Conquesta musulmana de Catalunya
De Viquipèdia
La conquesta musulmana de Catalunya va començar el segle VIII.
En la primavera del 713 Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, governador de Kairuan, firmava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir, pel qual aquest reconeixeriala sobirania islàmica i passava administrar un ampli territori que abastava les conques dels rius Segura i Vinalopó, la futura kura de Tudmir, amb el seu centre a Oriola. Aquest és el punt de partida de la islamització del Xarq al-Andalus, per la costa mediterrània ibèrica.
El 773, Abderramán I proclama l'Emirat de Còrdova, independizant políticament als musulmans d'Al-Andalus.
Abd al-Rahman III considerà adient la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta (branca omeia), haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular i la creació del Califat Fatimí en Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad. És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibérica de major esplendor, encara que de curta durada atès que acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron, que es desencadenà entre els partidaris de l'últim califa legítim Hixán II, i els successors del seu primer ministre o hayib, Almansor. En el transfons també existien problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics. Oficialment, no obstant, el califat seguí existint fins l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com Taifes.
La divisió en taifes es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També es succediren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224).