entsliklopedicheskii Solvar, XVI, 1914.

Anuchin, D. "Kalmyki", Entsiklopedicheskii Slovar Brokgauz-Efrona, XIV, St. Petersburg, 1914.

Borisov, T.K. Kalmykiya; a historic-political and socio-economic survey, Moscow-Leningrad, 1926.

Bormanshinov, Arash. The Kalmyks: Their Ethnic, Historical, Religious, and Cultural Background, Kalmyk American Cultural Association, Occasional Papers Number One, 1990.

Bretschneider, E.V. Medieval Researches from Eastern Asiatic Sources, 2 vols., London: Kegan Paul, Trench, Trübner, 1910.

Dzhimbinov, B. Sovetskaia Kalmykiia, Moscow, 1940.

Grin, François. Kalmykia: From Oblivion to Assertion, European Center or Minority Issues, ECMI Working Paper #10, 2000.

Grousset, René. The Empire of the Steppes: a History of Central Asia, Rutgers University Press, 1970.

Halkovic, Jr., Stephen A. THE MONGOLS OF THE WEST, Indiana University Uralic and Altaic Series, Volume 148, Larry Moses, Editor, Research Institute for Inner Asian Studies, Indiana University, Bloomington, 1985.

Haslund, Henning. MEN AND GODS IN MONGOLIA, National Travel Club, New York, E.P. Dutton & Co., Inc., 1935.

Heller, Mikhail and Nekrich, Aleksandr M. Utopia in Power: The History of the Soviet Union from 1917 to the Present, Summit Books, 1988.

Krader, Lawrence. Social Organization of the Mongol-Turkic Pastoral Nomads, Indiana University Publications, Uralic and Altaic Series, Vol. 20., 1963.

Khodarkovsky, Michael. Where Two Worlds Met: The Russian State and the Kalmyk Nomads 1600-1771, Cornell University Press, 1992.

Loewenthal, Rudolf. THE KALMUKS AND OF THE KALMUK ASSR: A Case in the Treatment of Minorities in the Soviet Union, External Research Paper No. 101, Offiice of Intelligence Research, Department of State, September 5, 1952.

Pallas, Peter Simon. Samlungen Historischer Nachrichten über die Mongolischen Völkerschaften, 2 vols., St. Petersburg: Akademie der Wissenscahften, 1776.

Pelliot, Paul. Notes sur le Turkestan, T'oung Pao, XXVII, 1930.

Poppe, Nicholas N. The Mongolian Language Handbook, Center for Applied Linguistics, 1970.

Pozdneev, A.M. Kalmytskoe Verouchenie, Entsiklopedicheskii Slovar Brokgauz-Efrona, XIV, St. Petersburg, 1914.

Riasanovsky, V.A. Customary Law of the Mongol Tribes (Mongols, Buriats, Kalmucks), Harbin, 1929

Williamson, H.N.H. FAREWELL TO THE DON: The Russian Revolution in the Journals of Brigadier H.N.H. Williamson, John Harris, Editor, The John Day Company, New York, 1970.