Usuari:Estemon/Música minimalista
De Viquipèdia
La música minimalista és un gènere de música clàssica i música experimental nascuda els anys 60 que mostra algunes o bé totes les característiques següents:
- Èmfasi en l'harmonia consonant, si bé tonalitat funcional;
- Reiteració de frases o unitats més petites com ara figures o motius, amb subtils, graduals, i/o infreqüents variacions (sense desenvolupament musical) al llarg de extensos períodes de temps, possiblement limitats a la simple repetició;
- L'estancament, sovint en forma de brunzit, pulsos, i/o tons sostinguts.
El terme música minimalista és derivat del concepte de minimalisme, que va ser aplicat a les arts visuals prèviament. Abans d'això van ser utilitzats termes com música processal o música sistemàtica, particularment per a músiques construïdes utilitzant unes molt estrictes normes.
Taula de continguts |
[edita] Història
La paraula minimalisme va ser utilitzada en relació a la música el 1968 per Michael Nyman en una crítica de l'obra The Great Digest, de Cornelius Cardew. Nyman va expandir la seva definició del minimalisme a la música al seu llibre de 1974 Música Experimental: Cage i Més Enllà. Tom Johnson, un dels pocs compositors que van identificar-se com a minimalistes també reclama haver estat la primera persona en utilitzar la nova paraula per descriure l'estil. El descriu així (1989):
- «La idea de minimalisme és molt més àmplia que la que la majoria de gente realitza. Això inclou, per definició, qualsevol música que treballa amb materials limitats o mínims: les peces que tan sols utilitzen unes poques notes, obres que només utilitzen unes poques paraules, o peces escrites per un nombre molt limitat d'instruments, com ara platerets antics, rodes de bicicleta o gots de whisky. Això inclou peces que mantenen constant un so baluern generat electrònicament, peces fetes exclussivament de gravacions de rius i corrents. Inclou peces que es mouen en cercles interminables. Inclou peces que utilitzen un inamomible so d'un saxòfon. Inclou peces que requereixen molt de temps per passar gradualment d'un tipus de música a un altre. Inclou peces que permeten totes les notes, combinacions possibles, mentre modulen entre C i D. Incluo peces que s'executen a un temps que no sobrepassa les dos o tres notes per minut.»
Molta gent, especialment els fans de la música popular, van considerar la música minimalista menys difícil d'escoltar que el serialisme i d'altres músiques d'avantguarda. Per uns quants, especialment amants de la música romàntica o més nova, era una forma de música que consideraven avorrida, per excés de repeticions, aparent falta de complexitat i la rigidesa de la música processada. Els compositors minimalistes més importants són John Adams, Philip Glass, Steve Reich i Terry Riley; per la seva banda, el potser no tan conegut La Monte Young és generalment considerat el 'pare' del minimalisme.
Hi ha molta varietat de música anomenada minimalista, normalment fent referència a la instrumentació, estructura o la tècnica. Les primeres composicions de Glass i Reich tendien a ser molt austeres, amb un petit embelliment del tema, i escrites per a una agrupació petita d'instrumentistas (on els compositors hi formaven part), com, per exemple al cas de Glass, utilitzant òrgans elèctrics, vents (particularment saxòfons) i vocalistes. La tendència de Reich era posant èmfasi en instruments de percussió i massa (aquestes obres podien ser escrites per una combinació qualsevol d'aquests instruments: una peça de Reich, anomenada Six Pianos està feta així). Les obres d'Adams són escrites, en la seva majoria, per les agrupacions més tradicionals: orquestra, quartet de corda i també piano sol. (Tot i això els quatre grans del minimaliste tenen igualment simfonies, quartets, etc., no només Adams.) Les seves obres tendeixen a ser més audibles per l'oïda clàssica; té un cor minimalista però la filosofia i estilisme en la realització és més tradicional, i una frase d'una obra d'Adams es menys semblant a romandre inalterable i amb els mateixos instruments (o instrument) al llarg d'un bon temps que no pas el que freqüentment identifiquem a d'altres obres minimalistes. Algunes obres orquestrals d'Adams han estat descrites com a maximalistes, encara que aquesta no és una paraula reconeguda per crítics i editors ja que indueix a confusions pel seu significat. Per exemple, el serialista Charles Wuorinen s'autoidentificava com a maximalista.
David Cope (1997) remarca les següents qualitats:
- Silenci
- Música conceptual
- Brevedat
- Continuitat: requereixen modulacions lentes dels paràmetres i nuclis
- Música basada en motius i fases, incloent-hi repeticions
S'ha de dir que el moviment minimalista a música només té algunes relacions ocasionals amb el moviment del mateix nom a l'art visual. Aquesta connexió és probablement una rao de perquè molts compositors minimalistes rebutgen aquest terme. Philip Glass, el grup del qual tocava inicialment a galeries d'art on amics seus artites visuals minimalistes mostraven la seva obra, van dir en alguna ocasió sobre el minimalisme, Aquesta expressió hauria de desaparéixer!
[edita] Minimalist style in music
The most identifiable traits of minimalism in music are the use of repeated motivic fragments, presented unaltered in themselves or in slow transformations, to establish a harmonic texture. While this is not unprecedented in itself--Richard Wagner would use an arpeggiated E-flat as the basis for the opening of his opera Das Rheingold--the pervasiveness of the technique, and the use of layering and phase of these fragments which is identifiable as "minimalist". This is related to, but not the same as, repetition of whole sections of music, again not unprecedented, but not made as pervasive a stylistic trait in previous styles. Layering often produces the major development of a section, as one voice is added on top of another to produce the final full effect.
Consonant harmony is a feature much noted - it means the use of intervals which in a tonal context would be considered to be "stable", that is the form to which other chords are resolved by voice leading. In mininalism this function of stability is ignored.
Another trait of the minimalist movement established at an early point in time is the use of phase in consonant context to provide variety. A famous example is Terry Riley's In C which gives musicians fragments of music which they are to play at their own pace until they stop. The resulting texture varies with the different choices that performers make.
This means that the "texture" of much minimalist music is based on canonic imitation, exact repetitions of the same material, offset in time. Famous pieces that use this technique are the number section of Glass' Einstein on the Beach and Adams' Shaker Loops.
Over time mimimalist composers adopted more and more chromatic material for repetition, for example Philip Glass' Symphony No. 2, and the operas of John Adams. There was also an increasing movement to incorporate found sounds, tape, electric or electronic sources of music. Minimalsim in classical music often cross fertilizes with popular experimental music, such as the work of Brian Eno and Mike Oldfield, as well as electronica and house(music), where DJs layer different recordings on top of each other without regard for their source.
The development of minimalist music proceeds as a movement which was consciously aware of its being a post-serialist movement in music, drawing from the use of silence and layering in Cage, but seeking a more melodic basis for its materials. Many of the individual traits of minimalist music occur in serial works of the same period, for example the use of layering in Berio's Sinfonia, or the long suspended tones of Morton Feldman.
These traits were also the feature of composers who rejected 20th century chromatic harmony for other reasons, often liturgical or religious. These composers often went back to Medieval and early Renaissance harmony and practice more deliberately, producing works which had more formally worked out canonic imitation in a modal rather than tonal context. Among these Arvo Pärt is one who has gained a wide following and had numerous recordings and performances of his work.
Minimalism is sometimes associated with an ideology that justifies the moving away from the greater complexity of modernism by arguing from the point of view of postmodernism. Specifically, postmodernism states that progress in music is illusory, and therefore there is no need to have ever more advanced and complex systems of composing, that the purpose of minimalist music is repose, rather than "western" style development, and that minimalism embodies more "eastern" values of meditation, trance and concentration. Philip Glass specifically argues that there has been a disintegration of the concept of "high" and "low" music, and that music of this movement is important because it allows incorporation of, and dialog with, popular styles in a way that previous music did not. These arguments are far from universal among listeners, composers and performers of minimalist music, but are commonly cited in the struggles for performance, attention and acceptance of minimalist music.
Minimalist music is frequently used in movie scores and other media to provide a backdrop or mood for a particular scene or opening, or as an episode in a score. It has been adopted for sections of work by composers from other styles, including the late work of Lukas Foss.
There are those who argue, most notably Kyle Gann, that minimalism, as such, ended in music sometime in the 1980s, and that music since that point in time should be regarded as post-minimalist. According to Gann the breaking out of the strongly framed repetition and stasis of minimalist music represents a stark departure from previous practice.
[edita] Critical reception of minimalism
[edita] Criticisms of minimalism
Minimalist music has been controversial from its inception, and criticisms have been levelled from two other viewpoints specifically.
The first set of criticisms are from proponents of musical modernism who regard minimalism as a betrayal of progress, a banalization of modernity and backsliding into kitsch. They argue that minimalism represents a surrender of "high" art to the values of "popular" art. These critiques mirror other "late modern" critiques of postmodernity. Namely, there is no such thing, merely a backsliding counter-enlightenment impulse that seeks the lowest common denominator rather than pursuing the more rigorous, and important, project of advancing human knowledge and good.
The second set of criticisms is often levelled by those who are adherents of what may be called more "traditional" forms of western classical music, particularly as they had evolved through the 19th century. They criticise minimalism for being repetitive, boring, without movement, and shallow. There have been frequent jokes whose punchline involves repeating the name of a minimalist composer over and over again, with Philip Glass being a common target. In their view, this music goes nowhere, and lacks intrinsic interest.
[edita] Critical supporters of minimalism
(To be inserted on completion)
[edita] Compositors minimalistes
Els primers minimalistes van ser:
- David Behrman
- Gavin Bryars
- Cornelius Cardew
- Tony Conrad
- Jon Gibson
- Philip Glass
- Terry Jennings
- Petr Kotik (nascut a Txecoslovàquia)
- Douglas Leedy
- Richard Maxfield
- Robert Moran
- Phill Niblock
- Pauline Oliveros
- Charlemagne Palestine
- Steve Reich
- Terry Riley
- Howard Skempton
- Yoshi Wada (nascut al Japó)
- La Monte Young
Altres compositors més freqüents són:
- Australia
- Nigel Westlake
- Bèlgica
- Wim Mertens
- Txecoslovàquia
- Petr Kotik (resident als Estats Units)
- Finlàndia
- Erkki Salmenhaara
- Alemanya
- Peter Michael Hamel
- Harald Weiss
- Walter Zimmermann
- Hongria
- Zoltán Jeney
- László Melis
- László Sáry
- László Vidovszky
- Itàlia
- Fulvio Caldini
- Giovanni Sollima
- Japó
- Jo Kondo
- Yoshi Wada (resident als Estats Units)
- Països Baixos
- Louis Andriessen
- Simeon ten Holt
- Portugal
- Ernesto Rodrigues
- Telectu
- Sèrbia i Montenegro
- Vladimir Tošić
- Sudàfrica
- Kevin Volans (resident a Irlanda)
- Regne Unit
- Bob Dickinson
- Orlando Gough
- Steve Martland
- Michael Nyman
- Andrew Poppy
- Daniel Patrick Quinn
- Estats Units
- John Adams
- Glenn Branca
- Harold Budd
- Rhys Chatham (resident a França)
- Philip Corner (resident a Itàlia)
- DAC Crowell
- Kurt Doles
- Paul Dresher
- Arnold Dreyblatt (resident a Alemanya)
- William Duckworth
- Janice Giteck
- Daniel Goode
- Tom Johnson (resident a França)
- Elodie Lauten
- Daniel Lentz
- Ingram Marshall
- Meredith Monk
- Tim Risher
- Mikel Rouse
- Frederic Rzewski
- Stephen Scott
- Wayne Siegel (resident a Dinamarca)
- Carl Stone
- Morton Subotnick
Uns quants compositors que van mostrar una influència religiosa han estat etiquetats com a els "minimalistes místics"
- Henryk Górecki
- Hans Otte
- Arvo Pärt
- John Tavener
Altres compositors les obres dels quals han estat descrites com a precedents del minimalise:
- Jakob van Domselaer, els experiments del qual, a principis del S. XX, traduint les teories de Piet Mondrian, el moviment "De Stijl", que representa un precedent primerenc a la música minimalista.
- Alexander Mosolov, la composició orquestral del qual, Iron Foundry (1923) és feta a partir de patrons mecànics i repetitius.
- George Antheil, el Ballet Mecanique de 1924 és caracteritzat per l'utilització de motius repetitius i motoritzats, a partir d'una instrumentació basada en pianos múltiples i percussións variades.
- Erik Satie, considerat com a precursor del minimalisme en molta de la seva música, com per exemple la banda sonora per la pel·lícula de Francis Picabia de 1924, Entr'acte, que consisteix en frases, prestades de cançons populars, ordenades de forma aparentment arbitrària i repetitiva, donant un contrapunt rítmic al film.
- Colin McPhee, el Tabuh-Tabuhan per a dor pianos i orquestra (1936) del qual, treballa la utilització de patrons motoritzats, repetitius i pentatònics agafats de la música balinesa (utilitzant, a més, una gran secció de percussió determinada)
- Carl Orff, qui, particularment a les últimes obres teatrals que va crear, Antigone (1940-49) i Oedipus der Tyrann (1957-58), utilitzen instrumentacions (sis pianos i múltiples xil·lòfons, imitant la música gamelana) i patrons musicals (motoritzats, repetitius, triàdiques) reminiscents a les últimes músiques d'Steve Reich i Philip Glass
- Yves Klein, la 1947 Monotone Symphony consistent en un sol i mantingut acord, que ens recorden alguns treballs de La Monte Young.
- Morton Feldman, els treballs del qual es basen sobretot en la repetició i l'aletorietat de motius i patrons.
- Alvin Lucier, els experiments acústics del qual intenten posar de manifest els fenòmens auditius que són més evidents a la música.
[edita] Bandes de música Rock influenciades pel minimalisme
- Circle
- Coil
- King Crimson
- Jim O'Rourke
- Polyrock
- Shellac
- Sigur Rós
- Sonic Youth
- Tirez Tirez
- Tortoise
- The Velvet Underground
[edita] Vegeu també
- Post-minimalisme
- Música processal
[edita] Recursos
- Cope, David (1997). Techniques of the Contemporary Composer, p.216. New York, New York: Schirmer Books. ISBN 0028647378.
- Johnson, Tom (1989). The Voice of New Music: New York City 1972-1982 -- A Collection of Articles Originally Published by the Village Voice. Eindhoven, Netherlands: Het Apollohuis. ISBN 907163809X. Per descàrrega gratuita a: [1]
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Minimal Music, Maximal Impact, de Kyle Gann © 2001 NewMusicBox, inclou una llista més completa i detallada dels primers minimalistes
- (anglès) Art of the States: minimalist - Obres minimalistes de compositors americans
- (anglès) Electronic minimal music - Col·lectiu londinenc
