Comissió de la Dignitat
De Viquipèdia
La Comissió de la Dignitat neix a començaments de 2002 amb l'objectiu principal d'aconseguir el retorn als seus legítims propietaris de la documentació (correspondència, llibres, certells, fotografies i documentació administrativa diversa) incautada pel règim franquista en els mesos posteriors a l'entrada de les tropes nacionals a Catalunya a finals de la guerra espanyola de 1936-39. Es buiden els arxius i les prestatgeries d'entitats de tota mena, de les institucions de la Generalitat, dels ajuntaments, i de molts particulars. Aquesta tasca comença a gran escala a Barcelona, l'endemà mateix de la caiguda de la ciutat, a mans de la «Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos».
Aquesta documentació fou traslladada en vagons de tren a Salamanca, on fou garbellada i classificada per tal de facilitar la tasca de persecució política dels defensors del règim democràtic i els opositors del règin franquista. Va constituir una de les fonts bàsiques d'informació per al «Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo» creat el 1940, i moltes de les sentències de mort dictades per aquest tribunal foren basades en la documentació incautada.
Un cop reinstaurat un règim democràtic a l'Estat espanyol, i recuperada la Generalitat de Catalunya, una de les primeres reivindicacions del govern català és el retorn dels seus arxius expoliats. Al llarg dels anys 80 es cataloga curosament la documentació de la Generalitat. El 17 de març de 1995 el govern del PSOE, presidit per Felipe González, acorda restituir a la Generalitat els documents conservats en el "Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil". La reacció airada de les autoritats salmantines, amb la manifestació popular més gran de la història de la ciutat, fa tirar enrere el govern socialista. Pel Real Decret 426/1999, de 12 de març, el govern espanyol, ara en mans del Partit Popular, intenta blindar el dipòsit de documents a Salamanca, convertint-lo en «Archivo General de la Guerra Civil Española». Malgrat la pressió de diferents partits catalans, el govern espanyol es nega de forma reiterada a retornar el documents robats.
La Comissió de la Dignitat, fundada per iniciativa de Toni Strubell (Creu de Sant Jordi), aglutina al seu entorn moltes figures de la intel·lectualitat catalana: Josep Cruanyes, el M. Hble. Joan Rigol, el professor Henry Ettinghausen...
La reclamació exigida públicament per la Comissió comptà, entre d’altres suports, amb l'aval de la comunitat acadèmica internacional, encapçalada per personalitats tan distingides com Noam Chomsky, Francesco Cossiga, Rigoberta Menchú, Danielle Mitterand, Adolfo Pérez Esquivel, Federico Mayor Zaragoza, Nawal el Saadawi o Mario Soares. Juntament amb més de 700 catedràtics i professors universitaris de tot el món, feren costat a la Comissió de la Dignitat en la seva reivindicació l’any 2002.
Davant la tergiversació del tema per part de bona part dels sectors polítics castellans, la Comissió assumeix la tasca d'anar a Salamanca a explicar les raons de la seva reivindicació basades en el sentiment de dignitat que suposa que un hom recuperi una cosa robada. En un avió noliejat a França, una delegació catalana fa diferents actes públics d'explicació. A poc a poc els sectors més democràtics de la ciutat es van posicionant a favor del retorn, malgrat alguna represàlia professional per part de la premsa local.
La victòria del PSOE en les eleccions de 2003, i la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol amb el suport d'Esquerra Republicana de Catalunya, obre el camí cap a la satisfacció de les aspiracions de la Comissió, que veu com els documents de la Generalitat (la de Catalunya; el govern valencià no demana els documents incautats al País Valencià). El gener de 2006 es produeix finalment el retorn, malgrat els intents de darrera hora de l'Ajuntament de Salamanca d'impedir-ho per la via judicial.
