Història de Damasc
De Viquipèdia
[edita] Fundació i primeres noticies
Les excavacions de 1950 a Tell al-Salihiyya, al sud-est de la ciutat, van determinar que fou fundada el quart mil·lenni aC.
La seva primera aparició a la història és a les tauletes de Tell al-Amarna on es diu que la ciutat fou conquerida per Tuthmosis III al segle XV aC.
[edita] Arameus i israelites
Al segle XI aC era capital d'Aram i fou sotmesa per el rei David d'Israel al començament del segle IX aC, després de la victòria del rei sobre el bíblic Hadarezer, rei de Zobah, aliat de Damasc. Vers la meitat del segle, durant el regnat de Salomó, el sobirà local es va revoltar i va lluitar contra Israel i contra Assíria com a aliada del rei Rezon, antic vassall d'Hadarezer.
En temps del rei Ahab (abans del 900 aC) els jueus tenien un barri a la ciutat cedit pel rei local Ben Hadad. Jeroboam II la va recuperar vers el 780 aC. L'aliança d'Israel i Damasc contra Ahaz de Juda (vers 735-715 aC) va incitar aquest a demanar ajut al rei assiri Teglatfalassar.
[edita] Domini assiri, neobabiloni i persa
El 732 aC el regne de Damasc fou sotmès per Teglatfalassar III i fou abolit. La ciutat fou ocupada, i el palau i el temple saquejats; la població fou portada captiva a Kir. Va romandre en poder d'Assíria fins l'establiment del imperi babiloni al segle VII aC i al segle VI va passar al aquemènides de Pèrsia.
[edita] Període hel·lènic
El 333 aC fou ocupada pels macedonis d'Alexandre el gran. Al segle III aC s'hi va instal·lar una colònia grega enviada pels Ptolomeus. El 111 aC el selèucida Antíoc IX Cyzicenos (114 aC-94 aC) la va fer capital del regne. Vers el 90 aC una nova colònia grega fou enviada al lloc per Demetri III Eucàros (o Filopator) (95 aC-87 aC). La vila fou presa pels nabateus del rei Aretes III Filohel·len el 85 aC.
[edita] Domini romà
El 64 aC Síria fou declarada província romana i la capital es va establir a Antioquia, tot i que els romans van dominar la ciutat. L'any 37 els nabateus, sota Aretes IV Filopàtor, van tornar a ocupar la ciutat amb el permís de Roma i va romandre sota poder nabateu fins a l'any 54. Sota Adrià la ciutat de Damasc fou declarada metròpoli i Septimi Sever i Caracal·la hi van fer importants obre publiques. Els rius Abana i Pharpar eren els rius de la ciutat i servien per regar una part de la comarca. Des el 395 va quedar dins l'imperi oriental o bizantí. El temple de Júpiter fou transformat en catedral, dedicada a sant Joan Baptista. A l'actual patriarcat ortodox es conserva l'església de Santa Maria, d'aquella època.
[edita] Lluites entre sassànides i bizantins
El 612 la ciutat, on la població era de majoria jacobita monofisita, oposada als melkites llavors dominants a Constantinoble, fou ocupada per Khosraw II de Pèrsia. Els perses foren ben acollits i la ciutat fou respectada. El 627 es va morir el rei de Pèrsia i la guarnició va evacuar la ciutat i el 628 l'emperador Heracli i va fer la seva entrada.
[edita] Conquesta àrab
Fou breu perquè ja els àrabs estaven a punt d'entrar a la zona. El juliol del 634 Khàlid ibn al-Walid i els seus homes van creuar Palestina en direcció nord; els bizantins van oferir alguna resistència al nord d'Al-Sanamayn a la regió de Marj as-Suffar, però es van retirar cap a Damasc el març del 635 i uns dies mes tard els àrabs van aparèixer davant les portes de la ciutat que Khàlid va assetjar; els notables de la ciutat, en general oposats als bizantins, van negociar encapçalats pel bisbe i per el controlador general de finances Mansur ibn Sarjun (pare de sant Joan Damascè). El setembre del 635 una porta fou oberta als musulmans i els bizantins van fugir vers el nord. Els ciutadans van poder conservar les terres i esglésies però haurien de pagar un tribut general i un impost personal. A la primavera del 636 un exèrcit dirigit per Teodor, germà de l'emperador Heracli, es va dirigir cap a Damasc des del nord i Khàlid la va evacuar i es va reorganitzar a Al-Jabiya per passar després al darrera del riu Yarmuk, a l'est de Tiberíades. Allí es va lliurar la batalla decisiva (coneguda com batalla de Yarmuk) en què Teodor i els bizantins foren derrotats el 20 d'agost del 636. Khàlid no va tornar a Damasc i va marxar a Medina i la conquesta de Síria fou encarregada a Abu-Ubayda al-Jarrah. El desembre del 636 Damasc va capitular per segona vegada.
[edita] Domini dels primers califes
El califa Umar va nomenar governador a Yazid ben Abi Sufian. La seva diferencia amb els llocs dels nòmades li va donar un aire sagrat. Es va convertir en lloc de peregrinació, especialment a la cova d'Adan, la cova de Gabriel, i la cova de la sang (lloc suposat de la mort d'Abel) i a un lloc proper, Berzé, es va considerar el lloc de naixement d'Abraham. El barri de Kadam fou considerat lloc d'enterrament de Moisès (Musa ben Imran en àrab). Jesús (àrab Isa ben Maryam) fou considerat un dels profetes que havien estat a la vila (a Rabwa, al turó Tranquil).
[edita] Dinastia omeia
Yazid ben Abi Sufian va morir de pesta el 639 i el va succeir el seu germà Muawiya ben Abi Sufian. Damasc era llavors un djund (districte) i la seu del govern era a Al-Djabiya, no lluny de Damasc. Muawiya fou elegit califa a la mort d'Ali (656), i va deixar Al-Djabiya i es va traslladar a Damasc, que va esdevenir la capital del califat omeia. Quant van començar els conflictes que van acabar amb la dinastia, el califa Marwan II va traslladar la capital a Harran (744). Els abbàssides des el 750 es van establir a Bagdad.
Durant el califat es van construir el palau califal obra de Muawiya (arranjant el palau del governador bizantí) conegut com al-Khadra (la Verda), i la mesquita entre d'altres. El palau es va convertir en presó després del 750. Es van construir també canalitzacions al Djabal Kasiyun, sota Nahr Tawra, i a Nahr Yazid (antiga canalització dels nabateus), en temps de Yazid I. Al-Hadjdjadj, fill del califa Abd al-Malik ben Marwan, va construir el palau que encara existeix amb el nom de Kars al-Hadjdjadj. La gran mesquita fou construïda per Walid I i inicialment estava al costat de l'església de Sant Joan Baptista (Yahya ben Zakariya) però després aquesta fou expropiada per eixamplar la mesquita (705). Es van construir dos cementiris: el de Bab Tuma (el primer musulmà) i el de Bab Saghir, que es van afegir al ja existent de Bab al-Faradis.
[edita] Califat abbàssida
L'abril del 750 Abd Allah ben Ali, oncle del nou califa Abul Abbas al-Saffah, va entrar a Damasc i va assolir el seu govern. Els edificis omeies foren saquejats i les fortificacions desmantellades; les tombes omeies foren profanades.
Durant el regnat del Califa Al-Mahdi, un conflicte entre qaisites i iemenites va derivar en revolta, dirigida pel pretendent omeia anomenat Al-Sufyani, que tenia el suport dels qaisites, i que no va triomfar.
Sota Harun al-Rashid, el moviment contra Bagdad es va enfortir i Harun va haver d'enviar una expedició el 796 dirigida per Djafar al-Barmaki que va restablir l'ordre.
El 830 la ciutat fou visitada pel califa Al-Mamun, però l'agitació va continuar. El Califa va fer una segona visita el 833 i va morir aquell mateix any.
El 854 una revolta va enderrocar al governador que fou executat però les tropes del califa van restablir l'ordre. El 858 el califa Al-Mutawakkil es va traslladar a la ciutat per establir-hi la capital però la va abandonar al cap de 38 dies i va tornar a Samarra.
[edita] Emirat tulúnida
Afeblit el califat per les revoltes dels Zandj, Ahmad ben Tulun, governador d'Egipte des el 868 (de fet independent) va ocupar Damasc el 878, i el 884 el seu fill Khumarawayh el va succeir i va morir assassinat a Damasc el febrer del 896.
[edita] Carmates, hamdànides, ikhshídides
Els rebels càrmates van assetjar Damasc poc després; el 902 el general abbàssida Muhammad ben Sulayman va arribar a la ciutat i va obligar als càrmates a aixecar el setge i el governador local Tughdj ben Djuff, un turc de Transoxiana, el va reconèixer immediatament.
El seu fill Muhammad fou nomenat governador d'Egipte i el 835 es va apoderar de Damasc que li van disputar els hamdànides d'Alep. El 845, després d'una possessió alternativa, li fou reconeguda la ciutat contra un tribut a pagar al emir d'Alep. Muhammad va morir a Damasc el 946, i l'anarquia es va apoderar de la ciutat que fou altre cop ocupada pels hamdànides, fins el 947 quant el nou emir d'Egipte Unudjur (successor de Muhammad al-Ikhshid) va fer un tractat definitiu amb Sayf al-Dawla Ali ben Abul Haydja Abd Allah ben Hamdan d'Alep per el qual els djunds d'Alep, Homs (Hims) i Kinnasrin li eren reconeguts junt amb el territori dels Awasin (la marca fronterera amb Bizanci que l'emir hamdànida havia conquerit el 946).
[edita] El llarg domini dels fatimites
El 969 la dinastia ikhshídida fou substituïda a Egipte i Síria per els fatimites. El 970 els càrmates dominavan Damasc però el fatimites la van recuperar militarment i la ciutat va patir certes destruccions. Els soldats berbers del califa del El Caire tenien l'hostilitat de la població (en bona part pel comportament inadequat d'aquestos soldats), i els aldarulls o incendis provocaren algunes vegades seriosos danys. El incendi mes greu fou el de 1069 que va damnar la ciutat i fins i tot la gran mesquita.
[edita] Atziz ben Uvak i els seljúcides
Atziz ben Uvak al-Khwarazmi, un cap turcman al servei dels fatimites, es va apoderar de Damasc el 1076, i es va independitzar; va reforçar les fortificacions i va demanat ajut a Malik Shah el seljúcida. Aquest va respondre però va donar la ciutat en feu a son germà Tutush que va entrar a Damasc el 1079, va restablir l'ordre, i va eliminat a Atziz (el va fer matar).
El 1083 la ciutat fou assetjada per Muslim ben Kuraysh, però mancat del promès ajut fatimita, fou rebutjar finalment per Tutush I (Tadj al-Dawla Abu Said Tutush I). Aquest va morir en la lluita contra el seu nebot Barkyaruk el 1095, i els seus dominis es van repartir entre els seus fills: Ridwan a Alep i Dukak (Abu Nasr Shams al-Muluk Dukak) a Damasc. Aquest darrer va construir el primer hospital de la ciutat el 1198 i la primera madrassa hanefita (escola religiosa) anomenada Sadiriyya. Dudak va confiar el govern al seu atabeg, el turc Zahir al-Din Tughtakin, que aviat fou el verdader senyor de Damasc però amb posició difícil ja que era amenaçat pels fatimites, pels seljúcides de Bagdad i des el 1097 pels croats. Dukak va morir el juny del 1104 i l'atabeg Tughtakin va proclamar al jove fill del difunt, Tutush II, i va governar en el seu nom. Tutush II va morir poc després i després d'una breu proclamació de Muhi al-Din Baktash, Tughtakin va assolir personalment el poder i va iniciar la dinastia Burida (1105-1154) amb el títol de Saif al-Islam Zahir al-Din Tughtakin.
[edita] Dinastia burida de Damasc
Damasc va experimentar un creixement econòmic i social en els següents anys. Els Batiniyya van causar alguna agitació i el 1113 van matar a la ciutat al emir Mawdud. Van tenir el suport del visir Abu Ali Tahir al-Mazdakani. El 1120 els shafites van construir la seva primera madrassa anomenada Aminiyya, i el 1142 es va construir la primera madrassa dels hanbalites, la Sharafiyya.
Tughtakin va morir el febrer de 1128 i el va succeir el seu fill Tadj al-Muluk Buri que l'any següent va fer matar al visir al-Mazdakani que fou la senyal per una terrible massacra en que el poble va matar a milers de Batiniyya. Aquestos es van revenjar aviat: el 1131 Tadj al-Muluk fou ferit en un atemptat i va morir de les ferides el maig de 1132. Els dos emirs següents (Shams al-Muluk Ismail i Shihab al-Din Mahmud) també van morir assassinats, el primer el 1135 per sa mare i el segon el 1139 pels seus adversaris polítics. Djamal al-Din Muhammad només va governar uns mesos i fou enderrocat pels caps militars el 1140 que van proclamar al jove Abu Said Abak Mudjir al-Din, qui va deixar la direcció dels afers al seu atabeg Muin al-Din Umar (1140-1150) a la mort del qual Abu Said Abak va agafar les regnes del poder, però va haver d'acceptar la sobirania del aiúbida Nur al-Din que el 1154 va ocupar la ciutat i va deposar al darrer emir burida.
Hi havia llavors set madrasses a la ciutat. Durant tot el seu govern els burides van patir la pressió dels croats que amenaçaven les regions productores de blat (la Bekaa i l'Hauran) amb els que van haver de fer pactes que sovint van haver d'explicar al califa de Bagdad; també tenien la pressió dels fatimites, i des el 1130 la dels zengites que es van apoderar d'Alep. El 1148 els croats van atacar Damasc i encara que foren rebutjats, des llavors ja van ser impossibles nous tractats entre els burides i els croats.
Durant aquest període la ciutat es va dividir en sectors, amb la seva mesquita, el seus banys, el repartiment d'aigua (tali'), forns, mercats (suwayka), cadascun dirigit per un cap (shaykh) amb les seves milícies (ahdath). Els musulmans tenien el sector oest amb la gran mesquita i la ciutadella; els cristians el nord-est; els jueus el sud-est. Es van crear nous barris: Al-Ukayba (al nord), Shagur (al sud), Kasr al-Hadjdjadj (sud-est).
[edita] Nur al-Din
Amb Nur al-Din Mahmud, que també governava a Alep, es va restablir la unitat política de Síria i Damasc va esdevenir la capital d'un estat poderós. Les famílies del Banu Asakir (shafites) i dels Banu Kudama (hanbalites) van fundar un nou barri al peu del Kasiyun el 1161 anomenat Al-Salihiyya, es van reforçar les fortificacions, i es van fer moltes obres, especialment a les mesquites, de les que se'n van construir també de noves. Es va fundar també la primera madrassa malikita anomenada Al-Salahiya (acabada després per Saladí) i es va construir la gran madrassa d'Adiliyya, sota el impuls de Nur al-Din, madrassa que modernament fou la seu de l'acadèmia àrab, iniciada el 1171 (acabada el 1222).
[edita] Període Aiúbida
Nur al-Din Mahmud va morir el 1174 i el va succeir el seu fill Al-Malik al-Salih Ismail, que va tenir com atabeg a l'emir Shams al-Dawla ben al-Mukaddam. A Damasc, que havia estat governada per Ayyub, pare de Saladí, un potent partit favorable als aiúbides va aconseguir que Ismail fos portat a Alep i Ben al-Mukaddam va restar amo de Damasc. El nou senyor de Damasc va fer un pacte amb els francs, el que li va provocar l'hostilitat d'una part de la població, que, agitada per partidaris de Saladí que van presentar aquest com a campió dels musulmans, i que va fer entrada a Damasc el 1176.
Durant els següents anys la guerra amb els croats va seguir i el 1187 la batalla d'Hittin va retornar Jerusalem als musulmans. Poc després d'un acord de pau amb els croats, Saladí va morir el 4 de març de 1193 a Damasc i fou enterrat a la ciutadella i mes tard a la madrassa de Al-Aziziyya, al nord de la gran mesquita. La ciutat havia estat donada al fill de Saladí, Al-Afdal Ali Abul Hasan, el 1186, mentre l'altra fill Al-Dahir governava a Alep. Al-Afdal fou expulsat de Damasc pel seu oncle (germà de Saladí) Al-Adil el 1196, que es va reconèixer vassall de Al-Aziz, fill i successor de Saladí a Egipte. El 1199 Al-Aziz va morir i Al-Adil fou reconegut el 1200, després de llargues discussions, com a cap de la família aiúbida i sobirà d'Egipte.
Al-Adil va establir la seva capital al Caire, i va morir el 1218 prop de Damasc, essent enterrat a la madrassa d'Adiliyya. La regió de Síria havia estat governada pel lloctinent de Saladí, Al-Malik al-Muazzam Isa des el 1200, li fou donada a aquest en feu el 1207, i després del 1218 va tractar de fer-se independent. El 1226 va fer llegir la khutba en nom del khwarizmshah Mangubirti. Al-Muazzam va morir el 1227 i el va succeir el seu fill Al-Malik al-Nasir Dawud, sota tutela del seu atabeg Izz al-Din Aybak, però al cap d'uns mesos fou enderrocat pel seu oncle Al-Ashraf del Diyar Mudar que es va instal·lar a Damasc el 1128 i va governar fins a la seva mort el 1237 en que el va succeir son germà Al-Malik al-Salih Ismail. El 1238 va morir a El Caire Al-Kamil (successor de Al-Adil)i després de dos anys de lluites el tron va passar a Al-Salih Ayyub el 1240. Al-Malik al-Salih Ismail, per conservar Damasc, es va aliar amb els francs contra Al-Salih Ayyub. Aquest darrer, amb l'ajut del Khwarizmshah, va obtenir la victòria el 1245 i va entrar a Damasc. Al-Salih Ayyub va morir el 1248 i el seu fill Turan Shah fou assassinat uns mesos després i el emir d'Alep, Al-Malik al-Nasir Yusuf es va apoderar de la ciutat i la va conservar fins el març de 1260 quant fou ocupada pels mongols. El sobirà Al-Nasir i els seus fill foren fets presoners per Hulagu. Els mongols foren derrotats pels emirs mamelucs Kutuz i Baybars a Ayn Djalut i després d'això els mongols evacuaren Damasc (1261) que va quedar en mans de la família kurda dels Kaymari, que la van entregar als mamelucs egipcis.
Durant els anys aiúbides es van fer moltes construccions; el nombre de madrasses es va multiplicar per quatre (es va passar de 20 al 1170 a unes 80 vers el 1260).
[edita] Període mameluc barita i borgita
Durant el seu regnat Al-Malik al-Zahir Baybars (1260-1277) va residir sovint a Damasc i va residir a la ciutadella que es va reformar. Al oest de la ciutat va construir el famós palau de Kasr al-Ablak del que després el sultà Kalawun en va fer un similar a El Caire. Baybars va morir a Damasc el 1277 i per ordre del seu fill Al-Malik al-Said fou enterrat a la madrassa de Al-Zahiriyya (actualment la Biblioteca nacional de Síria). Durant el seu regnat només quatre governadors van regir la ciutat, però després els canvis de governador foren freqüents. Generalment el càrrec de governador anava a mans de mamelucs destacats de la niyaba d' Halab, i el seu poder era contrarestat pel del governador de la ciutadella (naib) que residia a Dar al-Saada, al sud de la ciutadella.
Al morir el sultà Al-Malik al-Said fou proclamat a El Caire el seu fill Al-Malik al-Mansur Kalawun i el governador de Damasc Sunkur al-Ashkar es va revoltar i amb l'ajut dels seus emirs i una fatwa (ordre religiosa) emesa pel historiador Hadil Kudat, es va apoderar de la ciutadella, on el naib Ladjin era fidel del sultà. Sunkur va agafar el títol de sultà l'octubre o novembre de 1278 i va fer llegir la khutba en el seu propi nom enlloc de fer-ho en nom del sultà d'Egipte. El juny de 1280 les forces de Kalawun van entrar a la ciutat i van acabar amb el govern de Sunkur que, abandonat per alguns caps militars, va fugir a Al-Rahba, al Eufrates. Ladjin fou alliberat i nomenat governador. El governador Izz al-Din Aybak fou destituït quant va arribar al govern d'Egipte Al-Malik al-Adil Kitbugha, que el va substituir per Shudja al-Din Adjirlu.
Kitbugha va construir un mausoleu doble, el primer d'aquest tipus a Damasc, i quant fou destituït com a sultà, fou empresonat a la ciutadella de Damasc, i el nou sultà, l'antic governador Ladjin, va nomenar governador de Damasc (1297) a Sayf al-Din Kipčak. Aquest es va posar al servei del príncep mongol Ghazan i el va acompanyar durant la seva incursió a Síria. El mongols van ocupar Damasc el 1300, però no van poder ocupar la ciutadella on els mamelucs s'havien fet forts. Les lluites van provocar seriosos danys a la ciutat. Els mongols van evacuar aviat la ciutat i Kipčak va anar a Egipte i es va posar al servei del nou sultà Al-Malik al-Nasir Muhammad (fill de Kalawun). El 1303 un nou atac mongol a la ciutat fou rebutjat. Durant el tercer regnat de Al-Malik al-Nasir Muhammad fou governador de Damasc (a partir del 1312) Tankiz, que va fer reconèixer la seva autoritat als emirs (caps) i va governar amb encert, però fou casi be un virrei sobirà de Síria. Durant la seva època va actuar a la ciutat el reformador musulmà Ibn Taymiyya, i va viure el historiador Al-Safadi; Tankiz va edificar el 1317 la mesquita en la que va construir el seu mausoleu, va reformar la gran mesquita i va construir un Dir al-Hadith. Va caure en desgracia al pujar al tron el nou sultà Al-Malik Abu Bakr, i fou arrestat el juny de 1340 i empresonat a Alexandria on va morir.
De 1340 a 1383 dotze sultans mamelucs barites van regnar a El Caire, i hi va haver un nombre igual de governadors (naib) a la ciutadella de Damasc, algun exercint mes d'una vegada. Durant aquest període van actuar les milícies su'ar que van terroritzar a la població. El 1346 el governador Yilbugha va fer construir una nova mesquita similar a la gran mesquita, sobre una petita mesquita ja existent (aquesta nova mesquita es avui dia a la plaça Mardja). El 1382 va pujar al poder la nova línea de sultans mamelucs circassians anomenats burgites.
El 1389 el governador d'Alep, Yilbugha al-Nasiri, que estava revoltat, es va apoderar breument de Damasc. Va rebutjar un exercit enviat pel sultà Barkuk i va avançar cap Egipte però fou derrotat. No se sap com però l'estiu del 1390 era governador de Damasc. Barkuk va morir el 1399 sense poder reforçar les defenses de Damasc contra un possible atac de Tamerlà. El governador de la ciutat, Sayf al-Din Tanibak (nomenat el 1393) es va revoltar contra el nou sultà Faradj, i va avançar cap Egipte, però fou derrotat prop de Gaza i executat a Damasc on fou nomenat governador l'emir mameluc Sudun (nebot de Barkuk).
Tamerlà va avançar contra Damasc, i prop de la vila va rebre la visita famosa de Ibn Khaldun. Sudun va rebre ajut de Faradj, però una part del exercit el va abandonar i es va haver de retirar, i Damasc es va rendir a Tamerlà i fou saquejada i incendiada, fins i tot la gran mesquita i el Dar al Saasa. El 1401 Tamerlà va abandonar la ciutat emportant-se cap a Samarcanda molts objectes i els artesans i obrers especialitzats. Els egipcis van recuperar la ciutat, que estava devastada, i en fou nomenat governador Taghribiridi al-Zahiri. Dos regnats llargs, el del sultà Barsbay (1422-1438) i el de Kaitbay (1468-1495) van permetre a la ciutat de recuperar-se. Sota Barsbay es va construir el primer minaret de la ciutat, el de Djami Hisham (1427). Entremig d'ambdós es va construir la mesquita Al-Sabuniyya, acabada el 1464. El segon va visitar Damasc del 23 de novembre al 16 de desembre de 1477, en un moment en que era governador Kidjmas, conegut per la seva rapacitat.
En aquesta darrera època van créixer extraordinàriament els impostos i les taxes, primer per part dels governadors, i després pel mateix sultà; la manca de diners era gran i alguns governadors foren destituïts pel sultà per confiscar les seves fortunes. Als darrers sultans mamelucs la corrupció va arribar als kadis (jutges) que a canvi de diners justificaven mesures contraries a la llei. A començaments del segle XVI es va construir la madrassa funerària de Sibay o Djami al-Kharratin. El 1502 va visitar la ciutat Ludovico de Varthema. Vers el nord-oest va sorgir un nou barri anomenat Taht Kala. El comerç encara era actiu i s'havien creats nous mercats, però en general es percebia un aire decadent, accentuat pel regim d'exaccions tant dels governadors com dels sultans, regim que es va acabar després de Kansuh al-Ghawri, el darrer sultà mameluc (1500-1516) mort en combat (meitat d'octubre de 1516) contra els otomans que havien envaït Síria poc abans. Les tropes del sultà otomà Selim I van entrar a Damasc tot seguit.
[edita] Període otomà
L'entrada otomana es va produir el 24 d'agost de 1516 després de derrotar als mamelucs a Mardj Dabik, prop d'Alep. La majoria dels naibs de Síria es van passar als otomans, i a Damasc no hi va haver resistència. Selim I feu entrada a la ciutat el 28 de setembre del 1516. Tres mesos després les forces mameluques a Gaza foren derrotades i el comandant del contingent siri, Djanbirdi al-Ghazali es va unir als otomans i fou ratificat com a governador de Damasc, lloc per el que havia estat nomenat per Kansuh al-Ghawri, el darrer sultà borgita. Al morir Selim I el 1521 el governador Djanbirdi, amb el suport dels emirs locals, va desconèixer al seu successor Sulaiman i es va proclamar independent a la gran mesquita, apoderant-se de la ciutadella. Seguidament es va apoderar de Trípoli, Homs, i Hamat i va marxar contra Alep que va assetjar sense resultats positius, retornant a Damasc. Sulaiman va enviar un exèrcit que va derrotar a Djanbirdi a Kabun, al nord de Damasc el 27 de gener de 1521, batalla en la que el governador rebel va morir. Els turcs van entrar a Damasc que fou saquejada, i un terç de la ciutat va quedar destruïda. Damasc va esdevenir la capital d'un pashalik. El pasha local tenia al seu costat un kadi hanefita i un director de finances, però no tenia autoritat sobre la guarnició. Entre 1517 i 1697 hi van haver 123 governadors de Damasc.
El 1526 els otomans van fer els primers cens de terres i població. El 1535 Turquia va signar amb França un tractat que obria els ports turcs al comerç francès. Aviat es va fer evident que tornava la corrupció dels governadors, que carregaven d'impostos al poble. El 1572, en el govern de Darwish Pasha, es va construir el Khan al-harir per acollir als comerciants estrangers. El 1574 el governador Darwish Pasha va construir una gran mesquita. El 1586 el governador Sinan Pasha va començar la construcció del barri de Al-Sinaniyya, acabat el 1591. Al segle XVII van desaparèixer les muralles engolides per la ciutat, que degut a la pau regnant no eren necessàries. La ciutat va esdevenir en el segle XVII el principal centre per les caravanes que feien la peregrinació a La Meca. El 1732 es va construir el Khan Sulayman Pasha, i abans se'n havien construït altres menors. El 1754 el governador Asad Pasha al-Azm va construir un palau que es avui dia el Museu nacional d'etnografia i art popular. El khan mes gran, Khan Asad Pasha, es va construir el 1752.
Vers 1830 es van produir aldarulls i revoltes contra els otomans. Els rebels van derrotar a les forces otomanes prop de Homs el 1832. Damasc fou otomana fins el 1832 quant el domini (sota sobirania otomana) va passar a Egipte, entrant a la ciutat Ibrahim Pasha, fill de Muhammad Ali. Aquest fou reconegut virrei de Síria pel sultà el 1833 i Ibrahim va governar en nom del seu pare. Es va construir una nova residencia pel governador, el Serrall, que va portar el sorgiment del barri de Al-Kanawat al llarg del aqüeducte romà. Els edificis de Dar a-Saada i Istabl, que des el 1526 eren un jardí zoològic, van ser convertits en Serrall militar (que va existir fins el 1917), i al costat el barri de Suk al-Arwam va passar a tenir les millors botigues. Ibrahim va establir la conscripció obligatòria pels soldats i les potencies (sobre tot Gran Bretanya) van provocar el descontent contra aquesta mesura per provocar una revolta que va obligar als egipcis a sortir de Damasc que va tornar a domini directe del sultà (1840).
El 1860 els druses i maronites, enfrontats des feia temps sobretot al Líban, van xocar violentament. Partida fanàtiques de druses van assaltar els barris maronites de Damasc i van fer una matança el 12 de juliol de 1860. L'emir algerià Abd al-Kader, exiliat a Damasc, va salvar aquest dia moltes vides. L'agost de 1860 França, governada per Napoleó III, va enviar una flota.
El 1878 fou nomenat governador el que fou gran visir de tendència reformista Midhat Pasha. Es diu que va afavorir el nacionalisme àrab. El 1897 va aparèixer a Damasc el primer diari en llengua àrab i la ciutat va esdevenir un focus d'agitació nacionalista àrab. El 1894 s'havia obert la primera línea de ferrocarril de Beirut a Damasc i fins l'Hauran o Hawran, que després es va prolongar al nord cap a Homs i Alep. El 1898 la ciutat fou visitada pel emperador Guillem II d'Alemanya i de resultes d'aquest viatge es va encarregar a una companyia alemanya la construcció d'una via fèrria fins La Meca per facilitar el pelegrinatge (inaugurada el 1908). El mateix any el sultà Abd al Hamid II, després del restabliment de la constitució otomana suspesa durant 31 anys, fou enderrocat, el que va provocar mostres d'alegria a la ciutat. El diari nacionalista Al-Muktabas, fundat el 1905 a El Caire per Kurd Ali, es va començar a publicar però fou suspès als pocs mesos (1909) i els nacionalistes es van agrupar en societats secretes.
El 1914, ja esclatada la primera guerra mundial, fou nomenat governador de Síria, Líban i Palestina Djamal Pasha, comandant del quart exercit otomà, amb seu a Damasc. El governador no fou bon militar però si governador i administrador enèrgic, però no va aconseguir el suport de la població. El 1915 l'emir Faisal, fill del sharif de la Meca, Husain, que era a Damasc, fou convençut per la família Al-Bakri d'unir-se a la revolta àrab (abril de 1915) i es va recolzar en les societats secretes Al-Adh i Al-Fatat. El protocol de Damasc entre Faisal i Gran Bretanya establia el futur reconeixement de la independència àrab. Faisal fou a Damasc del gener al maig de 1916; el 6 de maig foren detinguts per ordre de Djamal Pasha 21 membres dels moviments nacionalistes, el que es commemora cada any el 10 de juny com dia dels màrtirs. El 10 de juny va esclatar la revolta a Hedjaz i Husain es va proclamar rei dels àrabs.
Damasc fou evacuat pels otomans el 30 de setembre de 1918 i el 1 d'octubre de 1918 entraren les forces aliades incloent partidaris de Faisal.
[edita] Regne de Síria
El maig de 1919 es van celebrar eleccions per un congres nacional sirià, que el juny va rebutjar els acords de les potencies (Conferencia de París) sobre els mandats. El 19 de desembre de 1919 es va constituir un govern nacional sirià a Damasc, i el 7 de març de 1920 el congres nacional va proclamar la independència i va elegir a Faisal com a rei. L'abril de 1920 el tractat de San Remo va confiar el mandat de Síria a França, el que va caure molt malament a Damasc i a tota Síria. El 10 de juliol el congres nacional va proclamar l'estat de setge i va establir el reclutament obligatori. El 14 de juliol del 1920, el general Gouraud, alt comissari francès va dirigir un ultimàtum a Faisal, que va haver d'acceptar. L'agitació popular va augmentar. El 20 de juliol de 1920 l'exèrcit àrab dispersà una manifestació popular mentre tropes franceses foren enviades al país per aplicar els acords. El 24 de juliol els francesos van derrotar als àrabs a la batalla de Maysalun i el 25 de juliol els francesos van entrar a Damasc; Faisal va sortir del país i el comissari francès va ocupar el poder i va iniciar el mandat.
[edita] Mandat francès
Després de l'arribada dels francesos es van produir vagues, i alguns atemptats amb bomba. La revolta mes important va esclatar el 1925 al Djebel Drus, dirigida pel emir Sultan al-Atrash, que es va estendre a Damasc l'agost del mateix any, però foren rebutjats pels francesos. Els drusos van tornar el 15 d'octubre i el 18 d'octubre de 1925 el general Sarrail va bombardejar Damasc virtualment en mans dels rebels. La revolta va seguir fins que un bombardeig a la Ghuta i a Damasc l'abril de 1926 la va casi be liquidar. A la tardor la calma va quedar restablerta.
El 1929 es va establir un pla urbanístic per la ciutat per part del urbanista Danger, la direcció del qual fou confiada al arquitecte Michel Ecochard. Van sorgir un grapat de barris nous i es van fer voreres i zones arbrades. L'aigua va quedar assegurada per un conducte des Ayn Fidja a la vall del Barada el 1932.
[edita] Segona guerra mundial
El 1941 els britànics i les forces franceses lliures van entrar a Damasc sense oposició. El 16 de setembre de 1941 el general Catroux va proclamar la independència de Síria, però això fou un acta nominal i sense conseqüències politiques directes fins que el 1943 es va elegir un president de la República (Sukhri al-Kuwwatli). El 12 d'abril de 1945 Síria fou admesa a l'ONU, el que va posar fi jurídicament al mandat. Però els franceses conservaven el poder real sota una suposada comunitat francesa, fins que el 29 de maig de 1945 l'agitació nacionalista fou contestada amb un bombardeig de la ciutat pels francesos, i van intervenir els britànics per restablir l'ordre. Uns mesos després les tropes franceses van haver de sortir de Síria.
[edita] Darrers anys
Del 1945 al 1954 una sèrie de cops d'estat militars es van produir i van tenir com a teatre principal Damasc. El 1955 Sukhri al-Kuwwatli va tornar a la presidència i va iniciar converses amb Egipte que van portar el 1958 a la formació de la República Àrab Unida (RAU), de la que Damasc fou la capital de la província del nord. La unió es va dissoldre després del cop d'estat del 28 de setembre de 1961 i va tornar a ser la capitla de la República Àrab de Síria.
La ciutat fou regida durant aquestos anys per un consell municipal. Tenia mes de 400.000 habitants el 1955. La universitat de Síria amb seu a Damasc s'havia fundat el 15 de juny de 1923, el 1960 tenia uns deu mil estudiants. El museu nacional, fundat el 1921 i traslladat d'emplaçament el 1938, es va anar dotant de nous elements de Palmira, Dura Europos, Mari i altres. L'aeroport de Mizza, prop de Damasc fou declarat internacional de classe B. Va viure de prop les guerres amb Israel de 1967 i 1973, i resta la seu del govern sirià dominat per la família Asad, de la secta Alauita.
[edita] Llista de governants de Damasc
[edita] Governadors del Califa
- Khalid ben al-Walid 635-636
- Teodor 636 (governador bizantí)
- Abu Ubayda al-Djarrah 636-637
- Amr ben al-Aas (d'Egipte 640-646) 637-638
- Yazid ben Abi Sufian 638-639
- Muawiya (Califa 661-680) 640-661
- Capital del Califat omeia 656-744
- Desconegut 744-750
[edita] Governadors abbàssides
- Abd Allah ben Ali 750-753
- Al-Salih ben Ali 753
- Abd al-Bahhab ben Ibrahim al-Abbasi 754-763
- Al-Sufyani vers 763-782
- Abu Djafar Harun al-Rashid (califa 786-809) 782-786
- Desconegut 786-796
- Ibrahim al-Salih 791-793
- Musa ben Yahya al-Barmaki 793-794
- Abd al-Malik ben al-Salih 794-796
- Djafar ben Yahya al-Barmaki 796-803
- Shuyat ben Hadim 803-804
- Desconegut 804-808
- Yahya ben Muad 808-810
- Abd al-Malik ben al-Salih (segona vegada) 810-811
- Sulayman ben al-Mansur 811-815
- Tahir ben al-Husein 815-821
- Abdallah ben Tahir 821-822
- Desconegut 822-828
- Abu Ishaq Muhammad al-Mutasim (Califa 833-42).828-829
- Al-Abbas ben al-Mamun (Califa 833-838) 829-833
- Ali ben Ishaq 833-841
- Ridja ben Ayyub al-Hadari 841-847
- Malik ben Sauq al-Taglibi 847-850
- Ibrahim al-Muyad ben Mutawakkil 850-854
- Al-Fath ben Hakan al-Turki 855-861
- Isa ben Muhammad ben al-Shayh 861-864
- Desconegut 864-871
- Amadjur 871-872
- Abu Ahmad Talha al-Muwaffak ben Mutawakkil 872-878
[edita] Governadors abbàsides autònoms
- a Ahmad ben Tulun d'Egipte 878-884
- Khumarawayh d'Egipte (fill) 884- 896
- Tughdj ben Djuff 896 -902
- Muhammad ben Sulayman 902-903
- Abu Bakr Muhammad ben Tughdj al-Ikhshidí (d'Egipte 935- 946) 903-933
- Abu al-Abbas Ahmad ben Kaigaliq 933-935
- Abu Bakr Muhammad ben Tughdj al-Ikhshidí (d'Egipte 935- 946) 935-943
- Muhammad ben Yazdad al-Shahrzurí 943-945
[edita] Emirs
- Sayf al-Dawla Ali ben Abul Haydja Abd Allah ben Hamdan (d'Alep 944-67) 945
- Abu Bakr Muhammad ben Tughdj al-Ikhshidí (d'Egipte 935- 946) 945-946
- Muhammad ben Raik 946
- Sayf al-Dawla Ali ben Abul Haydja Abd Allah ben Hamdan (segona vegada) 946-947
- a Egipte 947-969
- Abu Ali Djafar ben Fallah al-Katamí 969-970
[edita] Governadors fatimites autònoms
- Desconegut 970-973
- Zalim ben Mauhub al-Ukaylí 973-974
- Djaysh ben Muhammad 974
- Rayn al-Muizzí 974
- Alp Tegin al-Muizzí 974-977
- Kassam al-Turab 977-983
- Bal Tegin al-Turkí 983
- Bakdjur 983-991
- Munir al-Hadim 991
- Magu Tegin 992-996
- Sulayman ben Fallah 996
- Bishara al-Ikhshidí 997-998
- Djaysh ben Muhammad (segona vegada) 998-1000
- Sulayman ben Fallah (segona vegada) 1000-1002
- Abul-Hasan Ali ben Said al-Dawla Said Abul Fadail també nominal emir d'Alep 1002-1004) 1002-1004
- Abu Salih Muflih al-Lihyaní 1004-1009
- Hamid ben Mulham 1009
- Wadjik al-Dawla Abu al-Muta Zul-Karnayn Hamdan 1010-1011
- Badr al-Attar 1011-1012
- Abu Abdallah al-Muzahhir 1012-1014
- a Egipte directament 1015-1021
- Abd al-Rahman ben Ilyas 1015-1021
- Wadjik ad-Dawla Abu al-Muta Zul-Karnayn Hamdan (segona vegada) 1021-1023
- Shihab ad-Dawla Shah Tegin 1023-1024
- Wadjik ad-Dawla Abu al-Muta Zul-Karnayn Hamdan (segona vegada) 1024-1028
- a Egipte directament 1028-1041
- Anushtegin al-Dizbarí 1028-1041
- Nasir ad-Dawla Abu Ali al-Husein al-Hamdaní 1041-1048
- Baha al-Dawla Takiq al-Saklabí 1048-1049
- Uddat al-Dawla Rifq al-Mustansirí 1049
- Muin al-Dawla Haydar ben Adud al-Dawla 1049-1058
- Makin al-Dawla Abu Ali al-Hasan ben Ali 1058
- Nasir al-Dawla Abu Ali al-Husein al-Hamdaní (segona vegada) 1058-1060
- Sebuq Tegin 1060
- Muwaffaq al-Dawla Djauhar al-Mustansirí 1060-1061
- Husam al-Dawla ben al-Bashinakí 1061
- Uddat al-Dawla ben al-Husein 1061
- Muin al-Dawla Haydar ben Adud al-Dawla (segona vegada) 1061-1063
- Badr al-Djamalí 1063
- Hisn al-Dawla Haydar ben Mansur 1063-1067
- Kutb al-Din Baris Tegin 1068-1069
- Hisn al-Dawla Mualla al-Kitamí 1069-1071
- Desconegut 1971-1075
- Zain al-Dawla Intisar ben Yahya al-Masmudí 1075-1076
- Atziz ben Uvak al-Khwarizmi 1076-1079, independitzat.
[edita] emirs seljúcides
- Tadj ad-Dawla Abu Said Tutush I(emir d'Alep 1085-1086, i 1094-1095) 1079-1095
- Abu Nasr Shams al-Muluk Dukak I 1095-1104
- Tutush II 1104
- Muhi ad-Din Baktash 1104
[edita] dinastia búrida
- Saif al-Islam Zahir al-Din Tughtakin 1104-1129
- Tadj al-Muluk Buri 1129-1132
- Shams al-Muluk Ismail 1132-1135
- Shihab al-Din Mahmud 1135-1139
- Djamal al-Din Muhammad 1139-1140
- Mudjir al-Din Abak 1140-1154
- Muin al-Din Umar, atabeg 1140-1150
- A Nur al-Din Mahmud 1154-1174 (a Alep i Damasc)
[edita] dinastia aiúbida
- Malik al-Salih Ismail 1174-1175
- Shams al-Dawla ben al-Mukaddam 1175-1176
- Saladí 1176-1186
- Al-Afdal Ali Abul Hasan 1186-1196
- Al-Malik Al-Adil I 1196-1200 (sobirà fins el 1207)
- Al-Malik al-Muazzam Isa Sharaf al-Din (governador 1200-1207 i 1226-1227) 1207-1226
- Mangubirti Khwarizmshah 1226-1227
- Al-Malik al-Nasir Dawud Sala al-Din 1227-1228
- Al-Ashraf I Musa Abul Fath Muzaffar al-Din 1228-1237
- Al-Salih I Ismail Imad ad-Din 1237-1243
- Al-Salih II Ayyub Najm ad-Din 1245-1248 (d'Egipte 1240-1248)
- Al-Muazzam Turan Shah Ghiyath ad-Din 1248-1250 (d'Egipte 1248-1250)
- Al-Malik al-Nasir Yusuf Salah al-Din (a Alep 1236-1260) 1250-1260
